10

Les oficines del banc privat més secret del món s’amaguen darrere d’una façana anònima de pedra, al centre del Quartier des Banques de Ginebra. L’edifici no mostra cap placa d’identificació, però ja fa dos-cents anys que és la seu de Clément Richeloud & Cie, que té, entre els seus incomptables clients dèspotes africans, un munt de criminals corporatius i els descendents multimilionaris de diversos membres notoris del Tercer Reich.

Richeloud’s també era el banc de la família Nikolaides i, tal com pintaven les coses, estava convençut que representava la nostra única sortida. Els hauríem de convèncer perquè ens proporcionessin un llistat de totes les transaccions de la família Nikolaides en els últims cinc anys, una documentació que demostraria si en Christos actuava com a pagador dels russos i, en cas afirmatiu, quins espies americans tenia a sou.

Naturalment, hauríem pogut exigir el llistat davant dels tribunals, però Richeloud’s hauria adduït, i amb raó, que divulgar qualsevol mena d’informació bancària era il·legal segons les lleis de secret bancari del govern suís, una legislació que ha convertit aquell país en el preferit dels tirans i els criminals.

Per aquest motiu, vaig contactar amb el banc fent-me passar per un advocat de Mònaco que representava interessos vinculats als serveis militars del Paraguai i em vaig plantar a la seva escalinata de marbre, preparat per discutir una sèrie d’assumptes financers summament confidencials. Armat amb un maletí ple de documents falsos i la perspectiva d’uns dipòsits del que prometien ser centeners de milions de dòlars, em vaig asseure en una sala de conferències plena d’antiguitats d’imitació, a esperar el soci administrador del banc.

Aquella reunió estava a punt de convertir-se en un dels esdeveniments més memorables de la meva carrera professional, no pas a causa d’en Christos Nikolaides, sinó pel que hi vaig aprendre. La lliçó va començar quan es va obrir la porta de fusta de roure.

És cert que bona part de la meva feina consisteix a navegar per una claveguera amb un vaixell amb el fons de vidre, però fins i tot en aquestes condicions en Markus Bucher era un home memorable. Tot i ser un predicador laic a l’austera catedral calvinista de Ginebra, estava, com la majoria de persones del seu ram, fins al coll de merda i sang. Als seus cinquanta anys, es podia dir que havia aconseguit anotar un home run —una mansió a Cologny amb vistes al llac, un Bentley al garatge—, però tenint en compte que havia sortit de la segona base tampoc no tenia tant de mèrit: la seva família era la principal accionista del banc privat.

En Bucher va recalcar amb grandiloqüència que la sala estava insonoritzada «segons els estàndards dels serveis d’intel·ligència dels Estats Units», però es va oblidar d’esmentar la càmera oculta que jo havia clissat al marc d’un quadre penjat a la paret. Estava col·locada de tal manera que pogués enfocar els documents que duia el client per damunt de l’espatlla. Per anar sobre segur, vaig reubicar les cadires de manera que per la càmera només es veiés la tapa del meu maletí. «Aficionats», vaig pensar.

Mentre en Bucher revisava els documents falsos i, sens dubte, calculava mentalment les taxes de gestió que es derivarien d’aquelles quantitats desorbitades, vaig donar un cop d’ull al rellotge: faltaven tres minuts per a la una, l’hora de dinar.

Malauradament per a la família Nikolaides, els havia passat per alt un detall fonamental mentre abocaven més i més diners a Richeloud’s: feia poc temps, la filla única d’en Bucher havia entrat també en el negoci bancari. Amb vint-i-tres anys i sense gaire experiència amb els homes ni amb el món, es dedicava a l’àmbit més respectable del negoci treballant per a Credit Suisse a Hong Kong.

Vaig tornar a donar un cop d’ull al rellotge. Faltaven dos minuts per a la una. Em vaig inclinar cap a en Bucher i, sense apujar el to de veu, vaig dir:

—No he vist un membre de l’exèrcit del Paraguai en ma puta vida.

Ell se’m va quedar mirant, confós, i a continuació va esclafir a riure, pensant que allò era una demostració d’humor ianqui. Li vaig assegurar que no era el cas.

Li vaig donar el nom complet d’en Christos i el que creia que era el seu número de compte, i li vaig dir que volia una còpia de tots els registres bancaris relacionats amb ell, la seva família i les seves empreses associades dels darrers cinc anys. En un racó fosc del meu cervell vaig desitjar no estar-me equivocant, perquè si era així ho pagaria car. En tot cas, ja no hi havia marxa enrere.

En Bucher es va alçar, amb el pit inflamat d’indignació, va començar a dir el nom del porc de la gent que accedia al banc sota falses aparences, va assegurar que s’havia adonat immediatament que els documents eren falsificacions i va exclamar que només un americà es podia pensar que un banquer suís divulgaria aquesta mena d’informació encara que la tingués. Quan se’m va atansar, em vaig adonar que em concediria un honor que s’havia negat a molts dictadors i genocides: estava a punt d’expulsar-me d’un banc suís.

Era la una en punt. En Bucher es va aturar en sec, vaig veure com la mirada li marxava cap a l’escriptori: el seu mòbil personal, que tenia entre els papers —un número que ell creia que només coneixien els seus familiars més propers—, estava vibrant. Vaig observar en silenci com es fixava en el número que li trucava. Devia decidir que ja se n’ocuparia més tard, perquè es va tombar cap a mi i se’m va abraonar, amb la indignació com a cuirassa.

—Són les vuit de la nit a Hong Kong —vaig fer jo sense moure’m de la cadira, preparat per trencar-li un braç si se li acudia posar-me un dit al damunt.

—Com?! —va exclamar ell, desconcertat.

—Dic que a Hong Kong —vaig repetir més a poc a poc— ja és tard.

Li vaig veure una guspira de pànic als ulls quan va entendre el que li deia. Em va mirar, superat per una allau de preguntes per a les quals no tenia resposta: com dimonis sabia jo que li trucaven de Hong Kong? Es va girar i va despenjar el telèfon.

No li vaig treure els ulls de sobre mentre ell no només descobria que jo l’havia encertada i li trucaven des de Hong Kong, sinó que sentia com la seva filla, que s’esforçava per dissimular el pànic a la veu, li deia que tenia un problema greu. Encara que a Ginebra tot just fos l’hora de dinar, per a en Markus Bucher el dia s’enfosquia per moments.

Segons semblava, dues hores abans, totes les comunicacions del gratacel de luxe on vivia la seva filla havien patit una fallada general: el telèfon, la televisió per cable, el Wi-Fi, l’ADSL d’alta velocitat… Tot havia deixat de funcionar. Una desena d’equips de Hong Kong Telecom havien començat a treballar per identificar l’arrel del problema, i un d’aquests equips, format per tres homes, tots ells vestits amb granota blanca corporativa i amb identificadors penjats al coll, havien accedit al pis de la Clare Bucher.

Quan va trucar al seu pare, la noia ja havia deduït que potser aquells homes no eren qui afirmaven ser. El primer detall sospitós era que n’hi havia dos que no parlaven xinès; de fet, semblaven americans. La segona pista estava relacionada amb l’instrumental de comunicacions que duien: tot i que no n’era una experta, hauria posat la mà al foc que per arreglar una línia telefònica no calia una Beretta de nou mil·límetres estil OTAN amb silenciador.

Vaig veure que, a mesura que ella li explicava la situació, la cara del seu pare anava adquirint un to pàl·lid d’allò més malaltís. Finalment es va tombar cap a mi amb una barreja d’odi i desesperació a la mirada.

—Qui és, vostè? —va dir amb un fil de veu, tan fluixet que amb prou feines era audible.

—Pel que he pogut sentir —vaig fer jo—, sóc l’única persona a tot el món que el pot ajudar. Per sort, el director de Hong Kong Telecom em deu un favor. Diguem que el vaig ajudar a aconseguir un contracte telefònic molt lucratiu al Paraguai.

En aquell instant vaig pensar que se’m llançaria al damunt, de manera que em vaig preparar per fer-li mal de debò si calia, i vaig continuar parlant:

—Estic convençut que, si les circumstàncies ho permeten, podria trucar-li i demanar-li que enviés els tècnics a una altra banda.

No sé com, en Bucher va aconseguir controlar-se. Em va mirar, més perdut del que mai hauria cregut possible, en una cruïlla que estava a punt de determinar la resta de la seva vida.

Vaig observar la batalla que s’entaulava en el seu rostre: de la mateixa manera que no podia abandonar la seva filla, tampoc no podia renunciar a tot allò que creia representar. Estava paralitzat. Em vaig adonar que l’havia d’ajudar a prendre una decisió. Com ja he dit abans, el paio estava tenint un matí horrible.

—Permeti’m afegir un apunt: si decideix no cooperar i els tècnics han d’eliminar la seva filla, no tindré manera d’influir en el que li facin abans. No sé si m’explico: estarà fora del meu poder.

No vaig voler fer servir la paraula violar davant d’un pare. En Bucher no va dir res, però es va girar i va vomitar a terra. Es va eixugar la boca amb la màniga i es va alçar amb les cames tremoloses.

—Aniré a buscar la documentació —va dir, posant-se en marxa a corre-cuita.

La gent diu que l’amor genera debilitat, però s’equivoca: l’amor genera força. Gairebé per a tothom, l’amor passa per davant de tota la resta: del patriotisme i de l’ambició, de la religió i de l’educació. I de tots els amors que es fan i es desfan —l’amor èpic i el mundà, el noble i el vulgar—, no n’hi ha cap de tan immens com el que un pare sent per un fill. Aquesta és la lliçó que vaig aprendre aquell dia, i a la qual sempre estaré agraït, perquè anys més tard, entre les runes del que es coneix com el Teatre de la Mort, em va permetre salvar-ho tot.

Quan el vaig engrapar pel braç, en Bucher ja era a mig camí de la porta, disposat a entregar-me el que fos, desesperat per salvar la seva filla.

—Aturi’s! —vaig dir.

Es va tombar, estava a punt de posar-se a plorar.

—Què es pensa, que trucaré a la policia? —va dir—. Amb els seus «tècnics» encara a l’apartament?!

—No, és clar que no —vaig respondre jo—. No és tan ruc.

—Doncs deixi’m anar a buscar els papers, per l’amor de Déu!

—I qui m’assegura que no me’n donarà uns de falsos o els d’un altre client? No, anirem a comprovar l’ordinador tots dos junts.

Ell va fer que no amb el cap, mort de por.

—Impossible! No pot entrar-hi ningú, al despatx del fons. El personal se n’adonarà…

Era cert, però se li escapava un detall.

—Per què es pensa que he volgut citar-me amb vostè a la una un divendres d’un cap de setmana de pont? —li vaig preguntar—. Tothom està dinant.

Vaig agafar el maletí, vaig sortir amb ell de la sala de conferències i vaig veure com, amb una targeta encriptada, obria la porta que donava accés a les sales interiors.

Ens vam asseure davant d’un dels ordinadors. Ell va accedir al sistema amb un lector d’empremtes dactilars i va introduir els dígits d’un número de compte. Davant nostre van aparèixer els registres bancaris teòricament secrets d’en Christos Nikolaides, vinculats a una xarxa d’altres comptes de la família. Uns minuts més tard ja els imprimíem tots.

Vaig passar una bona estona estudiant aquelles pàgines i columnes que havien desencadenat tanta corrupció i mort. La família era multimilionària, o prou a prop de ser-ho com perquè allò ni tan sols importés, però els registres també demostraven, sense cap mena de dubte, que era en Christos qui pagava en nom dels russos. Però la cosa no s’acabava aquí: tal com m’esperava, aquells documents també deixaven al descobert la resta del negoci. Les transferències regulars a altres comptes del banc revelaven els noms de sis dels nostres de qui no hauria sospitat mai que poguessin ser traïdors.

Dos eren agents de l’FBI involucrats en activitats de contraespionatge, i els altres quatre eren diplomàtics de carrera que treballaven en diverses ambaixades dels Estats Units a Europa, entre els quals una dona amb qui me n’havia anat al llit una vegada. I habitualment només s’aplicava una tarifa pels serveis prestats. En un raconet del cor vaig desitjar que trobessin uns bons advocats i que aconseguissin un acord amb la fiscalia que reduís la pena a cadena perpètua. Per més que de vegades es digui el contrari, tenir la vida d’una persona a les mans és una cosa terrible.

Així doncs, amb una satisfacció molt menor de la que m’esperava, vaig desar tot aquell material al maletí i em vaig girar cap a en Bucher. Li vaig dir que al cap de dues hores trucaria a Hong Kong Telecom i els diria que assignessin els tècnics a una altra banda. Em vaig aixecar i, tenint en compte la situació, vaig optar per no oferir-li la mà. Vaig marxar sense afegir res més i el vaig deixar tot sol, amb una taca de vòmit a l’americana i una mà tremolosa, intentant decidir si les palpitacions que notava al pit eren només de nervis o d’alguna cosa més greu.

No sabia si aquell home es recuperaria o no, i potser m’hauria despertat més compassió si no hagués estat per un episodi estrany que es va produir durant la meva infantesa.

Acompanyat per en Bill Murdoch, havia viatjat fins a un poblet francès anomenat Rothau, a la frontera alemanya. Des de llavors he viscut vint anys i un grapat d’aventures, però en certa manera hi ha una part de mi que mai no ha abandonat aquell lloc. O potser hauria de dir que hi ha una part d’aquell lloc que mai no m’ha abandonat a mi.