2

Els espectadors s’hi van començar a congregar a primera hora del matí, tan bon punt van veure que s’alçaven les bastides i que l’equip especial de fusters començava a erigir la plataforma. Els anuncis públics sobre execucions immediates són rars al país, però els telèfons mòbils i els missatges de text ajuden a fer córrer la veu.

Al cap de poques hores, una multitud ja es dirigia cap a l’aparcament. Quan el millor amic del Sarraí, un nen de dotze anys, va passar per allà en cotxe amb el seu pare, va saber immediatament què significava tot allò. Era divendres, el dia de descans dels musulmans, i hi havia un trànsit horrorós, de manera que el nen va trigar més d’una hora a arribar a casa. Sense perdre ni un segon, va agafar la bicicleta i va recórrer dotze quilòmetres per explicar al seu amic el que havia vist.

Tement el pitjor, i sense dir res a la seva mare i les seves germanes, el Sarraí va agafar la moto, va fer pujar el seu amic de paquet i va donar gas cap a la carretera de la costa, la que voreja el mar Roig i desemboca al centre de Jiddah.

Just en el moment que els dos nens van albirar el mar, s’acabava la pregària del migdia a la mesquita central. Centenars d’homes van sortir en massa i es van unir a la munió d’espectadors que esperaven a l’aparcament. Sota la intensa claror estiuenca, els homes, vestits amb els seus thobes blancs, creaven un contrast viu amb les dones, cobertes amb abaies negres i el vel de la cara. Només els nens, que duien texans i samarretes, aportaven una nota de color a l’escena.

Les execucions són pràcticament l’única forma d’entreteniment públic permès a l’Aràbia Saudita. Les pel·lícules, els concerts, els balls, les obres de teatre i fins i tot les cafeteries per a homes i dones estan prohibits. A presenciar com algú perd la vida, en canvi, hi pot assistir tothom, també dones i criatures. Les innovacions modernes, com ara la injecció letal o l’escamot d’afusellament, no fan per l’Aràbia Saudita, on s’empra un mètode d’execució que sembla triat per complaure els espectadors: la decapitació pública.

Aquell dia, a la carretera de la costa s’havia arribat pràcticament als quaranta-cinc graus. L’escalfor rebotava a l’asfalt i s’alçava en capes tremoloses mentre la moto avançava esquivant el trànsit del cap de setmana. Més endavant regnava el caos: havien esventrat la carretera per construir-hi un nou pas elevat i la maquinària de construcció només deixava un carril lliure, de manera que la cua de vehicles ocupava quatre illes de cases.

Amb el cap que li bullia dins del casc, el fill del zoòleg també estava fet un embolic, tan espantat que li venien ganes de vomitar. Desitjava, sense gaires esperances, que qui portessin al cadafal fos un traficant de drogues africà. No gosava ni pensar que, si no era així, l’última imatge que tindria del seu pare seria la d’un home agenollat sobre el marbre, amb les mosques rondant-lo i una espasa de plata que desapareixia en un sortidor de color vermell.

Va donar un cop d’ull al trànsit impenetrable que hi havia més endavant, va sortir de la carretera i, enmig d’un remolí de pols i runa, va conduir la moto cap al solar en obres, que estava ple de sots.

Tot i les dimensions de la multitud reunida, a l’aparcament no hi havia gaire soroll, tot just un murmuri de converses i la veu del mul·là, que llegia passatges de l’Alcorà a través dels altaveus de la mesquita. Gradualment, fins i tot les converses més discretes es van anar silenciant quan un cotxe oficial va travessar lentament el cordó policial i es va aturar davant del cadafal.

Un home corpulent, vestit amb un thobe blanc i immaculat, va sortir del vehicle i va pujar els cinc graons de la plataforma. Duia una tira de cuir que li travessava el pit en diagonal fins a l’altura del maluc esquerre, on portava penjada una funda que contenia una espasa llarga i corbada. Era el botxí. Es deia Sa’id bin Abdullah bin Mabrouk al-Bishi, i el públic el considerava el millor botxí de tot el regne, una reputació que s’havia forjat gràcies, sobretot, a un procediment anomenat amputació creuada. Molt més difícil que una decapitació normal i corrent, i emprada tradicionalment per castigar els lladres de camins, requereix una gran rapidesa, i consisteix a brandar uns ganivets fets a mida per tallar la mà dreta i el peu esquerre del presoner. Aplicant-se amb diligència a aquest procés, amb els anys Sa’id al-Bishi havia aconseguit apujar el nivell general de les execucions públiques a l’Aràbia Saudita. Ja només passava molt de tant en tant que el públic veiés un botxí descarregant l’espasa una vegada i una altra per separar el cap o les extremitats del cos del condemnat.

Al-Bishi retornava les salutacions de diversos assistents, i amb prou feines havia tingut temps de familiaritzar-se amb el seu espai de treball que una furgoneta blanca va començar a avançar a través de la gentada. Un policia va alçar una barrera i el vehicle, que tenia aire condicionat, es va aturar davant dels graons. Quan les portes del darrere es van obrir els presents van allargar el coll per intentar endevinar qui hi havia a dins.

El zoòleg va sortir de la furgoneta descalç, amb els ulls coberts per una bena blanca i les mans lligades a l’esquena.

Entre els espectadors hi havia persones que el coneixien, o que creien que el coneixien, però van trigar una estona a identificar-lo. Només Déu sabia què li devia haver fet la policia secreta durant els últims cinc mesos, però semblava com si s’hagués encongit, com si de l’home que havia estat només en quedés la closca. Estava destrossat i contret, almenys físicament, com els vells de pell translúcida que de vegades hi ha a les residències d’avis. Tenia trenta-vuit anys.

El zoòleg sabia perfectament on era i què passava: un funcionari del pretès Ministeri de Justícia s’havia presentat a la seva cel·la quaranta minuts abans i li havia llegit un decret oficial. Era el primer cop que li comunicaven que l’havien condemnat a mort. Mentre dos policies uniformats el conduïen lentament per les escales del cadafal, els testimonis asseguren que va alçar el cap al cel i va intentar dreçar les espatlles. Estic segur que no volia que el seu fill i les seves filles sentissin dir que el seu pare no tenia coratge.

A la carretera de la costa, els conductors atrapats a l’embús miraven amb una barreja d’indignació i enveja aquella moto de cros que feia servir el solar en obres com si fos una autopista privada. Maleïts nanos.

El nen de la moto va deixar enrere les mànegues enroscades que s’utilitzaven per ruixar els treballadors esgotats de Bangla Desh i evitar així que es desmaiessin, i es va endinsar en un bosc de pilones de formigó. Tenia aproximadament set minuts per arribar a la plaça.

No crec que mai, ni quan ja era un home adult, acabés d’entendre què el va incitar a emprendre aquella cursa frenètica. Què pensava fer, quan hi arribés? La meva opinió és que, pres de la por i l’angoixa, l’únic que va poder pensar va ser que, a banda del vincle físic, hi havia també un vincle espiritual que l’unia al seu pare, i que això feia imprescindible la seva presència. Va virar bruscament cap a l’esquerra, va travessar el descampat ple de piles de runa i es va dirigir a tot drap cap a un carrer que anava a petar a la plaça. Estava tallat per una cadena metàl·lica, però a l’altra banda d’un feix de vares d’acer va veure una escletxa per on es va poder colar: Al·là estava amb ell!

Va girar encara més cap a l’esquerra i va traçar una ziga-zaga entre les vares, tot aixecant un núvol de pols fina, cada cop més a prop de l’escletxa. Estava a punt d’aconseguir-ho!

El zoòleg, dalt del cadafal amb els ulls embenats, va notar una mà sobre l’espatlla que l’empenyia cap avall. Era la mà del botxí, que volia que s’agenollés. Mentre ho feia, va notar el sol a la cara i va saber que mirava cap a la Meca, situada a setanta quilòmetres d’allà. Entre la plaça i la Meca hi havia casa seva. Només de pensar en la seva dona i els seus fills, resguardats per l’amor d’aquelles parets, va sentir un calfred per tot el cos.

El botxí va estrènyer amb la mà l’espatlla del zoòleg; s’havia vist en aquella mateixa situació moltes vegades i sabia exactament en quin moment el condemnat necessitava que l’ajudessin a mantenir l’equilibri. Una veu va donar una ordre a través dels altaveus de la mesquita.

Per tota la plaça, que s’estenia des del sobri edifici del Ministeri d’Assumptes Exteriors fins a la gespa de davant de la mesquita, milers de persones es van agenollar mirant cap a la Meca per pregar. Com qualsevol musulmà devot, el zoòleg se sabia la pregària de memòria i la va recitar amb la multitud a l’uníson. També sabia exactament quanta estona durava: després de fer un càlcul raonable, va saber que li quedaven quatre minuts a la Terra.

El nen, mig encegat per la pols que aixecava la moto, no es va fixar que una vara d’acer sobresortia del formigó un pam i mig més que la resta fins que va ser massa tard. Quan se’n va adonar, ja se li havia ficat entre els radis de la roda del davant.

Tot i que va reaccionar amb una rapidesa increïble i va fer girar el manillar immediatament, no va ser a temps d’esquivar-la. Amb un grinyol metàl·lic, la vara d’acer va rebentar els radis de la roda, que no havia deixat de girar. Unes estelles d’acer van perforar el dipòsit de gasolina i la culata del motor. La roda es va aixafar, la forquilla davantera va quedar clavada a terra i la moto es va aturar en sec. El fill del zoòleg i el seu amic van sortir disparats per damunt del manillar i van aterrar entre un garbuix de braços i cames. Amb la moto convertida en ferralla, els dos nens van quedar severament atordits, quasi inconscients.

Quan el primer dels conductors que havien presenciat l’accident va arribar on eren, la pregària a l’aparcament es va acabar i la multitud va començar a posar-se dempeus. El botxí es va atansar al presoner agenollat i a la plaça es va fer el silenci. Sa’id al-Bishi va ajustar lleugerament l’angle de l’espasa per alinear-la amb el coll del zoòleg, i els espectadors situats a prop d’ells van veure com intercanviaven unes paraules.

Molts anys més tard vaig parlar amb unes quantes persones que eren a la plaça aquell dia. Una era el mateix Sa’id al-Bishi. Vaig prendre un te al majlis —la sala per a les visites formals— de casa seva i li vaig preguntar què li havia dit el zoòleg.

—No hi ha gaires homes capaços de parlar en aquesta situació —va respondre Sa’id al-Bishi—, o sigui que em va quedar gravat. —Va respirar fondo—. Van ser poques paraules, però dites amb gran convicció. Va dir: «L’únic que importa és que Al·là i el poble saudita perdonin els meus pecats».

Al-Bishi va callar i va mirar cap a la Meca. Semblava que allò era tot. Vaig assentir amb gest de reverència.

—Allahu akbar —vaig respondre. «Déu és gran».

Ell va fer un altre glop de te, amb la mirada perduda, abstret pensant en la saviesa que un home troba en els seus darrers moments. Jo me’l vaig quedar mirant, assentint amb expressió intel·ligent. El pitjor que es pot fer en un país àrab és acusar un home de mentir, per més indirectament que sigui.

Per això em vaig limitar a mirar-lo mentre ell continuava reflexionant sobre la saviesa. A fora se sentia el doll de la font del seu exquisit pati i el tràfec de les criades que preparaven les habitacions de les dones. Ser botxí de l’Estat devia estar força ben pagat.

Finalment va començar a regirar-se neguitosament a la butaca i em va mirar de gairell per intentar endevinar si jo era un paio silenciós de mena o si realment m’havia adonat que em volia prendre el pèl. Li vaig sostenir la mirada fins que va riure.

—Vostè és un home molt intel·ligent per ser occidental —va fer—. D’acord, si vol parlarem del que em va dir realment. Quan em vaig acotar, vaig demanar al condemnat que estirés el coll tant com pogués i que no es mogués gens, que així ens ho posaria més fàcil a tots dos. Però no em va semblar que li interessés gaire el que li deia i em va fer un gest perquè m’hi acostés. Algú devia haver-li fet mal a l’interior de la boca, amb un elèctrode, potser, perquè tenia problemes per parlar. «Coneix el rei?», va xiuxiuejar. Em va agafar per sorpresa, però vaig contestar que sí, que havia tingut l’honor de conèixer Sa Majestat en diverses ocasions. Ell va assentir amb el cap, com si ja s’esperés aquella resposta. I llavors va afegir: «La propera vegada que el vegi, digui-li de part meva que una vegada un americà va dir que es pot matar el pensador, però no el pensament».

El botxí em va mirar i va arronsar les espatlles.

—I l’hi va arribar a dir? —vaig preguntar—. Al rei, em refereixo.

El botxí va riure.

—No —va respondre—. Conec l’alternativa i m’estimo més continuar tenint el cap damunt de les espatlles.

No em va caldre preguntar-li què havia passat a continuació, perquè d’altres persones que aquell dia s’havien congregat a l’aparcament ja me n’havien posat al corrent. Quan aquell intercanvi breu entre Al-Bishi i el condemnat va acabar, va bufar una ratxa de vent procedent del mar Roig; pràcticament tothom va esmentar aquest detall, perquè a l’asfalt hi feia molta calor. El botxí es va posar dret i va desembeinar l’espasa amb un sol gest fluid. Es va allunyar un pas del presoner, va mesurar la distància amb ull expert i va plantar els peus a terra amb fermesa.

Només se sentia el soroll de fregit que sortia dels altaveus de la mesquita. Al-Bishi va sostenir l’espasa horitzontalment, va posar l’esquena dreta i va aixecar la barbeta per accentuar el seu perfil —quan el vaig conèixer em va cridar l’atenció la seva vanitat—. Va alçar l’espasa amb una sola mà i, en el moment que va arribar al punt més alt de l’arc, tots els ulls de la plaça es van clavar en el tall, pràcticament encegats pel sol que queia a plom.

El botxí va aguantar la posició, arrencant llampegades amb l’acer, per esprémer el dramatisme del moment fins a la darrera gota. Llavors va agafar l’empunyadura amb l’altra mà i va fer caure la fulla a una velocitat vertiginosa. El tall de l’espasa va impactar a la nuca del zoòleg. El condemnat no es va moure, tal com li havia demanat.

Una cosa que tothom recorda és el so del tall, potent i humit, com si algú hagués obert una síndria pel mig. La fulla va segar la medul·la espinal del zoòleg, les artèries caròtides i la laringe abans de fer-li saltar el cap.

El cap va rodolar per damunt del marbre, obrint i tancant les parpelles i deixant rere seu un guèiser de sang procedent de les artèries seccionades. El cos decapitat del zoòleg va semblar que flotés durant un instant, com si estigués en xoc, i llavors es va desplomar sobre els seus propis fluids.

El botxí es va alçar amb el thobe impol·lut i va examinar la seva obra. El fregit dels altaveus va deixar lloc a una pregària musulmana, un núvol de mosques es va aplegar damunt del cos i la multitud reunida va aplaudir.

El fill petit del mort —respirant pesadament de tant córrer, amb tota la part esquerra del cos plena d’esgarrinxades i una mà ensangonada i embolicada amb un mocador— va arribar coixejant a l’aparcament, just després que carreguessin el cadàver del seu pare a la furgoneta blanca, sorprenentment freda. Precisament per això feien servir un vehicle amb aire condicionat: no perquè els vius hi anessin còmodes, sinó per evitar que els morts fessin pudor.

La majoria d’espectadors havien marxat i ja només quedaven els policies encarregats de desmuntar les bastides i un grup d’operaris de Bangla Desh que havien de netejar el marbre.

El noi va mirar al seu voltant, buscant algun conegut a qui preguntar per la identitat del presoner executat, però tothom anava amb presses per protegir-se del vent, abaixant-se els mocadors de quadres per cobrir-se la cara, com fan els beduïns. A l’altre extrem de la gespa, el muetzí, l’ajudant del líder de la mesquita, tancava els finestrals per mirar de protegir l’edifici del que cada vegada feia més pinta de convertir-se en una tempesta de sorra de les grosses.

Amb el vent fuetejant-lo, el nen va córrer fins als barrots de ferro i, cridant per fer-se sentir, li va demanar el nom o la professió de l’executat. El muetzí es va tombar i, cobrint-se la cara per protegir-se de la sorra, li va contestar també cridant. El vent se li enduia la veu, i el nen només va sentir que pronunciava la paraula zoòleg.

Les imatges de les càmeres de seguretat que vigilaven la plaça —i que van aparèixer molt més tard— mostren el muetzí tornant a la seva feina, sense ni tan sols veure com el nen es girava i es quedava mirant el cadafal de marbre, assotat pel vent, amb el cor clarament consumit per la desolació. Va passar uns minuts sense moure’s. Decidit a actuar com un home i no plorar, semblava una estàtua enmig de la tempesta.

En realitat, però, crec que es movia a gran velocitat: com la majoria de persones que miren l’horror als ulls, s’havia separat del temps i de l’espai. Segurament s’hauria quedat allà hores i hores, però un dels policies se li va acostar cridant que marxés d’allà, i ell es va allunyar a empentes i rodolons per evitar la temible vara de l’agent.

Finalment, mentre avançava entre remolins de sorra, les llàgrimes van trencar la seva fèrria determinació i, tot sol en una ciutat que de sobte detestava, va deixar anar un esgarip horrible. Més tard alguna gent em va dir que havia estat un udol de dolor, però jo sé que no, que va ser el xiscle primari d’un naixement.

En un procés tan cruent i dolorós com el seu equivalent físic, el Sarraí va néixer al món del terrorisme en un aparcament ventós del centre de Jiddah. Amb el temps, i com a fruit de l’amor perdurable cap al seu pare, es convertiria en un acèrrim defensor de l’islamisme conservador i en enemic de tots els valors occidentals, per la qual cosa juraria destruir la monarquia Fahd i unir-se a la violenta gihad.

Gràcies, Aràbia Saudita, gràcies.