AVERANYS

No sé si mai heu llegit Les geòrgiques del Virgili; allà temps el padre Juan me les va fer rosegar tan a les menudes que poc va deixar-me’n. Pel poc, em sembla que el Virgili devia ser com aquell de Barcelona que cercava trumfes a les branques.

Sense anar tan lluny, un, que se les vol fer de poeta, ha dit que els silencis de pagès són els silencis eterns de la terra. I vit-li. Potser són els silencis de la terra, però de la terra treballada amb escarràs i la collita a l’encant anyada rera anyada. Pagès és pellofa seca. I vit-li més. Si l’eternitat s’assembla al Greny, ja podem plegar el ram. Ací el dimoni hi remena la cua com a qualsevol mercadal de vila. Però, de cert, som en una mena d’eternitat que fa la migdiada i no tenim atabalaments, anem a pas de bou i qui vulgui peix que es mulli l’entrecuix.

Ja m’he embolicat. Tot per dir que als meus primers anys al Greny poques van passar-ne. Naixements i bateigs, xarampions i primeres comunions, capítols matrimonials i casoris, morts i enterraments amb ciri del primer veí, la pluja que mai no cau a temps, el fred que arriba massa aviat, la calor que ve tardana, la dona del Bolusiano amb un altre ull de vellut, la vaca de cal Feluga que s’havia esbarriat, la noia de cal Xumeta que tornava moixa de ciutat, els masovers de cal Xipell que es passaven a treballar a la fàbrica.

Fins que els temps començaren a canviar; els primers senyals no clivellaren les parets velles, però en duien averanys.

El primer va venir de l’hereu Casagreny.

Son pare l’havia enviat als hermanos de la Bonanova, després, com he dit, havia estudiat per advocat. Ens en va tornar tot estorinadet, fins algun cop duia corbata. El vell hi feia mala ganya, el va emmenar al tros i es van acabar les francesilles.

Per fer-li confiança, el Casagreny va enviar el noi a pagar un deute que tenia amb el Capsigrany del Bals. L’hereu va demanar rebut. Entre els dos vells mai no s’havien fet papers, el Capsigrany no se’n sabia avenir, va preguntar a l’hereu:

—És que ton pare no es fia de tu, minyó?

Ni li va passar pel cap que el veí li demanés papers. Ja hi érem. Malament rai quan comencen a sortir papers, pape-rots i notaris. S’ha acabat la pau.

El vell Casagreny, en saber la feta, es va cuidar a tropell.

Però n’hi esperaven de pitjors del cabaler.

M’hi he pensat qui sap-lo per contar aquesta, però, fet i fet, el pobre capellà a qui volien penjar la llufa era tan innocent com sant Tarcisi. Aquesta dita i ben entesa, torno al cabaler Casagreny. Havia enllestit allò de periodista i que Déu n’hi do. Venia pel Greny fet un gallet de vuit rals, ens mirava tots com es podia vigilar un ramat de xais. I de tant en tant en deixava anar alguna mentre ens veia jugar a la botifarra. No s’aturava. Va arribar a engegar a ca la Bruta que els capellans vivien a l’esquena dels imbècils amb les mentides de la religió. Jo em vaig aguantar no sé com, el Bolusiano, cridant-li que «la religión catòlica es la única verdadera», l’embestí a bastonades mentre el cabaler fugia. Son pare li va dir que, si tornava a dir-ne d’aquestes, més li valdria no tornar pel Greny.

Entre aquestes i d’altres, el bordegàs va guanyar-se el malnom de Ficanassos.

I feina que hauria de dur-me. Per començar, va dur-la a aquell sant Tarcisi que deia. El trinquelis va bescantar-lo escampant que qui sap què d’ell i la majordoma. Una nit va saltar la tanca de l’hort rectoral per atrapar-los in flagrante delicio; feia els primers passos tanca endins quan li va arribar la perdigonada de sal. El Ficanassos ho va pagar amb cataplasmes al cul i la visita del Bolusiano que li acompanyava el sentiment dient-li:

—Si aquell pater és capaç de retozar amb la vella, se mereix la medalla de sufrimientos por la patria.

A la botifarra d’aquell vespre, no em vaig saber estar de dir-li:

—Contro a perdigonades.

I el vell militar, fent-me l’ullet, va respondre’m:

—Pater, vostè té mena de detective.

A vegades no fem prou cabal de les profecies.