EL GRENY

No el trobareu pas al mapa.

El Greny és enlloc i arreu que tingui grenys, codineres, obagues de rojalet, solells agarrigats, torrenteres, reguers, claps de conreu, feixes penjades, caus de guilla, masies es-barriades i cases perdudes.

Un d’aquests savis que ara corren em va dir que havia trobat el nom en pergamins del temps de Carlemany. Vés-t’ho a creure. Ben cert que aquesta gent ve de molt més lluny; si no fos que sant Tomàs m’estiraria les orelles, diria que vénen de tota l’eternitat. De més ençà de l’eternitat, un altre savi, amb papers i permisos dels qui manen, va ensulsiar-nos unes quantes feixes cercant pallaresos ibèrics. En va treure quatre trossos d’olla i hi fou feliç, hi ha qui és feliç amb ben poc. Si no arriba a marxar, la gent l’hauria fet fora a bastonades.

Però aquestes van venir més tard.

Amb amadísimo hijo de fresc, el cotxe de línia em va deixar al trencall. M’hi esperava el Xerric xic amb la mula i el bast, encara no teníem carretera de carro. El xic va donar-me la clau de la rectoria com si la donés al rei, la clau pesava qui-sap-lo.

Amb el parell de farcells i la senalla penjats al bast, vam fer tres bones horasses a peu. A la darrera costa ja érem al foscant, les masies s’hi mig endevinaven esbarriades, semblaven dormir guaitant el campanar que treia el nas mig avergonyit a ple greny. Perquè el Greny és ben bé on li toca per nom.

El Xerric xic va deixar-me a la porta de la rectoria amb els farcells, la senalla, la clau i una espelma. Encara no li havia sentit la veu.

La rectoria feia baf de resclosit i la flameta de l’espelma es perdia a les foscors. Vaig topar amb l’escala; escales amunt, cada graó cruixia. La cuina era renegrida, hi havia llenya a punt; m’havia dut un mossec per abans de gitar-me. Aquell vespre no vindria ningú; mig garneus i mig espantadissos, els pagesos em deixarien sol.

Però trucaven a la porta. Vaig baixar a obrir. Algú m’acostava una espelma per veure’m la ganya.

—Cono.

I així vaig conèixer el Bolusiano.

Se’m va endur a ca seva per fer-m’hi sopar després de presentar-me la dona. La Queia duia un ull de vellut. Mentre sopàvem, el Bolusiano no parava de xerrar amb aquella barreja de català i castellà que es feia venir com volia.

—En aquest pueblo, pater, hi ha mucha pau i poca baralla.

La Queia era allà, amb l’ull de vellut guanyat no feia gaire. El Bolusiano va riure com ho faria una saca de farina.

—Llevat, naturalment, de las consabidas caricias matrimonials.

Per remarcar les «consabidas caricias matrimonials», va picar cofat la gropa de la Queia, aquesta va tenir els seus tremolins i va deixar-nos per anar a dormir. El Bolusiano no planyia el vi negre i no parava de xerrar.

Va aturar-se mirant-me.

—Vostè, pater, és un polluelo salido de lloca.

S’ho va rumiar més.

—Para que l’enviïn tan jove a aquest agujero deu ser un buen borrico.

Es trencava de riure, el got li tremolava a les mans.

—Mejor que mejor, ací tots som borricos.

L’ampolla de vi negre ja era buida, va fer un badall i em va dir «buenas» després d’acompanyar-me a la rectoria.

Colgat al llit, el vent feia un xiulet fi i greu. No el vaig sentir pas gaire, de seguida em vaig adormir ben pla. S’havia acomplert la predestinació, era on havia de ser.

A punta de dia, la calitja feia estrills.

I vet ací el Greny.

Cal Xerric, cal Xaloc, cal Feluga, cal Xipell, cal Xumell, ca la Tuga i ca la Muga, cal Paleta i cal Xumeta. Tot cases menudes escampades pel greny com gallines a l’era. Tot gent de mena baixa; només Casagreny senyorejava pagesa a quaranta passos de l’església.

Ca la Bruta feia plaça amb la rectoria. Era taverna, drogueria, adrogueria, estanc, telèfon, correus i «tots els servicios públicos» que podia somniar el Bolusiano. Els bocois de vi de la Queia no donaven l’abast per al seu home.