I JA VAM SER-HI

Malgrat la casera de capellans, el concili, el post-concili, el reconcili, la reforma litúrgica, la pastoral de conjunt i els vicaris episcopals fent de bisbe a mitges, el Greny anava fent la seva.

Fins que ja vam ser-hi.

Jo diria que a pregó del Ficanassos. El vaig trobar al ple de ca la Bruta cridant com un revolucionari francès:

—Per fi ens ha arribat la revolució industrial!

La revolució industrial era un tractor que havia comprat son germà, l’hereu. I feina a convèncer el vell. A no trigar, els tractors vedellaren més que les vaques, tot bitxo en tenia. Deien que, mentre les mules mengen quan no treballen, els tractors dejunen quan no llauren. S’acabaren les mules… Fins els pobrics de ca la Tuga tenien tractor, i malament rai a pagar-lo perquè en va venir un de la Caixa a dir-los que si no pagaven els quartos bestrets els embargarien.

Quan encara no havien enllestit el deute a la Caixa, els de ca la Tuga tenien televisió. El Ficanassos va tornar-nos a fer el pregó.

—Per fi ens arriba la cultura!

Què voleu que us digui. Jo no tinc televisió, però, pel que he vist a ca la Bruta, aquella cultura no passa de cul i cuixa, sang i fetge. I pobret del Barça, no hi ha qui l’endegui. Encara crec que és molt més bo per a la salut passar rosari. Però la gent no estava per rosaris, el vell Casagreny se’l passava sol, ja no tenia la dona.

Per a més obligar-nos, van venir els forasters.

Els primers foren passavolants de diumenge. Arribaven, es feien servir dinars a ca la Bruta, entraven a l’església mig conills, feien un tomb pels ròssecs i se’n tornaven. Algun era de missa, algun altre fins era de comunitats de base; m’escoltaven malagradosos els sermons i qui va venir a la sagristia per fer-me saber que jo era lluny de l’esperit del Concili.

Me’l vaig fer fora:

—Si no fot el camp, prepari l’altra galta per a la segona bufetada.

—Tronxo, tens la sang massa calenta.

—Més val calenta que freda, Mestressa.

—Au, Tronxo, seu una estona amb mi.

Em vaig calmar. Tot just havíem començat.

Cal Xipell era buit i mig a runes. Com ploguts del cel, van venir els espellifats. Duien pelussera a tant que donava, anaven bruts com la guilla, els nois lluïen arrecades, les noies només eren ulls. Pobrets, volien menar la terra i no passaven del Virgili, encara volien trobar trumfos a dalt dels arbres.

Els vaig anar a veure, em van rebre bé, tant que vaig gosar dir-los:

—Minyons, ningú no pot ser pagès si no en ve del néixer. Deixeu-vos de cols i pollastres. Més val que us guanyeu la vida amb collarets i braçalets.

No me’n feren gaire cabal.

Tot d’una en perdérem el rastre. El Ficanassos deia que la poli mal xinada, el Bolusiano que drogues, el Celdoni que càstig del cel. La marededéu feia els ulls tan tristos com aquelles noies.

—Encomana’ls a Déu, Tronxo.

—Doneu-los pau i seny, Mare de Déu del Greny.

—Amén, Tronxo.

—Tronxo, amén.

L’escolanet havia fet tornàveu.

No vam pas trigar a perdre pau i seny.

L’Utxafava, que feia de vicari episcopal, em va dir que anés a Solsona per parlar amb els que remenaven quartos del bisbat. Fins hi havia un director de banc i un altre de caixa.

Vaig anar a Solsona, a palau. El palau del bisbe fa patxoca, és un gran caseriu. Però, allà temps, la Cúria episcopal semblava cal penja-i-despenja. Cadires coixes, taules més coixes, cortinam arnat, els arxius closos amb filat de galliner. Molts de sants-crists i pudor de tana, perquè el padre Juan i el doctor Pere sabien lligar-les com qualsevol rector dels nostres. Ara ho havien fet tot nou. Els de la conciliar corrien mudats en un llamp de despatxos. Pocs santcrists i no gens de tana.

Els que remenaven els quartos a la comissió econòmica tenien un fòtil d’aquests que en diuen ordinador. Em van rebre tots fins, em feren seure.

Van començar explicant-me, un cop més, allò que en deien l’estructuració econòmica del bistat. Un cop més no en vaig aplegar gran cosa, si no fos que pitllarien un tant de la caixeta de l’escolanet.

Em pensava que havíem enllestit. No havíem enllestit. En duien alguna de cap i no sabien com engegar-la, que si menjava i feia vida a ca la Bruta, que si calia replantejar-se els possibles ingressos del bisbat. Que si patantim i que si patantam. Veia venir la tronada. Fins que no van tenir més remei que ventar-me-les pel dret.

—Tronxo, hem emparaulat la rectoria del Greny a uns forasters.

—No hem fet res a la babalà.

—Però el pollastre va per mi.

—Són bona gent.

—No me’n fio mica.

—Ens els ha duts el cabaler de Casagreny.

—Que Déu us faci bons.

L’Utxafava em va dir que no hi podia fer res, l’econòmica no entrava a les seves masoveries. El bisbe em va dir que no hi podia fer res, era un acord del Consell del Presbiteri, de «las cortès clerico-legislativas», que deia el Bolu-siano.

Vaig arribar al Greny amb una enfaristolada que em rebotia les tripes. El Casagreny em va dir que no hi podia fer res, el seu cabaler li havia fugit d’orri ja feia temps. Quan vaig explicar-ho a la sortida de missa, la gent va riure per sota el nas, un cop més anaven a veure venir. Tan sols el Bolusiano fou església militant.

—A aquestos los esbandeixo jo amb uns quants sopapos.

Més valia tenir calma, si podia.

Només d’ullar-me de lluny, el Ficanassos em feia botifarra.

Més valia tenir calma, si podia.

Aquesta no la podia tractar amb Pescolanet.

—Mare de Déu del Greny, orapronobis.

—Tronxo, no m’emboliquis amb quartos.

—Mare de Déu del Greny, s’ha acabat la pau, doneu-nos seny.

L’escolanet se’m rifava.

—Mocós, també n’hi haurà per a tu.

L’escolanet tenia una rialla mofeta.

—T’afanaran uns quants sous de les teves plegues.

Em va semblar que el mocós premia més fort la caixeta.

Ell també té la seva flaca.