JOPECADOREMCONFESSO

Vam començar per la casera dels capellans.

—Tronxo, que aniràs pel pedregar.

—Calla mocós, celibato de cartó.

Ai, la casera dels capellans. Quedàrem quatre gats. O, si voleu, dues menes de gats a pèl moix. La dels sants com el padrí i la dels totxos com jo, que només sap aprofitar Déu.

—Ja vas pel pedregar, Tronxo.

—Vaig per on m’enveta, mocós.

Mentre la jovenalla remenava el cul ballant, s’amistançava, es desamistançava, es mig casava, es mig descasava…

—Tronxo!

—Si no desinflo rebento, Mestressa.

Mentre, com deia, la jovenalla es mig casava, es mig descasava, feia quitxalla, deixava la quitxalla penjada…

—Tronxo, calla!

—Per l’amor de Déu, Mestressa, deixeu-me esbravar.

I vinga. Mentre anaven per aquestes i d’altres de més crues, gairebé només els capellans practicaven el sant sagrament del matrimoni.

—Tronxo, agenolla’t!

—Mestressa, que no n’hi ha per a tant.

—Agenolla’t. No ets ningú per jutjar els altres.

—Mai no us havia vist tan enfaristolada, Mestressa.

N’hi havia per sortir de fogó, en vaig sortir. I més quan la casera va agafar el capellà del Bals. No ho hauria dit mai.

—Tronxo, agenolla’t i demana perdó!

—Estic massa botit. Mestressa.

Amb la casera del del Bals vam tenir mullader dels bons. Els pagesos deien que si els capellans podien deixar la sotana, ells també podrien deixar la dona posats al cas.

—Tronxo, et dic que t’agenollis i demanis perdó!

—Les coses són com són, Mestressa.

—Demana perdó i dóna gràcies a Déu que aguanta ximples com tu.

—Senyortingueupietat.

—I cap a confessar-se, Tronxo.

—ConfïteorDeoomnipotenti.

El mullader no tenia aturador. Acabades les misses dels diumenges, ja ni gosava sortir a la xerrada de la placeta; no volia sentir-hi les que engegaven els pagesos a rialletes de gairell. Fins que ho va enllestir el vell Casagreny.

—Digueu-me qui ha donat permís a aquest minyó per casar-se.

—El papa.

—Doncs no siguem més papistes que el papa.

L’escolanet s’hi petava de riure.

—El Casagreny t’ha ben fotut, Tronxo.

—Prou que ho sé, mocós; el poble té els seus profetes.

—Tu no en seràs mai, Tronxo.

—I tu menys, mocós.

Amb callades de la Mestressa, i a poc a poc, em va marxar el rebotiment. Però em durava el coragre. Aquest també em va passar. Els companys de tantes sempre seran companys, els amics sempre seran amics, la santa germandat del cigró mai no es tornarà aigua. I Déu sobre tot i tots.

—Sort que t’hagis amansit, Tronxo.

—Calla, mocós, que tu no saps qui és donya Urraca.

La Mestressa hi havia de dir la darrera.

—I tu, Tronxo ximplet, no saps què és tenir fills.