ELS ENCARCARATS

Raó que tenia aquell. No es volia morir perquè cada dia en sabia o veia alguna de nova.

Amb tots els respectes, al cap d’anys i panys de bastides ben parades, l’església la balla a cada nova que toquen, quan no és ella mateixa que se’n toca de noves. Diuen que cal seguir els canvis dels temps. Diuen. Em temo que, amb les tombarelles que fa el món, si volem ballar-les totes perdrem baterol i taruta.

Això pensava quan em van explicar la d’aquells.

Diu que es reuneixen fent baixar l’Esperit Sant a tot i ple. M’ho va explicar una santa dona de fiar, i no deu ser res de mal quan ella hi va. No m’hi fico i ells s’ho saben, però més m’estimo que l’Esperit Sant vingui a la callada; altrament podria passar-nos com a sant Pere, que semblava borratxo quan demanava que el crucifiquessin cap per avall.

Ai, Senyor. Se m’ha acudit aquesta i no sabré dir-la quan toqui sermó de sant Pere.

M’he esbarriat.

Deia que cada dia en ballem de noves. Afegiria que no fóra cap mal de tornar a passar rosari, deixant-nos una mica de psalms que ben pocs entenen, encara que tots ho dissimulin.

—Tronxo, no rondinis.

—No hi puc fer més, mocós.

—Els psalms són de Déu.

—El rosari és de la Mare de Déu.

Vam deixar-nos de discussions teològiques, ni el mocós ni jo no en sabem mica.

I vet ací que em van dur a Lurdes.

La família d’un malalt tenia un lloc sobrer i m’hi vaig agafar.

El viatge fou llarg, a pesar figues. Em vaig eixirivir veient una terra ufanosa, pradada, amb unes freixeres com mai no n’havia vistes de fetes i capçades. Les rouredes eren un bé de Déu, els sembrats s’humitejaven de saó. Pobra terra esquerpa del Greny.

Era foscant quan arribàrem a Lurdes. Posàvem a l’hotel del Santíssim Sagrament. No m’ho acabava de creure. El Santíssim Sagrament en té prou amb una barraqueta a l’església, vés a saber per quins sets sous l’embolicaven amb un negoci de fonda.

Em vaig llevar d’hora. Sol, sense ni vigilar-me els carrers, vaig anar cap a la cova. La gent hi pregava, els malalts entraven a les piscines, en sortien amb el rosari a les mans. Aquell racó té un silenci i una pau rars, encomanadissos, adolorits i esperançats que no he trobat enlloc més. Ni goso parlar-ne.

Hi vaig passar estona, fins que m’hi trobaren els meus. Duguérem el malalt a la piscina, en va sortir, passàrem rosari i rosari. Vaig dir missa en un altar ple de floretes, ciriets i recargolins. Les esglésies de Lurdes són ensucrades fins a embafar. La nova sembla un pàrking. Gairebé t’hi oblides de la cova, de la Mare de Déu i dels malalts.

Vam voltar per la vila. Botigues i botigues i botigues, medalletes i medalletes i medalletes, souvenirs i souvenirs i souvenirs. Amb la capa de la Mare de Déu, allò és un negoci que fa vergonya; sort que la bona Maria les aguanta totes per poder acollir els malalts.

Entre botigues i botigues i botigues, hi ha hotels i hotels i hotels. Un d’ells és l’hotel Soubirou. Ai, SantaMariaorapro-nobis. De poc ha servit a la parentela de la Bernardeta que la pobrica veiés la Mare de Déu i morís santa, la parentela ho ha aprofitat per fer calés. SantaMariaorapronobis.

Vam tornar a l’església, hi feien missa.

Un dels de la nostra colla sabia francès. Va dir-me que la missa era la missa dels de la «santa tradició» del morro fort. Venien cada any. El capellà es guarnia amb casulla de guitarra, el diaca i el sots-diaca havien tret vés a saber d’on els ornaments que fins han arraconat a Solsona, els escolans anaven amb roquets de puntes i bacallà oblidats amb la reina vella.

Ui, aquell frare de Sant Domènec. Amb l’hàbit blanc i negre de l’orde, escardalenc, magre a dejunis, d’ulls com punxons, trets de la cara tallats a aixol i boca a cop de destral. Feia feresa.

El predicador també anava amb roquet de bacallà.

Era alt i tes com un puntal de pallissa, sec com un sarment, encarcarat com només pot ser-ho un de missa que jugui a bons i dolents. Ai, no sóc qui per jutjar ningú, però aquell bon home també feia feresa.

El que sabia francès, me’n va traduir alguna del sermó.

«El món està perdut perquè s’ha oblidat de Déu. Els cristians també estem perduts perquè ens hem oblidat de la santa tradició. Els capellans s’esgarrien, els bisbes no saben on toquen, el papa va a les palpentes. Cal tornar a la santa tradició. Obediència i obedència i obediència».

Va xerrar molta estona, no va sortir d’aquestes. I em va deixar el cap fet un embull. Si els bisbes no saben on toquen i el papa va a les palpentes, a veure qui hem d’obeir.

La benedicció dels malalts i la processó amb torxes, rosari i «avés» em van tornar a la pau de la cova. No va durar. Un altre predicador va tornar a les mateixes de missa. «El món ha perdut Déu, l’església trontolla sense tradicions, la jerarquia la balla, obediència i obediència».

Marxàrem de Lurdes al bon matí, després d’un moment de comiat a la cova. Havia oblidat la faramalla, només duia allò que havia sentit a cops de rosari. Però, tornat al Greny, vaig recordar les dites del garratibat; si allò és tradició, més val fer matarrasa.

—Pobre Tronxo, no saps on la balles.

—Cert, mocós, no sé on la ballo.

L’esperit del Concili, la comissió d’economia, les reunions, Nyangabambo, el Gamarús, Bayakinpayo, els de l’Esperit Sant a rajada, la «santa tradició», les monges de la secreta, les monges de la reina vella, les misses de capellà amb mànigues de camisa, les misses amb roquets de bacallà. I les que no dic. Tenia el cap fet un embull.

Un frare molt savi, amb qui vaig topar i desembussar, em va dir que patia crisi d’identitat. I espavila’t.

Però va venir la missa del diumenge. Aquells pagesos meus no estaven tocats de bullidera. Anaven a pas de bou, encara que tinguessin cotxe i menessin tractor. Més d’un s’havia esgalabrat, gairebé tots encara tenien taruta. Eren els meus. No calia preguntar-se res, eren els meus i en paus.

L’Esperit Sant fa feina de debò sense remors.

Em va enviar el Xiroi.