4

Tres tècnics amb granota han tirat a terra una vella paret de maons. Tot i les mascaretes, la fortor que desprèn el forat els provoca basques. No han trobat un cos —la carn en descomposició fa una pudor molt particular—, sinó una claveguera plena de floridura i de cent generacions de merda de rata.

En Bradley s’obre pas per un seguit de recambrons pudents i s’atura sota la llum intensa d’uns focus que il·luminen la paret esventrada. Jo el segueixo amb la resta d’investigadors i arribo just a temps per veure com l’asiàtic —un xinès americà a qui tothom diu Bruce per motius evidents— enfoca el forat amb una llanterna.

A dins hi ha un intricat laberint de canonades. En Bruce explica que, després de desmuntar el bany de l’habitació 89 i no trobar res atrapat al sifó, han decidit anar un pas més enllà: han demanat una càpsula de tint Fast Blue B a l’equip forense, l’han barrejada amb mig litre d’aigua i l’han abocada pel desguàs.

El líquid ha trigat cinc minuts a arribar. Si ha anat tan a poc a poc, vol dir que hi havia alguna mena d’embús entre l’habitació 89 i el soterrani. I finalment l’han trobat, entre l’embolic de canonades i connexions il·legals de darrere la paret.

—Digueu-me que són les dents, sisplau —diu en Bradley—. Les va llençar pel vàter?

En Bruce fa que no amb el cap i il·lumina amb la llanterna una pasterada de paper socarrimat que ha quedat encallada en un punt on la cantonada gira noranta graus.

—El baixant ve directament de la 89, ho hem comprovat —diu assenyalant la pasterada—. Sigui el que sigui, segurament ho va cremar i ho va llençar pel vàter. Va fer el que havia de fer, però no es podia imaginar que qui va muntar les canonades es va saltar la normativa.

Amb unes pinces, en Bradley comença a desfer l’embull.

—Trossos de rebuts, l’extrem d’una targeta de metro, una entrada de cine —ens va explicant als qui l’observem—. Sembla que va fer una darrera repassada a l’habitació i es va desfer de tot el que s’hi havia deixat.

Va continuar separant fragments de paper cremat.

—Una llista de la compra… Ens pot ser útil per comparar la cal·ligrafia si arribem a trobar algun… —comença a dir, però deixa la frase a mitges i clava la mirada en un paper una mica menys socarrimat que la resta—. Set números. Escrits a mà: nou, zero, dos, cinc, dos, tres, quatre. No està sencer, la resta s’ha cremat.

Ensenya el paperet perquè la resta del grup el vegi, però jo sé que en realitat es dirigeix a mi, com si el fet d’haver treballat en un servei d’intel·ligència em convertís automàticament en criptògraf. Set números escrits a mà corresponents a una sèrie incompleta. Podrien voler dir qualsevol cosa, però jugo amb avantatge: en la meva antiga professió estàvem molt acostumats a trobar-nos amb informació fragmentària, i per això no la descarto immediatament.

Els altres, per descomptat, es llancen de seguida a fer especulacions: un compte bancari, una targeta de crèdit, un codi postal, una adreça IP, un número de telèfon. L’Alvarez diu que el prefix 902 no existeix, i té raó. Més o menys.

—No, però la nostra xarxa està connectada amb la canadenca —diu en Petersen, un jove inspector amb pinta de defensa de futbol americà—. El 902 és el prefix de Nova Escòcia. El meu avi hi tenia una granja.

En Bradley no respon, però no para de llançar-me mirades, esperant la meva opinió. Després d’algunes experiències amargues he après que, davant la incertesa, val més no dir res. Per tant, em limito a arronsar les espatlles, i en Bradley i tota la resta passen a una altra cosa.

El que em ronda pel cap, però, és el calendari de paret. Em té amoïnat des que l’he vist. Segons l’etiqueta del preu que hi ha al darrere, va costar quaranta dòlars a Rizzoli, una llibreria cara. Trobo que són molts diners per fer-lo servir exclusivament per saber la data i no escriure-hi res. L’assassina era una dona llesta, això és evident, i de sobte se m’acudeix que potser no el va comprar per fer-lo servir de calendari; potser li interessaven les ruïnes antigues.

Jo havia passat la major part de la meva carrera a Europa i, tot i que ha plogut molt des que vaig voltar per aquella part d’Orient, estic força segur que el 90 és el codi internacional de Turquia. Només has de passar un dia viatjant per aquell país per adonar-te que té més ruïnes grecoromanes que cap altre lloc del món. Si el 90 és un codi de país, és possible que la resta de dígits corresponguin a un prefix local i part d’un número de telèfon. Sense que ningú no se n’adoni, vaig fins a la part més silenciosa del soterrani i, amb el mòbil, truco a Verizon, la meva companyia telefònica: necessito informació sobre prefixos locals de Turquia.

Mentre espero que em contestin, dono un cop d’ull al rellotge i m’adono, sorprès, que a fora ja deu haver començat a sortir el sol. Ja fa deu hores que el conserge ha anat a comprovar un tall de llum a l’habitació del costat i ha obert la porta de l’habitació 89 per accedir a uns cables. No m’estranya que tothom faci cara de cansament.

Finalment aconsegueixo parlar amb una persona del departament d’atenció al client de Verizon, una dona amb un accent molt marcat que m’imagino que deu treballar en una centraleta llunyana de Bombai, i descobreixo que la meva memòria encara no ha perdut facultats: el 90 és, efectivament, el prefix internacional de Turquia.

—I què me’n diu, del 252? Correspon a un codi d’àrea?

—Sí, d’una província… Es diu Mugla, o alguna cosa així —diu fent el que pot per pronunciar-ho correctament.

Turquia és un país gran (més gran que Texas, amb una població de setanta milions d’habitants), i aquell nom no em diu res. Començo a donar-li les gràcies, disposat a penjar, però la dona afegeix:

—No sé si li servirà de res, però aquí diu que una de les ciutats més importants de la regió està situada a la costa de l’Egeu i es diu Bodrum.

Aquell nom em posa tots els pèls de punta i em provoca un calfred de terror que, al cap de tants i tants anys, amb prou feines s’ha dissipat. «Bodrum», diu la dona; la paraula aflora a la superfície com les restes d’un naufragi llunyà.

—De debò? —dic amb veu calmada, intentant contenir una allau de pensaments. Llavors la part del cervell que s’encarrega del present em recorda que només sóc un investigador convidat en aquest cas, i m’envaeix una onada d’alleujament. No vull tenir mai més res a veure amb aquella part del món.

Torno a l’habitació 89. En Bradley se m’acosta i li dic que crec que el paperet és l’inici d’un número de telèfon, sí, però que s’oblidi del Canadà. Li parlo del calendari i em diu que també li ha sobtat només arribar.

—Bodrum? —pregunta—. On és Bodrum?

—Has de sortir més. A Turquia, una de les destinacions turístiques més populars del món.

—I què me’n dius, de Coney Island? —fa amb cara de pòquer.

—S’hi acosta força —contesto recordant el port ple de iots extravagants, les mansions de luxe, una petita mesquita amagada entre les muntanyes i les cafeteries amb noms com Mezzaluna o Oxygen, plens d’hormones i caputxinos a deu dòlars.

—Hi has estat? —pregunta en Bradley.

Brando el cap: hi ha algunes coses que el govern m’obliga a mantenir en secret.

—No —menteixo—. Per què devia voler trucar a Bodrum? —em pregunto en veu alta, per canviar de tema.

En Bradley arronsa les espatlles, reticent a especular, amoïnat.

—El nostre ganàpia també ha fet una bona feina —diu assenyalant en Petersen, que és a l’altra punta de l’habitació—. El que l’Alvarez ha trobat a l’arxiu del gerent no era un carnet d’estudiant, sinó de la Biblioteca Pública de Nova York. Amb nom fals, evidentment.

—Ah, que bé —dic jo, sense gaire interès—. Una intel·lectual.

—Jo no diria tant —respon ell—. Segons la seva base de dades, només en va treure un llibre en tot l’any. —Fa una pausa i em mira—. El teu.

Li aguanto la mirada, però m’he quedat sense paraules. No m’estranya que estigués amoïnat.

—Ha llegit el meu llibre? —aconsegueixo dir finalment.

—No només l’ha llegit: se l’ha estudiat del dret i del revés —diu—. Tu mateix has dit abans que has vist poques feines tan professionals com aquesta. Ara ja sabem per què: les dents arrencades, l’esprai antisèptic… Tot això surt al teu llibre, oi?

Inclino el cap enrere mentre absorbeixo la magnitud d’aquella idea.

—Ha agafat diferents casos d’exemple i els ha usat com a manual: com matar algú i eliminar el rastre…

—Això mateix —diu en Ben Bradley, que, cosa raríssima, somriu—. Vull donar-te les gràcies. Encara que sigui indirectament, ara t’he de perseguir a tu, que ets el millor del món.