9

Tothom estava d’acord en una cosa: en Christos hauria estat un home atractiu si no hagués estat per la seva alçada. La pell olivàcia, la mata de cabells esbullats, foscos, i unes dents impecables no aconseguien compensar unes cames que eren massa curtes per al seu cos. Però els diners segurament hi ajudaven, sobretot amb la mena de dones amb qui li agradava anar, i de diners sí que en tenia a cabassos, en Christos Nikolaides.

Una sèrie de cerques a bases de dades policials va revelar que el paio era un pinta: un perdulari autèntic a qui mai no havien condemnat, però que havia estat involucrat en tres assassinats i una pila d’altres crims violents. De trenta-tres anys i nacionalitat grega, era el fill gran d’uns pares sense estudis que vivien als afores de Tessalònica, al nord del país. És important assenyalar que el fet de no tenir estudis no vol dir que fossin idiotes, perquè no n’eren gens, això segur.

Durant les setmanes següents, a mesura que vam anar indagant la seva vida, la família va anar cobrant interès. Estava formada per un clan molt unit de germans, oncles i cosins, i la dirigia el pare d’en Christos, en Patros, que amb seixanta anys era un líder despietat. Com diuen a Atenes, tenia una jaqueta molt gruixuda —en altres paraules, un llarg historial de crims—, però això havia anat acompanyat d’un èxit material considerable. Després de modificar lleugerament l’òrbita d’un satèl·lit dels Estats Units que controlava els Balcans, vam obtenir una colla de fotografies d’una definició espectacular en què apareixien tots els membres de la família.

Situat enmig de diverses hectàrees d’espígol, el complex residencial incloïa set cases de luxe, piscines i uns estables esplèndids, tot plegat rodejat per un mur de tres metres i mig patrullat pel que ens va semblar un grup d’albanesos armats amb pistoles automàtiques Skorpion. Tot plegat era estrany, sobretot tenint en compte que la família es dedicava al negoci de la floristeria a l’engròs. Potser al nord de Grècia els robatoris de flors representaven un problema més greu del que la gent s’imaginava.

Vam suposar que, com també havia fet el càrtel de Medellín a Colòmbia, havien aprofitat la complexa xarxa de transports per aire i carretera que requeria un producte perible com les flors per comerciar amb una mercaderia molt més rendible.

Però quina relació hi havia entre aquells traficants de drogues grecs i el meu predecessor? I per quin motiu aquest havia enviat una capsa de puros al fill gran de la família a un hotel de set estrelles de l’Orient Mitjà? Hi havia la possibilitat que l’antic Genet estigués enganxat a les drogues i que en Christos fos el seu camell, però aquesta hipòtesi no tenia gaire sentit: era evident que els grecs es dedicaven a la venda a l’engròs.

Quan ja pensava que la investigació no conduiria enlloc —potser en Christos i el meu predecessor només eren dos malparits que s’havien fet amics—, un cop de sort va voler que, una lúgubre nit londinenca, m’entrés insomni. Contemplant els terrats des del meu apartament de Belgravia, em vaig posar a pensar que aquells dos homes devien haver sopat junts en algun dels restaurants amb estrelles Michelin de la zona i, de sobte, em vaig adonar que segurament la resposta al nostre problema més greu la tenia just al davant.

I si no eren els russos, els que pagaven els nostres agents corruptes? Posem per cas que en Christos Nikolaides i la seva família fossin els responsables dels pagaments. Per què? Perquè introduïen drogues a Moscou i aquesta era la contribució que els russos, que anaven curts d’efectiu, els exigien. Una mena d’impost de societats, com si diguéssim.

Això volia dir que els grecs feien servir les seves xarxes de blanqueig per transferir fons de diner negre a comptes que eren a nom dels nostres traïdors. Així, les agències d’intel·ligència russes no constaven en cap fase del procés. En aquest escenari, no era tan estrany que algú que acabés de rebre un pagament considerable, com era el cas del Genet de l’Oceà, enviés una capsa de puros a l’home que li acabava de pagar: en Christos Nikolaides, que estava de vacances a Dubai.

Vaig renunciar definitivament a dormir i vaig tornar a l’oficina, on, amb l’ajut del govern grec, vaig iniciar una investigació en profunditat sobre la trama de negocis submergits de la família Nikolaides.

La informació que vam desenterrar durant aquest procés em va dur fins a Suïssa i els carrers silenciosos de Ginebra. I, per més que tingui fama de neta, aquella ciutat és el cau de merda més infecte que hagi vist a la meva vida.