52

Em vaig quedar assegut a la coberta fins ben entrada la nit, pensant en les dues dones i en els esdeveniments que havien provocat que els nostres camins es creuessin.

Com a agent secret, la foscor sempre havia estat una bona companya, però des de la meva visita al Teatre de la Mort li havia agafat una por que segurament perduraria a la meva vida més que cap altra cosa. Em vaig alçar per encendre els llums de navegació i comprovar el rumb, però em vaig aturar a mig camí.

Vaig sentir que la meva ruta estava preestablerta. Vaig contemplar les constel·lacions, la posició de la lluna i el moviment del mar. Vaig parar l’orella i vaig sentir un silenci eixordador.

Ja hi havia estat, allà.

Era la premonició que havia tingut la nit que havia mirat per la finestra del Despatx Oval. Tal com ho havia vist en aquell moment, estava tot sol en un antic veler, amb les veles apedaçades i descolorides, mentre el vent m’empenyia cap a la foscor i el vaixell i jo ens anàvem fent petits en aquell mar infinit.

Aquella nit i aquell moment havien arribat. Em vaig limitar a esperar, tot sol, amb prou feines gosant respirar, sentint com se m’acostaven les onades. El Nòmada va virar, l’escuma blanca va llepar la proa i el vent va amainar un moment abans de tornar a bufar amb força. Havíem guanyat velocitat, i em vaig enfilar a la barana per fer anar el cabrestant. Les cordes van xerricar a causa de la tensió, i malgrat que no hi havia ni una ànima en aquell oceà pintat de fosc, vaig sentir que ja no estava sol.

En Bill Murdoch s’encarregava de fer anar l’altre cabrestant, movent les espatlles amples, cridant-me i rient-se de mi una vegada més, dient-me que encarés d’una punyetera vegada la proa al vent.

Més endavant, una dona va avançar fent tentines per encendre els llums de navegació. Com que la meva mare havia mort quan jo era molt petit, no en guardava gaires records; que cada any em costés més recordar-li la cara suposava per a mi una font de dolor secreta. Aquella nit, però, la vaig poder veure clarament, amb detall, il·luminada pels llums de navegació.

Unes veus que parlaven en polonès em van arribar des del darrere. La dona de la foto, aquella que es dirigia cap a la cambra de gas acompanyada dels seus fills, era a bord del vaixell, asseguda a la cabina. Ja era vella, i feia cara de felicitat, envoltada dels seus fills adults i els seus néts.

Sí, les coses morien, també en aquell moment, i aquella visió havia estat un presagi de la mort, però no pas de la meva: es tractava d’un altre tipus de mort. M’estava acomiadant dels fantasmes del passat.

Tal com m’havia dit aquell monjo budista feia tants anys, a la carretera cap a Khun Yuam: «Si vol ser lliure, l’única cosa que ha de fer és desprendre’s de tot».

Sota la cúpula del cel, navegant per un mar de color de vi, em vaig adonar que havia nascut per pertànyer al món dels serveis secrets, per ser agent. No ho havia triat, i en realitat tampoc no ho havia desitjat mai, però m’havia tocat a mi. I havia emprès el viatge pensant que seria una càrrega, però aquella nit vaig comprendre que havia estat un regal.

Vaig saber que aquell any encara no, però potser el següent tornaria a Nova York. Una dia en concret, a una hora marcada, aniria fins a un edifici de prop de Canal Street, trucaria al timbre i pujaria l’escala cap al Japó antic.

La porta del pis s’obriria i, a dins, hi veuria una taula parada per a tres, perquè sabia que l’home que hi vivia mantindria sempre la promesa.

Sota la mirada de la Rachel, en Battleboi riuria i allargaria els seus enormes braços cap a mi. Al cap d’una estona ens miraríem i ell em preguntaria què hi feia, allà.

Jo somriuria i no diria res, però en el fons sabria la resposta. Sabria exactament què m’havia empès a fer allò: l’evangeli segons sant Marc, capítol 16, versicle 6.

Era la part de la història èpica que parla sobre retornar d’entre els morts i recuperar la vida. «Ha ressuscitat», diu.

Ha ressuscitat.