CAMELLS I CATASTRÒLICS

Per si no n’hi hagués prou amb els averanys del terròs, ens en vingueren de fora. Ai, aquesta gent de ciutat.

De primer foren els camells.

Tots duien motxilla com gepa, calçaven sabatasses, caminaven per cinglerars oblidats de qualsevol bon cristià, arribaven suats, corrien suats i marxaven suats. Sempre a peu. Deien que se sabien la terra racó a racó, no paraven de demanar noms de cims, ròssecs, torrenteres, comes, comalades, pujols, pujolets, tossalets i tossals.

No sé pas com en va venir la brama. Tots preguntaven els noms (ells en deien topònims) al Bolusiano, es creien que el Bolusiano hi entenia. El que feia era prendre’ls el pèl. I així els va anar amb els mapes, que ells en deien planells, no n’encertaven ni una. A un mapa, el Pic de Tuc era a ponent, a l’altre era a llevant; a l’un el Puig de Cóm era el Comapuig i a l’altre el Pic de Tic. Encara no sé com no s’esbarriaven sempre.

S’esbarriaven més d’un cop, algun va passar la nit al ras perquè no trobava un senderó marcat al planell que no havia existit mai. Després diuen que els de pagès fem el pagès a ciutat; no hi ha com els de ciutat per fer el pagès.

La gent del poble se’ls prenia a la fresca. Quan preguntaven si la Comacrua era lluny, els responien que una ho-rassa, que en volia dir tres; quan demanaven on era lajaça del Mulet, deien que enllà enllà. Només el Bolusiano els donava explicacions i explicacions d’unes arraconades que no havia vist mai. El Bolusiano només coneixia la placeta de ca la Bruta, el celler de la Queia i el camí de ciutat per a les escapades, que sovintejaven.

Els meus pagesos es prenien els camells com una passa de grip. Paciència i a entomar-los, que no hi havia més remei. Per sort, només eren passes de cap de setmana i temps d’estiu.

Els camells no són pas mala gent. Fet que han de viure al podrimener de ciutat, més val voltar-les com un camell que marfondre’s al cinema o als balls del dimoni.

Però, mireu, els camells que es volen fer el simpàtic amb els pagesos són ben empipadors. Més d’un xerrava de collites que no havia collit mai amb galifardeus que des de mil anys no feien altra cosa. Més d’un altre, volia parlar com nosaltres, quan deia trumfes en lloc de patates semblava que es posés nas postís. Els pitjors eren els qui picaven l’esquena per fer el bon company.

N’hi hagué un que s’entestà a jugar a la botifarra. Amb un cop en va tenir prou.

Uf. Aquesta passa rai.

Mentre els camells la voltaven, els catastròfics prenien mides pam a pam.

Van arribar com qui ve a conquerir les Amèriques. Posaven a ca la Bruta, no trobaven res bé i empantanegaven la sala de la botifarra amb els seus estris. Pals a bandes vermelles i blanques, fòtils amb ullera i nivell, més fòtils amb no sé què. Es passaven el dia prenent mides pam a pam, això deien ells; prenien mides una estona, les altres les passaven amb el Bolusiano colant vi negre.

Un d’ells va tenir les seves amb el taverner, sembla que volia apamar la Queia. Sort que van marxar aviat, altrament hauríem tingut sagramental.

Els pamapam eren d’un que en diuen, pel que sembla, Instituto Geográfico y Catastral, que el Bolusiano traduïa per «Instituto Catastrófico y Garrafal». I no anava pas lluny d’osques, perquè els seus mapes eren la gloria deis ànecs.

En recordo una. Amb el mapa del «Castastrófico» per guia, un bon home ens va demanar pel turó de «Los muy felices». Li vam dir que s’havia errat de contrada. Però el mapa deia clar «Los muy felices»; l’hereu Casagreny, que sap francès, en va treure l’entrellat. El turó dels Tres Hereus havia passat per «Très heureux» fins a ser allò dels «Muy felices».

Els del catastròfic no foren una passa, ja eren una pesta.