51

Vaig salpar dilluns al matí, ben d’hora. En realitat el vaixell era massa gros per a una sola persona, però immediatament em va tornar a la memòria tot el que havia après amb en Bill, i em vaig adonar que, sempre que no fos massa temerari, el podria manejar prou bé.

L’embarcació devia fer una pinta força estranya, amb el buc acabat de pintar, les veles descolorides i un espinàquer apedaçat. Però no valia la pena patir: ja érem al final de l’any i l’hivern s’acostava amb tanta virulència que totes les embarcacions que vaig veure navegaven a molta distància, a l’horitzó.

A mesura que vaig anar guanyant confiança i recuperant les habilitats nàutiques, vaig descobrir que el Nòmada agafava una velocitat impressionant, i al cap de tres setmanes ja em dirigia a tot drap cap a la bota d’Itàlia, amb la idea de virar cap a l’Adriàtic en direcció a Split, a Croàcia.

Em vaig aturar en un poble diminut de la part occidental de la costa grega —al llogarret no hi havia res més que una botiga de queviures i un moll decrèpit— per fer benzina i comprar provisions. El vell propietari de la botiga em va omplir el dipòsit, va ficar la fruita i la llet que havia comprat en caixes de cartró i hi va afegir una pila d’exemplars de l’International Herald Tribune que no s’havien venut en els darrers mesos.

—Si no se’ls queda vostè, els acabaré cremant.

Dos dies més tard, mentre feia glops a una tassa de cafè sota el sol de mitja tarda, resseguint una costa deserta, estava llegint un dels últims diaris que em quedaven. De sobte, vaig trobar una notícia a les pàgines del final, gairebé perduda al costat de la secció d’economia. En realitat no era res de l’altre món, la típica notícia que et pots trobar de tant en tant. Deia que la policia grega no havia trobat cap indici sospitós en la mort d’una americana que havia caigut del seu creuer de luxe a la costa de la festiva illa de Míkonos.

«La dona, vídua d’un hereu de l’empresa automobilística Dodge…».

Em vaig inclinar cap endavant i vaig recórrer aquells paràgrafs amb la vista fins que vaig trobar el nom de la víctima: la Cameron era morta. Segons la policia, havia caigut de la popa del creuer mentre anava drogada. L’article explicava que el forense havia trobat un còctel de drogues recreatives i alcohol en el seu corrent sanguini.

Enmig del text hi havia una foto de la Cameron i l’Ingrid de bracet, posant amb el quisso de l’Ingrid davant d’un edifici barroc espectacular. Cada vegada més intrigat, vaig llegir la notícia per esbrinar quin sentit tenia, tot allò.

Uns quants paràgrafs més endavant vaig obtenir la resposta. L’article deia que la Cameron s’acabava de casar per segona vegada amb l’Ingrid Kohl, una dona que havia conegut feia poc a la ciutat de Bodrum, Turquia.

«La parella havia estat una de les primeres de beneficiar-se de la nova legislació alemanya, que permet l’enllaç entre persones del mateix sexe —deia la notícia—. Havien viatjat a Berlín amb avió i s’havien casat a l’ajuntament quatre hores després que la llei entrés en vigor, en una cerimònia de la qual van ser testimonis dos desconeguts que havien trobat al carrer i el seu gos Giancarlo. La parella va iniciar la lluna de mel en tornar al seu vaixell, amarrat a prop de…».

Em vaig posar dret i em vaig acostar a la barana d’estribord, intentant respirar. El sol es fonia dins el mar, però jo amb prou feines el veia. L’Ingrid l’havia encertada: jo no havia entès ni la meitat del que estava passant. Ara estava segur, però, que les coses havien canviat.

L’experiència i la intuïció em deien que, tan bon punt havien abandonat Berlín com a matrimoni, la Cameron tenia les hores comptades. Malgrat que no ho podia demostrar de cap manera, estava convençut que el pla magistral que l’Ingrid havia ordit enmig del caos de l’11 de setembre incloïa un epíleg secret que la Cameron desconeixia. L’Ingrid s’asseguraria d’acabar heretant la fortuna d’en Dodge. «Però que no se l’estimava?», vaig pensar, fent d’investigador un cop més. Amb tot, ja sabia la resposta: l’Ingrid s’havia sentit traïda i abandonada per la seva amant de tota la vida. No estimava la Cameron: l’odiava.

No cal dir —i això corroborava la meva tesi— que a l’Ingrid no li devia costar gens ocultar els seus sentiments: era actriu i havia interpretat el seu paper fins al final. Sabia que, un cop casades, ni tan sols hauria d’aconseguir que la Cameron escrivís un testament: com a esposa legal, ho heretaria tot, fins i tot si la Cameron moria sense testar.

La resta devia haver estat bufar i fer ampolles: una llarga nit de festa, un passeig fins a la popa, un últim petó a la llum de la lluna i una mà vigorosa que feia caure la Cameron per damunt de la barana al mateix temps que el creuer arrencava.

Vaig inclinar el cap sota la llum tènue, emprenyat amb mi mateix per no haver-ho previst malgrat les advertències. Em vaig allunyar de la barana i vaig tornar cap a dins per comprovar la data del diari.

Era de feia mesos, havia passat massa temps. El vaixell ja devia haver canviat de mans i la resta dels diners es devien haver transferit a través d’un laberint d’empreses estrangeres il·localitzables fins a acabar en algun banc com el Richeloud’s.

En aquells moments, algú tan intel·ligent com l’Ingrid Kohl —o com es digués— segur que tenia una nova identitat i una nova vida per endavant. Jo sabia que ja devia haver desaparegut en l’anonimat, protegida per una astúcia i un enginy infinits.

Era la persona més perspicaç que havia conegut mai i, tot i així… tot i així… tenia un fort pressentiment que en algun lloc… en una costa estranya… en algun carrer d’una ciutat estrangera… a Tallinn o a Riga… a Dubrovnik o a Cracòvia… veuria un rostre enmig de la multitud…