EL NOI MUGA

—Mestressa, per un sol cop, sortiu de feina.

—No puc Tronxo.

—Així que no em podeu dir què punyetes és «catarsi».

—No t’ho puc dir. Si haguessis estudiat més amb mossèn Palou ho sabries.

—Hauré d’anar a veure’l on és.

—Potser trobaràs per baix un diccionari de quan no estudiaves.

Me’n vaig anar a baix. Tinc els llibres escampats per postades, de qualsevol manera, no n’hi ha cap que s’aguanti dret. Semblen una rastellera de borratxos. Això sí, no es poden queixar de la feina que els dono. Viuen en pau. I jo també, diguem-ho tot.

El diccionari grec feia el bon son de tots. Alfa, beta, gamma. Encara recordava una mica les lletres i el gargot de cada lletra. Vaig trobar «catarsi».

—Mestressa, ja ho he trobat.

—I també deus haver trobat què vol dir.

—Vol dir purificació.

—Doncs ja saps per on les has d’emprendre, Tronxo.

—No sé què té de purificació la Montsy.

—Deixa’t de la Montsy, que va per tu el pollastre.

I van venir els dies iguals. Perquè algú pot creure, amb totes les que explico, que el Greny era una mena de novel·la d’indis i americans. I no és així. La vida a pagès és feta de dies i dies i dies iguals els uns als altres. Per això la nova més de no res ja ens remou. Remou una mica, no gaire, que mai no perdem el pas.

Bé, m’embolico.

Aquell dia, però, no fou igual.

La Queia va entrar-me a casa amb els ulls que li sortien del cap.

—Mossèn, el demanen al telèfon, no sé què li passa al noi Muga.

Vaig córrer al telèfon. El noi Muga era a l’hospital de vila, estava molt malament, calia que anés a cercar els de ca seu i que baixéssim de pressa si volíem arribar-hi a temps.

Els avis es van quedar a casa. El pare i la mare del Muga anaven amb mi, en el dos-cavalls. El cotxe balandrejava més que no solia. Potser era jo, potser era el mateix cotxe que se sentia punyit com nosaltres.

Recordava el noi Muga.

Els pares eren casats de temps, però no tenien canalla. El metge deia que no en podien tenir. Van provar-les totes, de metges a bruixots, passant pels de l’ungüent del Panxo.

No hi havia res a fer.

Fins que un dia vaig veure la jove Muga esponerosa com una sala de festa major. Anava vestida com sempre, caminava a la geganta i tenia una mena d’orgull net als ulls. El seu home m’ho va dir sense dir-m’ho. Dona i home van encendre una dotzena de llantions a la marededéu del Greny.

Potser no hi ha res al món tan bell com els ulls a la cara d’una dona que espera, i més quan espera a tardanes. La jove Muga, que ja no era jove, em feia pensar en la cosina de la Mestressa, santa Elisabet.

—Mestressa, la Muga és com la vostra cosina.

—A vegades no sembles tan estaquirot com ets, Tronxo.

A cal Muga van anar de bon dia. Havia sigut noi. El vaig batejar sense plànyer l’aigua; els padrins van fer l’escampall de confits a placeta, vam anar a la casa a fer coca amb xocolata desfeta.

El marrec no va trigar a fer-se. Era garrell. Els primers cops que sa mare el duia a missa, feia tant de temperi que l’havia de treure. Va créixer, va provar de fer-me d’escolà, però m’ho capgirava tot. La gent deia que aquell galifardeu era de la pell del dimoni, sa mare hi veia un angelet que feia la primera comunió. El dia de la primera comunió es va empastifar tot amb la tinta d’una ploma.

A l’escola, el mestre deia que no hi havia res a fer. Sa mare deia que el mestre era un ruc. Em temo que tenien raó tant la mare com el mestre.

Vaig aconseguir que se’l quedessin a l’escola del padrí Soques. Si el Soques no se’n sortia, no se’n sortiria ningú. El Muga hi estudiava, o hi hauria d’haver estudiat coses de pagès. Quan li preguntava pel Muga, el padrí Soques em deia que podria ser pitjor.

Als estius venia fet un tabalot. Cada cop ho era més. Sa mare deia que, gràcies a Déu, el noi li començava a posar seny. Son pare deia que per acabar llaurant al tros, no calia pas tanta lletra ni tanta d’àlgebra. El padrí Soques va dir que amén, i el noi Muga va agafar el magall de l’hort i el tractor del camp.

Semblava més assencerat. Es clar que al temps de caçar se’m saltava alguna missa, que sa mare s’hi cuidava a morir i que son pare no li estalviava clatellots. Però anaven fent en pau.

Fins que, amb quartos estalviats no sé com, el noi Muga s’havia comprat la moto.

Corria com un boig, no parava mai a casa els caps de setmana, sempre duia alguna mossa a la gropa de l’estri. I la voltava d’una boite a l’altra. Entre setmana era un feiner escarrassat, al cap de setmana perdia el senderi, era un altre.

Sa mare deia que potser ja era hora que es casés. Ell responia que més valia no embolicar-se i que no hi havia cap mossa de fiar. No li mancava pas raó. Sa mare em venia a fer plorades. Jo havia provat d’atrapar el minyó, però se m’escapava, també s’escapava del padrí Soques.

Ni feia política, ni llegia llibres, ni era de cap coll.

Era de la moto, i car que va pagar-ho.

Mentre pensava totes aquestes anàvem cap a l’hospital de vila.

Els pares l’hagueren de veure per una finestreta envidria da, burxat d’agulles i voltat de tubs a la UVI. En diuen així. Jo vaig haver de batallar amb un metge jove, merdós i cregut, que em va fer saber que els capellans no servim per a res. No em deixava entrar. Li vaig dir que, si calia, m’ho faria a ventallots. A més de merdós, el metge era cagat, va comprendre que els ventallots eren de debò i em va deixar passar.

Em posaren una mena de davantal cordat al darrera i unes menes de draps a les sabates. Deien que era per higiene. Estan sonats.

El noi Muga jeia burxat d’agulles i voltat de tubs. Una maquineta al cap del llit feia pip-pip-pip, una pantalla feia ballar-hi una boleta, mentre es mogués la boleta, rai. Però el noi Muga era més de l’altre món que d’aquest.

La infermera no em deixava sol, li vaig dir que volia parlar sol amb el minyó. Em va dir que no el podia deixar. Vaig tornar al mètode dels ventallots. Sol amb el noi Muga, li vaig perdonar els pecats i el vaig oliar amb els sants olis. No crec que em sentís ni em veiés. Ja no podia rebre Nos-tramo.

Al cap de poc, ens va avisar de nou. La boleta de la pantalla no botava, anava recta. El noi Muga era mort.

Quan ens l’endúiem cap al Greny, ja ni esma no tenia de recordar-ne més de la seva vida. Aquella mort em va deixar balb. Balb vaig córrer per la casa fent costat als pares. Balb vaig fer tot allò que cal fer per als morts, fins a veure ficar la caixa al nínxol.

—Al cel ens «tropiguem».

Vaig anar a ca la Muga de tant en tant. Els feia companyia. Després, calia deixar-los. La vida de cada dia era l’únic remei.

—Mestressa, mai no entendré la mort del noi Muga.

—Tronxo, mai no entendré la mort del Noi de cal Bona-maria de Natzaret.

—Però el vostre Noi va ressuscitar.

—I aquest també. Però no et sé dir res més.

Vaig passar uns dies fent la feina i llestos.

Fins que el Bolusiano em va tomar a parlar de l’escolanet i la Montsy. Déu meu, que n’eren de lluny, el noi Muga m’havia dut a un altre món.

—Mestressa, ja sé què és catarsi.

—Es purificació.

—Es saber que el meu ofici no és perdre el temps cercant escolanets de cartó.

—Amén. Tronxo.