16

«Què ha dit?! —va cridar en Tlass per a si—. Què collons ha dit que em farà, aquest fill de mil putes?!».

El Sarraí va observar com el pànic s’apoderava d’aquells dos globus foscos: en realitat no tenia cap interès a explicar-li què estava fent, però necessitava que en Tlass experimentés una descàrrega de por i adrenalina per incrementar el rec sanguini a la zona ocular i fer que se li dilatessin les pupil·les. Com més sang tingués als ulls, més temps podrien semblar vius un cop extirpats.

—No ens coneixem —va dir-li el Sarraí—, o sigui que no és res personal.

Amb tot, el Sarraí sí que el coneixia. El coneixia en la mesura que mai no havia deixat d’imaginar el tipus d’homes que havien engarjolat el seu pare feia molts anys, a Jiddah.

«Res personal?!», va cridar en Tlass a dins seu. L’havia encertada, aquell paio era un fanàtic; aquella era la mena de coses que deien els fanàtics. Va intentar reunir les poques forces que li quedaven, fins a la darrera gota d’energia, per moure els músculs i alliberar-se. El Sarraí va detectar un lleu moviment, un espasme mínim que va recórrer el cos del subdirector. Era una estampa llastimosa, la veritat.

A en Tlass se li van omplir els ulls de llàgrimes: de por, de frustració, de ràbia. El Sarraí es va ajupir, va agafar la bossa de plàstic i va deslligar-ne el cordill per desenrotllar-la. A dins hi havia l’instrumental quirúrgic; es va alegrar que en Tlass el pogués veure. Esperava poder-li provocar una altra ràfega d’adrenalina i pànic. D’una de les butxaques en va treure un instrument: un bisturí d’acer de deu centímetres de longitud.

En Tlass se’l va quedar mirant. Un bisturí? Hòstia puta, havia de fer alguna cosa! El que fos!

El Sarraí va detectar amb satisfacció la descàrrega d’adrenalina que estava esperant.

—Em sembla que començaré per l’ull dret.

Reunint totes les forces del seu cos incapacitat, en Tlass va aconseguir parlar.

—No —va dir, tot just amb un fil de veu ofegat.

Si el Sarraí el va sentir, no ho va demostrar.

—L’extirpació del globus ocular és un procediment relativament senzill —va dir amb veu tranquil·la, agafant el mànec de l’instrument.

En Tlass va començar a escalar un mur negre de terror i desesperació mentre veia com el bisturí s’apropava al que molta gent considera la part més vulnerable del cos. La fulla semblava enorme damunt del seu ull dret, mentre el metge li mantenia les parpelles separades amb els dits índex i polze. Amb un gest precís les hi va començar a tallar.

—Tècnicament s’anomena «enucleació» —va dir, sol·lícit.

En Tlass estava a punt de vomitar. De fet, volia vomitar, volia fer qualsevol cosa que pogués parar els peus a aquell sonat.

La sang va començar a brollar i li va enfosquir la visió de l’ull dret. Va notar com aquell llunàtic pressionava amb el polze entre el pont del nas i el costat de l’ull. El Sarraí va apartar el globus ocular per localitzar els músculs orbitals que el mantenien a lloc i va procedir a tallar-los.

En Tlass va sentir com l’envaïa una terrible onada de dolor. Tanmateix, encara podia veure-hi amb l’ull que li estaven extirpant. Ha! No funcionaria! El Sarraí va localitzar l’últim element de subjecció: el nervi òptic i el vas sanguini que se li enroscava al voltant. I acte seguit els va tallar.

La meitat de l’univers visual d’en Tlass va desaparèixer de sobte, absorbit per un forat negre. El globus ocular va sortir de la seva òrbita.

El Sarraí es va haver d’afanyar a fer un nus amb els vasos sanguinis del globus que acabava d’extreure, de manera que la màxima quantitat possible de líquid quedés atrapada a dins, i el va enfonsar en el gel per alentir-ne el deteriorament. Aquest era també el motiu pel qual havia posat l’aire condicionat al màxim. A continuació es va concentrar en l’ull esquerre: si amb l’altre ja havia anat de pressa, amb aquest va trigar la meitat.

En Tlass va perdre l’altra meitat del seu univers en qüestió de segons, però el dolor que sentia era tan intens que pràcticament no es va adonar que s’havia tornat completament cec.

El Sarraí va obrir les portes del Cadillac i va travessar l’aparcament a tota velocitat en direcció a la porta principal de l’institut. Duia els ulls del subdirector a la mà, ben submergits a l’interior de dos recipients plens de gel.

Però aquesta només era la primera peça del trencaclosques: el problema següent era una qüestió de pes.