MÍSTER PY, INVESTIGACIONS

Era a matinada.

Míster Py s’asseia al pedrís, afaitat i fresc.

—Bon dia, Scotland Yard.

—Bon dia father Brown.

El pare Brown és un personatge de novel·la de lladres i serenos, capellà del tronxo a l’anglesa, que es va treure del cap un tal Chesterton. Pel que en sé, va acabar-les torrat a mitges i catòlic a totes. Vull dir el Chesterton.

Tocaven a missa. Hi fórem quatre velles, el vell Casa-greny, el maula de Xerric xic fent d’escolà, jo, tant se val. I míster Py d’invitat extraordinari.

Sortint de missa, míster Py va començar la feina.

Sense treure’s la pipa de la boca, va escorcollar tots els racons de ca meu i de la sagristia, de l’eixida i de l’hort. Sense pipa va remoure tota l’església. Res de res. Ni escola-net, ni petjades, ni marques de dits ni burilles de cigarreta, ni parracs de roba. Res de res.

A la placeta vam trobar la Queia.

—Queia, m’han llescat l’escolanet del cambril.

—No es queixi, mossèn. A mi m’han rampinyat l’home.

Els veïns de la rectoria encara dormien, el Bolusiano païa com podia la ressaca de la nit. Míster Py va dir que no volia despertar-los.

—I bé, reverend. Anem a passejar.

Passejar, per al míster, era posar un peu davant de l’altre a temps comptat.

—Esplèndid, vegi. Encara en mancaven dues a la llista, les han dites ara mateix. Llescat i rampinyat. Fantàstic el català.

Una passa i una altra.

—Aquella és, cert, la masia Sherryck. Evident.

Quan ens va veure, el minyó va fer una cara de tòtila com no l’havia feta mai.

Vam tornar. El Bolusiano acabava els tropells de la ressaca assegut a placeta. La Queia escombrava; anava per ell, li amuntegava la brossa als peus, el feia canviar de lloc, el tornava a aconseguir amb l’escombra. I el Bolusiano, com sant Dominguito del Val, de manyac.

—Admirable, míster Bolusiano. Bé. Un culpable molt pacífic. Certament.

Mistress Py era a un racó de placeta, al primer clap de sol, ajeguda a una gandula, cofada amb un barret de palla que semblava una plàtera i llegint el diari. Els de la rectoria començaven a treure’s les lleganyes, no pas totes; duien lleganyes tot el sant dia. L’Estruc semblava un nàufrag, la Montsy una gallina rexinxolada, la Pam un ocellet eixalat.

Míster Py els va cridar tots al meu despatx.

Tenia un aire de facècia solemne.

—Bé. Els he de comunicar, ladies and gentlemen, que han robat l’escolanet de cartó, el del cambril. Realment. Robat.

Riallada general.

L’Estruc Turu reia a grinyols, la Montsy com si s’esparraqués, la Pam a piu-piu, el Ficanassos a glapides, el Bolusiano esclafint.

Mistress Py va restar impassible. La Queia va fiblar.

—Aquesta colla de porcs és capaç de tot.

Míster Py feia com si ni se’ls mirés, però s’hi fixava com un mussol.

—Si volen, en farem un joc de vacances. Inusual. Per primer cop investigaré un assassinat sense assassí. Divertit.

La Queia, que només en tenia una al cap, va tomar a fiblar.

—Ves que perdi els estreps, potser no trigarem a tenir un assasinat de debò.

No sé si el míster coneixia la dita castellana que pedro que ladra no muerde. Ni es va escoltar la Queia.

—Ladies and gentlemen, no tinc permís judicial. Vegin. Els prego que ajudin la policia volenterosament. Si us plau. Gràcies.

Seguit per tota la trepa encuriosida, míster Py va escorcollar la rectoria del vell corral a les golfes de la Montsy; no es va deixar l’hort; després va vigilar-se els racons de la place-ta; va acabar no deixant res per tafanejar a ca la Bruta. Semblava que fes jocs de mans, no es deixava ni els raspalls de les dents. Era el perfecte poli de les novel·les, hi feia comèdia.

Va anar per llarg, fins a l’hora de dinar.

—Si no els sap greu, dinarem junts a casa de mistress Bolusiano. Perfecte. Així ens vigilarem els uns als altres i mistress Bolusiano no tindrà ocasió d’enverinar ningú.

Dinàrem.

Tornàrem al despatx.

Com a les novel·les, míster Scotland Yard va treure les primeres conclusions.

—Vejam. Després del rosari, l’escolanet era a lloc, a les onze i tres minuts, quan el reverend ens va deixar, ja no hi era. Exacte. Tenim tres hores de coll. Menys exacte. No gaire després de rosari.

No sabíem si riure o plorar, que diguéssim.

—Quant a l’autor del delicte. No pot ser ningú de fora, perquè no hem vist ningú. Quant al cos del delicte. L’escolanet no és a l’església, ni a cap lloc de la rectoria o de l’hort, ni a la placeta, ni a casa de mistress Bolusiano. Tampoc no hi ha rastres, petjades o senyals del crim.

Va encendre la pipa amb tota la calma.

—El criminal ha de ser en aquesta habitació. Evident, sembla. Però míster Struckturu, miss Montsy, miss Pam, míster Ficanassos han estat les tres hores a vistes. Tots tenen coartada, els la podem donar mistress Py i jo mateix. Bé. Míster Bolusiano ens hauria de dir on era.

El Bolusiano va botre.

—Ningú no n’ha de fer nada de donde estaba. No diré nada.

—Esplèndid. Míster Bolusiano també té coartada. I cavalleresca. Realment.

La Queia va botre.

—Cavalleresca, merda.

Míster Py va continuar.

—Bé. Només dos no tenen coartada. Lògic. Només poden ser culpables mistress Py o el reverend. Elemental.

La mistress va obrir més els ulls, va ensenyar més les dents i no va dir res.

—Cert. Estimada, m’has deixat un moment. I bé. Només puc suposar que anaves a cert lloc.

Jo no sabia si riure o enrabiar-m’hi.

—Vostè, estimat reverend, no té escàpol ni testimonis. Paradoxal. De moment, ho deixarem. I bé.

Ho vam deixar per tres dies. Míster Py passejava amb mistress Py, semblava com si no hi fos. Tots sabíem que hi era. Venia cada vespre a les posobres, xerrava de tot, escoltava polidament, fumava la pipa i se n’anava a dormir. Quan algú li preguntava que què, responia com sempre ho fa Scotland Yard.

—La investigació segueix el seu curs. La policia té algunes pistes.

A la posobra del tercer dia, quan hi érem tots, va treure el segon reguitzell de conclusions.

—Cert. No hem avançat gaire. Les tres hores fixen els límits. Aparentment. Perquè, ben clar, el robatori fou fet poc després de rosari, abans de sopar. I bé. Els escàpols són ferms. Sembla. Mistress Py i el reverend continuen sense. Cert.

Bufarades de pipa.

—Però. Però cal pensar en els motius. Possibles. I tots poden ser culpables. Realment. Míster Struckturu podria robar l’escolanet per alliberar el poble d’un signe de fanatisme religiós. Miss Montsy té instints de garça. Perdó.

La Montsy va saltar.

—La garça serà sa mare. Ai, perdoni, míster Py.

Míster Py va continuar com si no l’hagués sentida.

—Continuo. Miss Pam, quan toca l’absurd, és capaç de qualsevol cosa, sense saber com. I bé. Míster Ficanassos ho podria fer només per enrabiar el reverend o per tenir alguna notícia publicable. I bé. Míster Bolusiano té els seus moments, diguem-ne, alegres. I bé. Mistress Bolusiano perd el temperament per despit. Vegin.

Bufarades de pipa.

—I mistress Py. Perdó. Tots els anglesos tenim sang de corsari. Per Jovis.

Bufarada de pipa.

—Acabo. El reverend no té motius. Sembla. Es devot de l’escolanet. Però. Justament un escolanet de cartó per fer-hi diners no és en l’esperit catòlic conciliar. Vegin. Els catòlics conciliars fins han arraconat els sants i santets. Bé. Potser el bisbe ha manat al reverend que tregués l’escolanet. Possible. Però els catòlics pietosos haurien protestat. Segur. I el nostre reverend ha trobat una manera d’obeir sense complicacions. Ha fet veure un robatori. Enginyós.

Més bufarades de pipa i un somriure de mitja ganyota.

—Acabo. Hi ha una altra possibilitat. Certament. Que jo m’hagués endut l’escolanet per fer-m’hi un divertiment de vacances. Fantàstic.

Més bufades i tots muts.

—Realment. Vegin que hi ha una darrera possibilitat. Molt possible. Una conspiració, potser fins amb apostes, per veure com ho resol Scotland Yard i com s’ho pren el reverend. Elemental.

Míster Py es va alçar, passejava amunt i avall.

—Improbable. Per fer una juguesca cal un sentit de l’humor que ningú de vostès no té. Perdó. Només en tenim el reverend i jo. Evidentment.

Si volia fer-nos ballar el cap, ho havia aconseguit. Gairebé semblava que la víctima fos de carn i ossos i no pas un sant ninotet de cartó.

Míster Py continuava amunt i avall.

—Esplèndid. Anant d’una hipòtesi a l’altra he aconseguit desorientar los. Cert. Tinc una sospita molt sòlida. Bé. Encara no puc dir-ne res. Més cert. Tinc una certesa que passo a l’estimat reverend.

Jo devia fer ulls d’òliba.

—Vegi. Reverend, espero que faci de father Brown.

Els ulls em sortien del cap, com dues pilotes.

—Father Brown, li donaré dues pistes. Segueixi-les. Bufarada de pipa.

—Primera. Ningú no s’adona de quan passa el carter. Recordi Chesterton.

Bufarada de pipa.

—Segona. Omne ens quaerit sibi similia. Recordi els escolàstics.

I ens va deixar plantats.