30

A en Bradley no li havia costat gaire trobar la casa. Tal com havíem planejat, havia sortit de l’hotel cinc minuts després que la Cumali em passés a buscar i, gràcies a un mapa detallat que jo li havia dibuixat, havia anat directe a la ferreteria més ben assortida de Bodrum.

Tres minuts després va sortir de la botiga amb una bossa de plàstic que contenia un sol article i, encara seguint el meu mapa, es va dirigir cap al sud-oest. Onze minuts després, va enfilar el carrer que estava buscant i va veure el magatzem de distribució de Coca-Cola. S’hi va acostar, va creuar el carrer i es va aturar davant d’una caseta.

Després d’examinar la façana i de recordar-ne sis trets característics, va estar segur que havia localitzat la finca correcta. En va obrir la tanca, va passar pel costat d’uns nans de jardí i va trucar a la porta. Faltaven cinc minuts per a dos quarts de dotze del migdia, l’hora prevista. Uns segons més tard, va contestar una veu de dona; malgrat que en Ben no entenia el turc, va saber que li havia preguntat: «Qui hi ha?».

Ell no va respondre i va deixar que el silenci fes el seu efecte. Com sol fer la majoria de la gent en una situació com aquesta, la dona —la cangur del nano—, va obrir la porta. El pla d’en Bradley consistia a empènyer-la, entrar de sobte, tancar per dins i enfrontar-se a la dona en la intimitat de la casa.

Però el pla no va funcionar. Quan n’havíem parlat amb en Bradley, jo no havia pensat d’advertir-lo que la dona era obesa. Tan bon punt en Bradley va empènyer la porta, el pes de la cangur el va frenar. Ella, sorpresa, va tenir temps de contrarestar la batzegada i posar-se a cridar. Per un moment va semblar que en Bradley es quedaria tancat a fora i el pla fracassaria, però gràcies a Déu va reaccionar de seguida: va treure la pistola i va apuntar directament a les dents de la dona a través de l’escletxa que havia quedat oberta mentre li cridava que retrocedís.

Ella no va entendre pas totes les paraules, però va captar el missatge. Va recular una passa i en Bradley es va colar dins de la casa. Sense deixar d’apuntar-la amb l’arma, va tancar la porta darrere seu. La dona estava massa espantada per cridar, i això va donar a en Bradley l’oportunitat de moure la punta d’una cortina per mirar per la finestra. Va quedar alleujat de constatar que no hi havia moviment al carrer, a banda de tres camions de Coca-Cola que feien maniobres per entrar al magatzem. El soroll dels motors havia ensordit els crits de la dona.

En tombar-se, en Ben va veure que la cangur tremolava de pànic. Abans que ell digués res, va aparèixer una cara que els va mirar des d’una porta del fons del passadís. Era el nano.

Malgrat que la pistola quedava oculta pel cos voluminós de la dona, en Ben es va preocupar d’abaixar-la perquè quedés fora de la vista del nen, a qui va dedicar un somriure. El petit en va tenir prou amb allò per acostar-se-li també amb un somriure i parlant-li en turc.

La cangur el va agafar en braços amb gest protector. Allò, juntament amb el somriure d’en Bradley, va semblar que la calmava una mica, i aviat el terratrèmol de nervis que l’havia afectada va quedar substituït per una tremolor més raonable.

—Què diu? —va preguntar en Bradley, assenyalant el nano i intentant posar la veu més amable de què era capaç.

La cangur es va empassar la saliva i es va esforçar per recordar el poc anglès que havia après treballant per a diferents famílies al llarg dels anys.

—Diu: vostè nord-americà? —va aconseguir articular, amb penes i treballs.

En Bradley va dedicar un somriure al nen.

—Sí. De Nova York.

La cangur ho va traduir al nano, sense deixar d’abraçar-lo.

—Ara pregunta si vostè amic d’home de reverències.

En Bradley semblava confós: home de reverències? Què carai volia dir, allò? La cangur es va afanyar a treure’l de dubtes.

—Vol dir home de FBI.

—Ah —va respondre en Bradley—. En Brodie Wilson. Sí, és amic meu.

El nen va dir alguna cosa i la cangur ho va traduir:

—On és home de reverències?

—És amb la teva mare —va respondre en Bradley.

—On? —va preguntar la cangur, traduint les paraules del nano.

Com que en Bradley no volia alarmar el nano, se li va acudir una idea que d’entrada li va semblar bona:

—Han anat a fer un pícnic —va dir.

Tan bon punt la cangur l’hi va haver traduït, el nen es va posar a bramar inconsolablement. En Bradley no hauria pogut endevinar que al nano li feia moltíssima il·lusió anar de pícnic amb el seu amic nord-americà i que, per tant, sentia que l’havien deixat de banda.

En Bradley se’l va quedar mirant, sense saber què fer. Entre les llàgrimes i els plors desconsolats del nen, la cangur va aconseguir entendre quin era el problema, i l’hi va explicar a en Bradley.

El poli es va ajupir sense que el nen veiés la pistola i li va dir que tot anava bé, que la seva mare no trigaria a tornar, però que abans havien de jugar a un joc.

Quan la cangur l’hi va haver traduït, el nen, ja més tranquil, va somriure a en Bradley i li va dedicar una de les seves millors reverències.

En Ben i la Marcie no tenien fills, de manera que en Ben veia les criatures com una mena d’espècie alienígena. Amb tot, no va poder evitar commoure’s per la desesperació amb què aquell nano desitjava participar en una cosa tan simple com un pícnic. Va tornar a sentir una gran repugnància quan va pensar en el que hauria de fer aviat, però es va recordar a si mateix que no tenia elecció. El patiment d’un nen no era res comparat amb la devastació que podria provocar la verola, així que va fer gestos a la cangur perquè es dirigís cap al passadís.

Ja a la cuina, el primer que va fer va ser abaixar les persianes i passar la balda a la porta del darrere. Aleshores es va fixar en la distribució de l’habitatge. Era una casa típica d’aquella ciutat, de manera que la cuina, com en la majoria dels casos, tenia un sostre elevat i inclinat que dissipava la calor. Al bell mig, on coincidien els dos aiguavessos, hi havia un llum suspès d’una biga, fixat en un pern de llautó pesant. En Bradley ho va trobar perfecte.

Es va adreçar a la cangur, li va demanar el telèfon mòbil i el va connectar al carregador que hi havia damunt del taulell. Va ser una bona pensada: si el telèfon es quedava sense bateria en un moment crític, l’operació se n’aniria en orris.

Parlant a poc a poc i fent servir paraules senzilles, va explicar a la cangur que la seva intenció era que tant ella com el nano sortissin vius d’allà.

—Però això no passarà si intenteu escapar-vos, obrir la porta o tocar el telèfon —va afegir—. Fareu tot el que jo us digui, entesos?

Ella va assentir i en Bradley es va asseure, amb la pistola a l’abast. A continuació va treure una corda llarga i gruixuda de la bossa de plàstic.

El nano, intrigat, se li va acostar i se li va asseure al costat. Junts, van començar a fer el nus.