CAPITOMBES

No sé si mai heu anat a les muntanyes russes. Jo vaig pujar-hi amb els escolanets. No vull dir el de cartó. Ells en van sortir tan contents, jo anava fent tentines.

Ja veieu on vaig. Després dels averanys van venir les capitombes a barrip-barrap. Foren temps i temps de muntanyes russes, tentines, neguits, missatges, veus de profeta més aviat fals profeta. El món feia el pallasso.

I això que va començar bé.

El papa Pius XII parlava totes les llengües i sabia de tot. Fins sabia més de parir que les parteres i les llevadores.

—Tronxo, que era el papa.

De tant en tant, l’escolanet del cambril em crida l’«alto».

—«Era» el papa, ara ja no l’he d’obeir i puc desfogar-me.

Com veieu, no m’estic de tornar-li la pilota.

El Pius XII era un papa tibat, garratibat, solemniós i nobilíssim. Quan ens va venir el Joanet, vaig respirar. La ganya no enganyava. Era panxut, gairebé grotesc, burleta, rialler, ben humorat, i tan llest que podia semblar ruc. Després de segles i segles i segles, arribava a la càtedra de Pere un de la mena del tronxo. Que no tenia do de llengües, i prou sabia que això de la infal·libilitat pontifícia només dóna per a tant en tant i no arriba a parteres i llevadores.

El papa Joan va durar poc. Vés a entendre’l. Un cop que l’encerta de ple, l’Esperit Sant no ho fa durar.

—Tronxo, que dius heretgies.

—Fets són fets, mocós.

Entre aquestes i d’altres, van venir les sonades.

Vam començar per la casera dels capellans.