SCOTLAND YARD

L’escolanet no era a lloc.

No m’ho acabava de creure, vaig allargar la mà per assegurar-me que no hi era. No hi era. Hi era havent dinat, quan havia atrapat la marreca escarbotant-li l’orella; de cert que també hi era després de rosari, algú havia pujat al cambril i no hi havia trobat res d’estrany.

Calma, Tronxo, que ja estàs jugant a detectius.

Potser tot plegat era una facècia de qui em volia fer córrer a la-campaneta-la-ning-ning. No cal dir-ho, si era facècia, venia del veïnat; si era jugada bruta, venia del Ficanassos; si era una mica de tot, venia del Bolusiano, el Bolusiano mig torrat pot fer la que sigui.

Calma, Tronxo, que tomes a jugar a detectius.

Vaig baixar a la sagristia per encendre tots els llums de l’església i del cambril. Calma. L’església, rera els altars, el forat de darrera l’altar major, el confessionari. Fóra un bon lloc per a la facècia, el confessionari era buit. La sagristia, el racó de les escombres, el racó dels trastes que encauen rates a totes les sagristies entre restes de santidiguixi i culets d’angelets barrocs, les arraconades del cambril. Res de res. Allà on hi havia d’haver l’escolanet, només senyals de polsim marcats per la peanya. Res de res.

Calma, Tronxo, que no s’ensorrarà el món per un escola-net de cartó.

Ja m’ho podia dir. L’enfaristolada m’anava cremant. Vaig tornar a cercar per totes les arraconades, gairebé rebotava entre bancs, agenolladors, tarimes, missals, escombres, armaris de sagristia i piques rentamans. Res de res. El cap em brunzia de l’enrabiada.

Vaig sortir a la placeta per prendre alè.

Míster Py era assegut al pedrís, sol i tranquil.

—He vist llums de l’església encesos. Perdó.

—No el trobo.

—Bé. Potser el puc ajudar a cercar, reverend.

—Me l’han pringat.

—Perdó. No l’entenc.

—M’han pres, pispat, polit, llevat, afanat, endut, pitllat, escalivat, arramblat, escamotejat, escabirolat, furtat, arrissat, arreplegat, xinat, palmat, xoriçat, birlat, afaitat, atxurat, mangat, arromangat, xurimangat l’escolanet.

—Perdó. Fantàstic, el català. Però encara no l’entenc. Perdó.

—Amb perdó i perquè ho entengui. M’han fotut l’escolanet.

—Perdó. Amb aquest verb enèrgic encara ho entenc menys. Realment.

—Vull dir que m’han robat Pescolanet.

—Déu meu. Han raptat el Sherryck. Increïble.

—No, el Xerric no. El de cartó.

—Escolanet de cartó. Fantàstic.

—Sí, el del cambril amb la caixeta.

—Fantàstic. Realment. Fantàstic.

I va riure mentre tornava a encendre la pipa. Era anglès, no esclafia.

Anglès. Ves com podria explicar-li que l’escolanet de cartó era el meu company de xerrades. Un anglès pot creure en les sessions espiritistes, m’ho havia dit el mateix míster Py; però ni la més espiritista de les angleses, amb el cap en un bull, no s’empassaria que un capellà se les fes amb un tros-sot de cartó.

I menys míster Py. Míster Py. Flavors vaig recordar què passava a totes les novel·les de lladres i serenos.

—Míster Py, ja hi som.

—Perdó. Encara no sé on va.

—A totes les novel·les de lladres i serenos, quan la poli local no en treu l’entrellat, crida Scotland Yard.

—Certament.

—Demano ajuda a Scotland Yard.

Ara sí que míster Py va estar a punt d’esclafida.

—Míster Py i l’escolanet robat. Un bon títol de novel·la. Certament.

—Així vol dir que accepta.

—Evident. Accepto. I bé. Serà un divertiment de vacances. Molt bé.

—Ja dirà per on hem de començar.

—També evident. Anant a dormir. Vegi. Es molt tard.

—Però ara mateix bé podríem fer-ne alguna.

—Perdó. Vostè, reverend, ja les ha fet totes. Cert.

Calma, Tronxo, que els anglesos són com són.

—Vegi. Reverend. Bé. Vostès llatins són impulsius, un gentleman mai no perd el temperament. De cert. Sempre cal deixar els maldecaps de negocis del divendres a la tarda per al matí del dilluns. Bé. El weekend no és per amoïnar-se. Realment. Es per jugar a golf, tallar l’herba del jardí i practicar l’esport nacional britànic. Avorrir-se.

Va buidar la cassoleta de la pipa.

—Bé. Bona nit, reverend.

—No tan bé. Bona nit, míster Py.

Ves qui dorm. No sóc anglès.