MORTS I VIUS

Dia de difunts.

Hem fet les tres misses a església plena. Oferines a totes, fins al curull de les safates. La solemnitat anyal de Totsants s’ha fet apesarada. Després de misses, cap al cementiri passant rosari.

Hem acabat rosari al cementiri mateix, cada un d’aquests pagesos sap on anirà a raure, ho diuen prou les làpides; des d’on esperaran la resurrecció de la carn, mentre ja viuen en una altra estada. A un racó, hi ha la tomba amb el bonet i l’estola dels rectors. Déu vulgui que sigui la meva.

A ciutat, els morts resten sols, lluny, amb algun ram que hi duen alguns, els més sense ram. A ciutat, l’altra vida és a racó, a esquitllentes. Ací, a pagès, el cementiri és tan present com les masies, fet i fet és la masia de tots.

La vida de ciutat només és mitja vida, no tenen morts a prop.

El dia cau gris, com si el temps també s’adonés de les ombres i d’una altra vida amb llums que només pressentim.

—Uf, Tronxo, tu també t’has posat grisenc.

—Què vols que hi faci, mocós.

El cap se me n’ha anat al vinyet de Solsona.

Ara sóc del Greny, però duc a dintre aquelles terres fres-cals de sembradura, amb la gebrada de l’hivern, les humitats de primavera, les secaneres d’estiu i els canvis de la tardor. A migdia, la terra es despenja cap al grau de la baga de Xixons; a llevant, les graonades de Joval i Olius menen cap al Cardener; a ponent, la serra de la Torregassa deixa treure el nas a la boira segriana que bufa tot l’hivern; a tramuntana, el Port del Comte fa morreres. Més a prop, a tocar, la serreta de Sant Bartomeu.

Recordant-la, he passat de ploralles a rialles.

Al peu de la serreta, hi ha cal Tocons. S’hi havia mort la vella, secardina com un ocellic plomat; mossèn Agnusdei havia fet l’horassa de camí per enterrar-la.

Mossèn Agnusdei era un capellà de casa bona, nat a plaça, no despenjava de més amunt i no va passar de beneficiat; feia de mestre de cerimònies a la catedral, se sabia totes les rúbriques però s’hi embolicava. No tenia mai un no per a ningú; com que ningú s’ho volia, l’encarregaren de la partida de Sant Honorat, al Vinyet. I vinga, cap a cal Tocons a enterrar la vella.

Quan va arribar, ja tot era a punt. Quatre ganàpies carregaren la caixa amb el baiard. Una horassa a peu passant rosari. A la capella de Sant Honorat, tocant al cementiri, feren les misses que calia, ho arrodoniren amb un cantar. No venia d’una hora ni de mitja més. Llestos, el dol es dóna per acomiadat, però acomiadaren el dol. Els quatre ganàpies dugueren la caixa del mort cap on li tocava del cementiri. L’enterramorts es va treure la gorra per al darrer parenostre. Amb la cerimònia llesta, mossèn Agnusdei va arrodonir-ho amb els mots rituals:

—Que al cel ens «tropiguem».

—Amén.

L’enterramorts va dir que si volien donar una darrera mirada a la morta. Els de la família van dir que prou. Obriren la caixa, la vella no hi era.

Se l’havien deixada a casa.

Mossèn Agnusdei, acabat el buf, no es veia amb esma de tornar a fer l’horassa fins a cal Tocons.

—Fills meu, jo ja he fet tot allò que calia, us haureu d’arreglar sense mi.

Diu que, en saber-ho, el bisbe s’hi va fer un tip de riure. No li va durar gaire, el bisbe va morir al cap de poc. Ai, Solsona aimada.

El cap se me n’ha anat a cal Tronxo.

Es de la partida de Santa Llúcia, no fa planta de caseria, té el tirat humil i esquerp de les masoveries, només es pot vantar de l’omisser ben capçat. Hi torno a veure el pare i la mare, hi revisc els vells costums. L’home que té cura de corts i quadres; la dona que s’ho fa amb l’aviram i els conills; cadascú té la seva bossa; a les botigues de Solsona, l’home paga els sacs, la dona les paperines.

Pagès és fet d’hores calmoses que semblen buides. Els homes no mouen un tret de la cara mirant-se el foc, només un ciutadà es pot preguntar què pensen; no pensen res, mentre passen rosari i parenostres a mai acabar, només s’amaren d’una quietud que ve de sempre.

Sempre que recordo el pare, el veig a l’escó, amb el clatell clivellat a solellades i l’esquena corbada perquè, com diuen, la terra és molt avall i cal ajupir-se. Sempre que recordo la mare, la veig dreta a prop de la taula de menjar, on mai no s’asseu, menja a peu dret i feinejant.

El pare era un bonàs, la mare una mustela. Sense fressa, sense fer-ne senyals, a casa manava ella. Malament rai del dia que no manessin les dones. L’Utxafava diu que aquest país l’han fet els rectors de pagès i les mestresses de casa. No sé pas si els rectors hi hem fet massa, les mestresses ben cert que sí.

El pare i la mare són morts.

L’enyorança dels pares no és un dolor a fiblons, és un doloret molt endins que mai més no et treus. I menys el capellà, que no té sang jove que li vingui al darrera. No sabria pas dir com, aquests dos morts tant d’a prop em fan creure en l’altra vida.

Ara, a cal Tronxo hi ha l’hereu, la jove i els fills.

Sempre m’hi reben bé, no he tret els drets de casa. No ho enteneu i m’explico. A l’hereu li toca tot, als cabalers i pubilles només els toca allò que en diuen la legítima. Però, a les nostres terres, ni la legítima no toquen; mentre no treguin els drets, la casa pairal serà casa seva, si ho fan, que no hi tornin.

L’hereu ha sortit esparvillat, fa anar els tractors i la maquinària com si hagués nascut entre ferregots; la jove no es va entendre mai amb la mare, em temo que si ha d’anar a ciutat es pinta els morros. Què hi farem, no és pas mala noia.

Els meus nebots van a l’escola del Soques a Solsona. Diu que són llestos, no em fan gaire cabal, els veig poc pel Greny. Tampoc no són mala canalla, encara van a cal barber i no duen pelussera. Em temo que se salten més d’una missa; el que hi ha a ciutat se les deu saltar totes.

No en treuria res de fer-los sermons.

Els temps canvien.

Però jo ja no puc canviar, duc als ulls i endins massa hores d’escó.

—Tronxo, que t’has posat nostàlgic.

—Què hi farem, mocós.