12

Quan li va sonar el telèfon, en Bradley es trobava en un bar del Lower East Side. No era un lloc de moda on servissin tapes ni menús degustació, sinó un lloc autèntic, amb les parets impregnades de nicotina i unes begudes amb tanta graduació que era impossible prendre-les amb els ulls oberts. Un dels darrers vestigis de la vella Nova York; en altres paraules, un bar de polis.

En Ben hi havia anat a celebrar la festa de comiat d’un company veterà i, gràcies a la popularitat del jubilat i al disseny d’aquell tuguri, l’única manera d’escapar-se de la multitud i del soroll va ser sortint al carrer. I així, mentre sostenia un got de cervesa sota el plugim, el vaig reclutar perquè s’unís a la primera línia de l’espionatge mundial.

—On ets? —va preguntar.

—Sobrevolant Jordània en un jet de la CIA —vaig dir. No tenia sentit amagar-me’n. L’havia d’impressionar perquè m’escoltés amb la màxima atenció—. Així que pengis —vaig prosseguir—, vull que truquis a l’home a qui has estat passant missatges. Es diu David McKinley i és el director de la intel·ligència dels Estats Units.

En Bradley va agafar aire de cop.

—Merda, em pensava que…

—Oblida’t del que pensaves. Va de debò, Ben. Digues a en Dave que necessito amb urgència algú que m’ajudi. Ell mourà els fils perquè un helicòpter et vingui a buscar i et dugui a un aeroport. Allà hauràs de pujar a un jet del govern.

—On he d’anar? —va preguntar.

—A Bodrum. En McKinley et prepararà la documentació: ets un inspector del Departament de Policia de Nova York que està investigant l’assassinat de l’Ingrid Kohl.

—Qui és, l’Ingrid Kohl?

—És el nom de la dona morta que vas trobar a l’Eastside Inn.

—Com ho has…?

—Ja t’ho explicaré més tard —vaig dir, mentre agraïa a la providència l’aparició de la Cameron i l’Ingrid, o com es digués en realitat: els seus crims m’havien dut fins a Turquia, i allò ens havia donat un bri d’esperança—. Et recolliré a l’aeroport. I sobretot, Ben, no et descuidis la pistola.

A deu mil metres d’altitud, mentre viràvem bruscament cap a Bodrum, les turbulències començaven a remetre. Si tot anava segons els plans previstos, vaig pensar, no li caldria la pistola. És clar que, ben mirat, quan anaven així, les coses?