MISTER PY

Va arribar a la placeta sense ni fer soroll de tan fi com anava.

El cotxe negre i lluent era de míster Py. Duia el volant a la banda que no toca perquè els anglesos, diuen, van per l’esquerra.

Ja teníem míster Py al Greny.

Feia més de quinze dies que els veïns no parlaven d’altra. Míster Pai amunt i míster Pai avall, que si tomba i que si gira. Semblava que esperessin els Reis.

Per començar, em feren saber que míster Pai era míster Py. Els anglesos són com són i fes-les-hi a una gent que escriuen com escriuen i es van fer heretges només perquè el seu rei estava tip de la filla dels reis catòlics. Raó que deuria tenir el pobre home amb la catòlica, però no n’hi ha per fer-se heretge. Dic.

M’he embolicat. Com deia, els del meu veïnat no sabien treure’s míster Py de la boca. Era bestiar de peu rodó. A no trigar, asseguraven, míster Py esdevindria l’honorable sir Marmaduke Py, Cavaller de l’imperi Britànic. I la reina d’Anglaterra el convidaria a sopar. L’Estruc hi posava els ulls en blanc.

Mentre esperava glòries d’aquestes, míster Py era super-comissari, superintendent, superinspector o una cosa així de super a Scotland Yard. Famós a tot el món, no hi havia malfactor que se li escapés. Vaig passar vetllades senceres sentint cantar els goigs del poli.

Encara que fos secreta, la més sonada de míster Py fou trobar un escuradents. No era un escuradents qualsevol, duia amagat a dintre els plànols d’un submarí atòmic dels russos.

—Tronxo, no facis el ruc. Aquesta te la inventes.

—I què si tinc ganes de fer el ruc, mocós.

L’Estruc Turu s’havia oblidat del seu Marx per no parlar més que del míster. Entre tantes i tantes com me’n van dir i no recordo, em feren saber que el futur Cavaller de rimperi Britànic parlava català perquè havia viscut de xic a Matadepera, on el seu pare era cònsul anglès.

—Tronxo, que aquesta també te la inventes.

—Ja sentiràs parlar català al míster, mocós.

—El deu parlar com els ànecs.

—Mentre l’entenguem, rai.

Per fi, sense soroll de tan llisquent com anava, vam tenir el cotxe de l’anglès a la placeta. De casa estant vaig sentir els alegrois dels veïns. Jo no em vaig moure. Si volien res ja m’ho dirien.

Al vespre, van venir a cercar-me.

L’Estruc Turu, cerimoniós com un mestre de cerimònies montserratí, va fer les presentacions. No l’havia vist mai tan tibat. Però a fe que aquell parell d’anglesos s’ho valien.

—El reverend Tronxo.

—Mistress Py.

Mai no havia vist una dona tan tota dents. Em va donar la mà, esllanguida, semblava donar-me-la per quedar.

—Com està vostè.

—Jo bé, gràcies a Déu. I vostè?

—Com està vostè.

—Jo bé, gràcies a Déu. I vostè?

—Com està vostè.

Si no m’aturo no sé pas quan hauríem acabat aquesta cançó de l’enfadós. Després, l’Estruc em va dir que els anglesos quan saluden dient «com està vostè» esperen que els responguin «com està vostè».

Acabades les cerimònies amb mistress Py, vam engegar les de míster Py.

—El reverend Tronxo.

—Míster Py.

—Com està vostè.

—Jo bé, gràcies a Déu. I vostè?

Havent passat per Matadepera, míster Py no va reblar el «com està vostè».

Míster Py era un filferro dret i tes amb ulleres, bigotis, corbata, punys de camisa i sabates de sola doble. Sobretot corbata. Em temo que dormia amb aquella corbata, em digueren que era la del seu col·legi.

Bé, ja teníem míster Py al veïnat.

També hi teníem mistress Py, però aquesta va passar pel Greny sense fer remor ni obrir la boca, com qui diu. Com qui diu, ni tan sols no guaitava.

Amb el míster començava un nou safareig. I de bon raig.