RECORDS

Feia temps que no hi venia.

Suara he passat unes hores al seminari. Un savi de ciutat ens ha tingut hores esclofollant-nos això de la pastoral de conjunt. I vinga. Després, un altre savi ens ha ataconat amb l’economia diocesana. I vinga. No sé pas què s’empescava d’un fons de compensació. I vinga. No n’he aplegat res.

Després hem anat a dinar. Ni bacallà ni cigrons, faria per barba. Hem fet un volt pels patis. I vinga, tornem-hi.

Érem al tom de preguntes quan el Sila s’ha despenjat. No és pas que l’hagi entès més que als altres, però els ha fet callar tots. Encara que passem per rucs, els de la trepadella també en tenim de savis.

Després, missa concelebrada. El bisbe s’ho ha fet venir bé per engegar-nos un sermonet. Però jo tenia el cap a tres quarts de quinze, els records se m’enduien anys enrera.

Em tomava a sentir un marrec que arribava al casalot amb tanta de llana com donés el clatell. Els passadissos a mai acabar, la capella vessant sants i santets, l’olor de cigrons recuits del menjador, el fred de la vetlla on estudiàvem.

El dormitori era una sala grandiosa que, quan tocava, servia de teatre. Només hi havia una bombeta rogenca al bell mig per saber on teníem el nas, així ens podíem despullar amb tota la modèstia. Aquella primera nit de l’arribada tenia fred fins als ossos de l’ànima.

Ens gitàvem amb samarreta i calçotets; tan sols un de ciutat, mig tocat de tísic, lluïa una mena de gec i calces que en diuen cagama o pijama. El ciutadà només va dur un dia aquella vestimenta, li feren avinent que no esqueia a la modèstia. O tempora, o mores, que deia el Ciceró, o potser ho deia l’Horaci.

L’endemà corria perdut. A classe de llatí ens engegaren un garbuix que en deien declinacions. Musa, musae, musam, musarum, musis Aprendre-ho em va costar dies i suors. Per més obligar-nos, ens ho explicaven en castellà.

El castellà em va costar potser més que el llatí. El bisbe tenia molt de punt que en sabéssim, de castellà; sempre que venia se les agafava per aquesta. Un cop em va emprendre:

—Com anem de castellà, noi?

—Així, així, sa il·lustríssima.

—A veure, què és un renacuajo?

—Es una mala palabra.

El bisbe ho va deixar córrer.

He fet giragonsa, torno al primer dia de seminari.

A l’hora del pati, em vaig trobar arraulit en un racó, plorant a mocs.

Estava esfereït, enyorava la mare, l’aviram, les olors de pagès i la pudor de la cort de porcs. L’Amo em va emprendre. L’Amo era el rector del seminari. Em va dir que ja em passaria i em va donar un confit. Em va passar.

Al cap de quatre anys, quan encara no sabia la llista dels pretèrits irregulars, m’engegaren a un curs de «perfecció» de llatí. Alguns companys fins hi feien versos, jo em turmentava copiant la llista de pretèrits sense arribar a aprendre-la. El padre m.n. no s’estava de dir-me que era carbassot.

Amb un gavadal de meritus al gep, cap al seminari major. Ara duia sotana, les classes que s’ho valien eren en llatí i vés a aplegar-hi res. De cop i volta en sortia un tal Kant que anava a la revessa, al tal Voltaire l’escombraven per impío. L’Aristòtil els posava a rotllo, sempre tenia raó.

Aquells tres anys de filosofia em van passar d’un glop. Com qui diu sense ni adonar-me’n vaig petar a teologia amb el bast encara més ple de meritus. I vinga. Fins volien que aprengués Hebreu i Grec bíblic. I Dret canònic, i Teologia de sant Tomàs esbandint els de l’altra banda, i Sagrada Escriptura. I Moral; allò dels pecats que passen bé per la reixeta del confessionari i els que no hi passen, per acabar entenent que la reixeta els deixa passar tots.

El bisbe em va tallar uns quants pèls de la crespa. Ja duia coroneta i sotana fins per anar a casa quan tocava vacances. La mare esclafia d’ufana. Aquells quatre anys de teologia també passaren d’un glop.

Fins al cantar de missa nova.

La mare hi va plorar, el pare també.

I jo també.