17

La targeta d’identificació encriptada que el Sarraí havia extret de la cartera d’en Tlass va funcionar i les portes de l’institut es van obrir de seguida.

Tot i que al taulell de seguretat no hi havia ningú i l’edifici estava desert, els detectors de metall seguien operatius. Va passar-hi sense dificultats: feia hores que s’havia tret el rellotge i s’havia buidat les butxaques. Va fer sis passes més i es va aturar.

Davant seu hi havia un passadís estret: era l’única via d’accés, però estava bloquejada per una porta d’acer automàtica. Entremig, el terra estava cobert per una llarga plataforma metàl·lica.

A través dels grans finestrals de vidre, quan feia veure que gaudia de l’aire condicionat que s’escolava per la conducció defectuosa, havia descobert un dels nombrosos secrets de seguretat de l’edifici: hi havia una balança oculta a terra. Abans de pujar a la plataforma metàl·lica, calia passar la targeta encriptada per un altre lector. Aleshores un ordinador relacionava el nom de la targeta amb el pes de l’individu. Si no hagués estat per aquella mesura de precaució, el Sarraí hi hauria pogut entrar enduent-se el subdirector agafat pel ganyot. Però dos homes d’uns noranta quilos cadascun sobre aquell terra haurien bloquejat l’accés a l’edifici.

Encara amb els guants quirúrgics posats, el Sarraí va passar la targeta pel lector. Va pujar a la balança sense saber quin seria el marge d’error del sistema, mig esperant que caiguessin unes persianes de ferro del sostre i el deixessin allà atrapat.

Però no va passar res. Havia calculat que en Tlass devia pesar més o menys el mateix que ell, i no s’havia equivocat. Només li quedava el darrer escull: un escàner de retina. Va deixar els recipients amb gel damunt d’una lleixa i va agafar els globus oculars, un a cada mà, fixant-se bé en quin era el dret i quin era l’esquerre. Llavors, subjectant les esferes llefiscoses entre el polze i l’índex de cada mà, se les va plantar davant les parpelles, contra les seves pròpies òrbites oculars. Incapaç de veure res, aferrant-se a l’esperança i l’oració, es va tombar de cara a l’escàner de la paret.

Sabia que dur els guants posats no seria un problema: el sistema estava dissenyat per ignorar les muntures metàl·liques o de plàstic, les lents de contacte, el maquillatge i qualsevol altra cosa per l’estil que pogués distreure la detecció. Només analitzava una cosa: els vasos sanguinis de la membrana que es trobava al fons de l’ull. El patró de cadascun dels sis mil milions d’habitants del món era diferent, únic; ni tan sols els bessons idèntics el tenen igual.

El fabricant afirmava que es tractava d’una tecnologia infal·lible i, si bé era cert que les retines dels difunts es deterioraven molt de pressa, la qüestió era si els ulls extirpats a una persona viva feia tres minuts tindrien encara prou sang per convèncer el programa que qui tenia al davant era en Bashar Tlass. El Sarraí no podia conèixer prèviament la resposta a aquella pregunta; de fet, segurament no la coneixia ningú: no era gens probable que algú s’hagués ofert voluntari per comprovar-ho.

Arran de les seves observacions, el Sarraí sabia que la majoria de gent es passava un parell de segons davant de l’escàner, de manera que es va obligar a comptar fins a tres i es va apartar. Va tornar a desar els ulls als recipients de gel i es va tombar cap a la porta metàl·lica que hi havia al final del passadís. Un cop més, va començar a comptar: no havia vist ningú que hagués d’esperar més de quatre segons abans que s’obrís.

En arribar a sis, es va adonar que hauria de sortir corrents. La seva estratègia per avortar l’operació consistia a esmicolar la finestra de vidre, perquè donava per fet que tant la targeta com les portes quedarien bloquejades pel sistema. Un cop a fora, conduiria el tot terreny fins a una zona propera a un abocador d’escombraries que ja tenia controlada, remataria en Tlass i recorreria a peu els trenta quilòmetres que el separaven de l’estació. Aleshores pujaria al primer autobús que el pogués dur fins a la frontera amb l’esperança de creuar-la abans no la tanquessin.

Quan va arribar a vuit, va començar a girar cua. La satisfacció que li havia produït aquella planificació tan acurada s’estava convertint en un profund odi cap a si mateix i la por va dotar els seus moviments d’una sensació d’urgència. Però tot d’una, la porta d’acer es va obrir. Ja era a dins.

El motiu d’aquell retard va quedar com un misteri. Potser els canvis subtils dels ulls havien confós el sistema i l’havien obligat a utilitzar un algoritme més complex, o potser aquest es trobava en mode d’espera i s’havia hagut de reiniciar. En qualsevol cas, no hi feia res. Amb una gran sensació d’eufòria per la gesta que acabava d’assolir, va travessar el passadís, va deixar enrere la porta d’acer i va entrar en un gran pati interior. Tot i això, les seves esperances es van tornar a esvair de seguida.

A causa de l’alçada dels murs, de les xarxes de filferro de punxes i de les càmeres de vigilància, mai no havia pogut veure l’institut més enllà de la façana principal. Per tant, havia deduït les dimensions de l’edifici a partir d’aquelles mesures. Però va resultar que allò havia estat un greu error, qui sap si fatal: un cop dins el pati, es va adonar que aquell lloc era enorme.

Només Al·là sabia quant de temps li costaria trobar el que buscava en un lloc tan gran. Mentrestant, a fora, en algun moment que potser no trigaria gaire a arribar, algú trobaria a faltar en Tlass. Els seus amics o la família veurien que no es podien posar en contacte amb ell, ni trucant-li al despatx ni al mòbil, i algú aniria a comprovar si el seu cotxe encara era a l’aparcament.

El Sarraí no sabia quanta estona li quedava. Potser ja estaven venint. En tot cas, era conscient que el temps era escàs i la tasca que tenia al davant, titànica. Com diu un proverbi turc, allò seria «com cavar un pou amb una agulla».

Desarmat i en mans de la compassió inexistent de qualsevol que es pogués presentar a l’institut, va arrencar a córrer pel primer dels cinc amplis passadissos que va veure, i va tombar a la dreta tan bon punt va trobar una intersecció. Es va aturar en sec: un vidre blindat i un taulell de seguretat desatès li barraven el pas.

Mentre compartien un te amb ell poc després de la seva arribada, dos dels guàrdies havien esmentat una mesura de seguretat especial que hi havia en algun lloc de les profunditats de l’edifici; per les seves paraules, ell havia deduït que incloïa un escàner de raigs X. Era impossible passar qualsevol objecte sense que el detectessin, perquè et mostraven com si anessis nu i, a més, els raigs X podien calcular una sèrie de mesures corporals: la longitud del fèmur dret, la distància entre el nas i el lòbul d’una orella… A diferència d’un escàner de retina, amb un dispositiu com aquell havies de ser realment qui deies que eres.

Al món no hi havia cap altre centre mèdic avançat que estigués protegit amb vidres blindats i escàners de raigs X, de manera que el Sarraí va deduir sense cap ombra de dubte que allà dins hi devia haver els objectes d’investigació més temibles de l’institut. No havia cregut mai que hagués d’accedir al bastió més profund, però no li importava. Si anava ben encaminat, tampoc no li caldria.

Es va girar i va tornar de seguida a la cruïlla: era un estrany en una terra estranya que intentava desesperadament trobar un objecte inusual. Amb tot, per curiós que pogués semblar, es tractava d’una cosa absolutament inofensiva: una simple capsa d’ampolletes utilitzades per protegir els treballadors del centre.

Va enfilar el laberint següent de passadissos i despatxos, i es va endinsar en la foscor més absoluta, deixant enrere unes siluetes que podrien haver ocultat qualsevol tipus d’amenaça, quan tot d’una els llums dels sòcols i dels vestíbuls es van encendre. Es va aturar en sec i es va girar.

Algú havia entrat a l’edifici i havia activat els llums! Va parar l’orella i va concentrar totes les cèl·lules del cos a intentar esbrinar la ubicació dels intrusos. A la llunyania va sentir un telèfon, una aixeta que degotava i un porticó exterior que picava contra la paret a causa del vent. El ritme dels cops gairebé coincidia amb el batec accelerat del seu cor. Va parar l’orella altra vegada per comprovar si sentia passes, fressa de roba o el so metàl·lic d’una arma que es desenfundava. No res.

Aleshores va lligar caps i la por es va tornar a amagar a la seva caverna: els llums funcionaven amb temporitzador i a fora es devia haver fet de nit.