CORAGRE I CATARSI

Era una tarda de diumenge.

Havia fet rosari i jugàvem a la botifarra a ca la Bruta.

El vell Xumeta llegia el diari. Ho sol fer. Mentre el llegeix, en va dient alguna que ningú no s’escolta, s’ho fa sol i feliç. Però aquest cop va fer un esgarrip dient que escoltéssim tots.

Ja me’n veia venir alguna del Ficanassos.

No, era més granat. La Montsy havia guanyat el primer premi a la biennal de Venècia. Vam parar la botifarra. El Bolusiano va tocar el pirandó, el Xumeta va dir que malament rai, el Muga va afegir-hi que prou i malament, el Xerric va deixar caure que a cals bojos en tanquen més a fora que a dintre, el Xaloc es va gratar el cap, el Tuga va esclafir a riure. La Queia va deixar anar sense embuts què en pensava de la mare de la Montsy. Jo vaig callar.

I vam continuar la botifarra. El Bolusiano s’hi va afegir, però no hi tocava. Vam plegar. Tothom a jóc i demà sant tornem-hi.

Sant tornem-hi va dur més noves de la Montsy. L’obra guardonada es deia Catarsi coragre. El Bolusiano volia i dolia, s’ho llegia tot i un vespre vaig trobar-lo remenant l’enciclopèdia.

—Què hi cerques?

—Ca-tar-sis.

—Em sembla un renec.

—No lo trobo en esta maleïda enciclopèdia.

—Deu ser grec.

—I vostè, pater, no sap què vol dir.

—No.

No en vam treure l’entrellat. Tant el Bolusiano com jo sabíem què és el coragre, vingui del vi com el d’ell, vingui dels cigrons com el meu. Però la «catarsi» ens feia bullir el tupí.

Vam passar uns dies en pau, fins que va arribar un altre diari duent un fotografia tota esborrissolada. Era l’obra d’art de la Montsy, deia; però no sabíem què redimonis era allò. Fins que la Queia hi va caure.

—L’ase em fum si no és l’escolanet.

Era l’escolanet, pobric mocós.

—Mestressa, ja la deveu saber.

—Sí, Tronxo, paciència.

—Si em pugués esbravar amb Vós les cantaria ben gruixudes.

—Més val que no ho facis.

—Mestressa, el món s’ha tornat ximple.

—No més de com ho ha sigut sempre, Tronxo.

I ho vam deixar així.

De tant en tant, i més que sovint, el diari parlava de l’escolanet i la Montsy. Alguns de molt savis n’hi deien de vitricollades. Ni el Bolusiano ni jo no hi aplegàvem res.

N’hi hagué un que ho arrodonia així: «y he aquí el mensaje de un genio de nuestro tiempo, que cambia los valores establecidos: bienaventurados los agrios de corazón».

Em temo que hi embolicava alguna dita dels evangelis.

—Sí, Tronxo, l’hi embolica.

—I, Vós, Mestressa, què hi dieu.

—Tronxo me n’he vistes tantes que no ve d’una.

—Però n’hi ha per agafar el trabuc.

—N’hi ha per agafar els rosaris.

—Amén, Mestressa.