FICANASSOS

Hi hagué uns dies de pau. Sense els veïns, les posobres del vespre eren més fetes de fumeroles de pipa que d’altra cosa. Aquells anglesos tenien una mena de calma que, sense saber com, feia companyia.

La Queia estava enfurismada. El menjar, ara li sortia cru, ara li sortia recuit, ara només anava rescalfat. Pobra dona. I, encara que no tant, pobre del meu païdor, que tornava als temps de donya Urraca; havia de prendre bicarbonat, tenia coragre.

Però hi havia pau. I que durés.

No va durar, m’havia oblidat del Ficanassos.

Aquell esmanyocat, tot just de veure el Bolusiano estès a la bardissa, va córrer a telefonar al diari. Com que llegeixo el diari només de llucs a llacs, vaig trigar a saber-les.

Algú ja va fer que les sabés.

Em va arribar la tisorada de carallotades.

Deia que el Bolusiano era un «ciudadano querido y respetado por todo el pueblo en el cual era alcalde democrático». Sense dir-ho, carregava els neulers a la Queia amb allò de «un crimen pasional por celos». I, de retoc, també me’ls carregava a mi, que m’havia deixat la pipa a la vora «del lugar del crimen».

Bé, no cal pas que hi furguem més.