AQUELLA NOIA

Encara no m’havia refet de la patacada que en vaig tenir d’altres a fer.

Durant un temps ni em vaig recordar que al món fossin escolanets de cartó.

La mossa de cal no sé qui estudiava a Barcelona no sé pas què, una cosa d’aquestes d’ara. Diu que vivia en un pis amb d’altres companyes. De tant en tant la vèiem pel Greny i fins venia a missa. Però aquell estiu va dir que es quedava a Barcelona.

Son pare no se’n va sortir. Es quedava a Barcelona tot l’estiu.

Sa mare s’ho va fer a plors. Res. La mossa es quedava a Barcelona.

L’home va demanar-me que l’acompanyés a ciutat per veure com anava la noia.

El barri no feia gaire goig. Era ple de moscam. L’escala era dreta i fosca, feia olor de sardines a mig coure. La porta no tenia trucador. Vam picar. Ens va obrir un minyó que només duia uns calçotets de coloraines.

—Què voleu?

—Sóc el pare de la noia.

Va sortir la noia.

Ens va dir que vivia amb aquell noi, que la seva vida era seva i que ningú no li tombaria la girada. A un racó hi havia una munteguera de roba bruta, a un altre racó hi dormia un gat. No ho vaig veure gaire bé.

El pare va provar de dir-ne alguna. No li van valdré les raons.

Vam girar-nos; escales avall, carrer de mosques. I cap al Greny.

Aquella mossa semblava deixada de la mà de Déu.

—Tronxo, aquesta noia està deixada de totes les mans menys de la de Déu.

—Amén, Mestressa.