PRAEDESTINATIO

Aquella tarda, el doctor canonge venia esmolat a classe de theologia dogmatica. El llatí li brunzia a moscam.

«Videamus quid dicendum de praedestinatione…». Una mosca se’m va aturar a prop fregant-se les ales. «… praedestinatio tum ad vitam aeternam, tum ad damnationem aeternam…». Sortosa la mosca que no havia d’engolfar-se en aquestes, «… haeresis reputatur…». Els cigrons del dinar encara m’esvalotaven la tripa, el gust de bacallà m’amargantava la gola, la brunzidera del llatí em passava lliscant. Vaig abaltir-me.

Ja gairebé tocava la visió beatifica quan el Sendo em va picar l’esquena per desvetllar-me. El doctor canonge anava per mi.

—Quid dicendum de praedestinatione secundum novatores.

Jo venia de lluny, ni sabia de què em parlava. Vaig fer temps.

—Repetas, quaeso.

M’ho va repetir.

—Quid dicendum de praedestinatione secundum novatores.

M’olorava el socarrim i vaig engegar-la.

—Spernenda est.

El doctor canonge volia aclariments.

—Amplius dicas.

No n’hi podia afegir gaire més, em vaig arrapar als concilis.

—Anathema sit.

L’home va veure que no hi havia més cera per cremar.

—Bene, sedeas.

Em vaig asseure, però el doctor canonge encara no havia acabat.

—I no t’adormis.

—Es que encara no he paït els cigrons.

—Així que heu tornat a menjar cigrons.

—I bacallà, doctor.

No ens vam embolicar més amb la praedestinatio. El doctor canonge vinga riure mentre li explicàvem els cuinats de donya Urraca. Va tocar la campana, es va acabar el llatí i sortirem a esbravar-nos amb la pilota.

Aquesta de la praedestinatio va durar dies i dies. No tants, però, com els cigrons i el bacallà, que duraven tot l’any. Si uns eren de mal pair, l’altra no hi havia manera de pair-la. Mai no vaig aplegar res d’aquell batibull entre novatores, que vol dir protestants, i decreta dels concilis, que sempre són de la catòlica.

Aplegat o no aplegat, em va tocar mala bola. La praedestinatio em sortia als exàmens.

—Dicas de praedestinatione secundum novatores.

—Anathema sit.

—Amplius dicas.

En volia més, sabia prou que no n’hi havia més. El doctor canonge era un bon home. Mentre els altres dos molt il·lustres del tribunal feien com si no hi fossin, el doctor canonge em treia de trencacolls a empentes i rodolons.

A la sortida de l’examen, suor freda. Aquest cop sí, aquest cop carbassa. Va venir de ben poc, em deixaren passar per l’escletxa d’un meritus. I que Déu els ho pagui. Eet i fet, fins els canonges han de creure en la misericòrdia.

Ui, ara me n’adono.

He engegat el llatí com si res, quan avui ni tan sols els capellans no en saben. Ja veig que no haureu entès pilota de la praedestinatio. No cal pas, a mi tampoc no m’ha calgut per arribar a rector del Greny.

Sempre m’ha semblat que els teòlegs són l’embolica que fa fort, de cert que sense ells no hi hauria heretgies i els pobrets podríem passar alegrets amb el credo.

Però m’embardisso.

Veureu, és que de tant en tant em burxa això de la praedestinatio.

Tot i que no hi bufi cullera. Si no l’erro, va ser una entollada d’aquell que li deien el «Calbí». De cert era protestant i anava més per seques que per verdes. També si no l’erro, el tal Calbí deia que ja naixem praedestinati. Els uns amb la flor al cul i cap al cel a glorificar la bondat de Déu, els altres amb la gatosa als darreres i de tort cap a l’infern a glorificar la justícia de Déu. Tant si risca com si rasca, el desgraciat que neix de revessa les acabarà rostit eternament a les calderes del Pere Boter.

Diguin què diguin els teòlegs, no em puc empassar que ningú cregui en un Déu tan ximple. Si fos així, vés-li al darrera amb kirieleisons, no se n’escoltaria cap. Per si no ho sabeu, els kirieleisons demanen a Déu que tingui pietat de tots. Tant torts com drets.

Uf. Ara sí que m’he ben embardissat.

Torno a les meves. Venti com venti, sí que hi deu haver alguna mena de praedestinatio. I per la bona banda. Ho sé perquè em toca.

Vaig néixer predestinat a ser capellà.

També vaig néixer predestinat al Greny.

I no em reca pas.