2

Vaig obrir la porta del lavabo i em vaig trobar de cara amb mitja dotzena de passatgers emprenyats que havien cridat una hostessa. La dona inclinava la barbeta d’una manera que em feia pensar que s’havia proposat impartir justícia.

—La gent ha estat trucant a la porta —va dir amb fredor.

—Sí, ho he sentit —vaig respondre. I era veritat, però què volia que hi fes? Penjar el telèfon al director d’intel·ligència?

—És conscient que utilitzar un telèfon mòbil durant el vol infringeix la normativa?

Vaig assentir. Redéu, estava esgotat.

—Sí —vaig dir—. Ja ho sé.

—No ha vist el vídeo en què ho deixem ben clar?

—Sí, però… sap què, senyora? Tant se me’n fot.

Els passatgers em van llançar mirades assassines i es van posar a murmurar en turc o en libanès, mentre jo tornava cap al seient. «El típic ianqui fastigós», vaig suposar que deien.

Per això vaig sentir una certa satisfacció més tard, en aterrar a Beirut, quan em vaig adonar que no ens duien a cap porta per desembarcar. En comptes d’això, l’avió es va aturar fora de la zona d’estacionament i un elevador motoritzat, tres cotxes de la policia i mitja dotzena de vehicles tot terreny de color negre van sortir a buscar-nos.

Mentre els passatgers i la tripulació s’ho miraven per les finestretes, cada cop més espantats, preguntant-se què dimonis devia estar passant, la gèlida hostessa se’m va acostar.

—Senyor Wilson? —va preguntar—. Acompanyi’m, si és tan amable.

Un britànic que seia a la fila següent mirava bocabadat les patrulles de policies armats que s’acostaven a l’avió.

—Mare meva! Tot això per haver fet servir el mòbil? Els libanesos no s’hi posen per poc, eh?

Ho va dir de broma, i jo no vaig poder evitar somriure mentre recollia l’equipatge de mà i seguia l’hostessa pel passadís. Dues de les seves companyes ja estaven accionant la palanca d’obertura d’una de les portes. Tot seguit, la plataforma elevada va encaixar al seu lloc i al damunt va aparèixer un home de mitjana edat amb un vestit fosc. En mirar dins l’avió, em va veure.

—Brodie Wilson? —va preguntar.

Vaig assentir.

—Puc veure el seu passaport?

El vaig treure i l’hi vaig donar. Va comprovar-ne la fotografia i la descripció física de la pàgina de dades personals, i va introduir el número de sèrie al seu telèfon mòbil. Al cap d’un moment, va obtenir el Codi Verd i em va tornar el document.

—Sóc en Wesley Carter, agregat comercial de l’ambaixada —va dir. Jo no havia vist mai aquell home, però sabia que mentia. No tenia cap dubte que es tractava del delegat de la CIA a Beirut—. Acompanyi’m, sisplau.

Sota les mirades atentes dels passatgers i la tripulació —inclosa l’hostessa, que feia cara d’avergonyida—, vaig pujar a la plataforma, que tot seguit ens va baixar a terra. Allà hi havia quatre nord-americans encorbatats, esperant-se en punts estratègics al voltant dels tot terreny. Eren guàrdies de seguretat armats, que observaven com en Carter em guiava fins a la part del darrere d’un dels vehicles i feia un senyal als policies libanesos que anaven als cotxes patrulla.

Aquests van encendre els llums de les sirenes i tots junts vam travessar l’asfalt a tota velocitat, en direcció a la pista del costat.

—Tenim un reactor preparat per a vostè —va explicar—. És propietat d’un comerciant d’armes àrab. Un amic, per dir-ho d’alguna manera. És l’únic que hem pogut aconseguir en tan poc temps. D’altra banda, els pilots són nostres. Havien tripulat a les Forces Aèries, o sigui que són de confiança.

Vaig mirar per la finestreta blindada i vaig veure un avió comercial G-4 de fuselatge llarg que ens esperava amb els motors engegats. Em vaig preguntar quants llançacoets caldria proporcionar als amics de la CIA a l’Orient Mitjà per poder disposar d’un avió com aquell.

—El Confessor m’ha dit que la seva visita és extraoficial, que està buscant el detonador nuclear —va dir en Carter en veu baixa.

Vaig assentir.

—Com tothom, no?

En Carter va riure.

—Ja ho pot ben dir. Tres mil persones només a Beirut. Tots els que hem vingut a petar en aquest racó de món participem en la recerca. De moment no hem trobat res. I vostè?

Vaig fer que no amb el cap.

—No, de moment, res de res.

—Em sembla que va pel seu compte.

—Qui?

—El de la bomba nuclear.

Em vaig tombar cap a ell.

—Per què ho diu?

—Perquè els humans som així per naturalesa, suposo. Si no estigués treballant tot sol, ja n’hauríem trobat alguna pista. La gent sempre acaba xerrant més del compte i tothom té un preu. No gaire lluny d’aquí hi havia un revolucionari, no era un d’aquests que llancen bombes, però pel que deia la gent, era un fanàtic. Tenia una dotzena de seguidors que l’adoraven, i tots junts les havien passades de tots colors. Malgrat tot, un el va trair. Ja coneix la història: Judes va trair Jesús amb un petó.

Aleshores vaig ser jo, qui va riure.

—Tot plegat va passar fa dos mil anys —va prosseguir en Carter—, però no ha canviat res; si més no, en aquesta part de món.

El tot terreny es va aturar davant l’escala del G-4 i jo vaig agafar el meu equipatge.

—M’ha agradat, aquesta història —vaig dir mentre li estrenyia la mà.

Vaig obrir la porta i vaig pujar els graons corrents.

—No oblidi que els paios que trobarà allà són escòria pura —va dir en Carter, darrere meu—. Bona sort.

Vaig somriure. No en necessitava pas, de sort. Encara que el Sarraí estigués actuant tot sol, no m’importava. Unes hores més i disposaria del seu nom complet, la data de naixement, un historial dels seus primers anys de vida i probablement una fotografia. Amb això n’hi hauria prou perquè en Carter i cent caps de delegació més com ell mobilitzessin els seus homes i els d’altres nacions —en realitat, tots els agents dels serveis d’intel·ligència del món— per trobar-lo.

Vaig calcular unes quaranta-vuit hores. En un termini de quaranta-vuit hores el tindríem: hi arribaríem a temps.