20

—I ara què? —va preguntar en Bradley.

Una estona abans, ell havia tornat a la seva habitació per desfer l’equipatge i dutxar-se. Amb un aspecte menys demacrat i més relaxat, estava assegut al meu costat, al menjador de l’hotel. Eren les nou del vespre i estàvem picant uns mezze, tot i que, a causa de l’angoixa, cap dels dos no tenia gaire gana. Estàvem sols: la temporada de vacances s’havia acabat i els pocs hostes que quedaven a l’hotel ja eren als bars i restaurants del passeig marítim.

—El pas següent és que la Cumali llegeixi els correus electrònics falsos. I que, amb una mica de sort, es posi en contacte amb el seu germà —vaig respondre.

—I com sabrem si arriba a fer-ho?

—Per l’Echelon —vaig dir.

—Què és l’Echelon?

—Una cosa que no existeix. Però que si existís, estaria escoltant tots els telèfons mòbils, fixos, correus electrònics i qualsevol mitjà de comunicació d’aquesta part de Turquia. I, sobretot, estaria vigilant una cabina de telèfon que hi ha a sis quilòmetres d’aquí.

—I quant creus que trigarà a posar-se en contacte amb ell, la Cumali?

Era la mateixa pregunta que em rondava pel cap des de feia estona.

—Ja hauria d’haver rebut la informació robada —vaig respondre—. Tal com se l’han endut els albanesos, no crec que ella hagi de perdre temps intentant accedir-hi, les contrasenyes ja estan desxifrades. Si s’ha cregut tot el que ha llegit, deu estar molt espantada. S’ho llegirà una vegada i una altra, mirant de trobar més material al disc dur, perdent el temps. Al final superarà la mala sensació de l’impacte, i potser fins i tot una nàusea inicial. Llavors s’asseurà davant de l’ordinador de la seva casa de pescadors i penjarà un missatge en un fòrum d’Internet, o en un lloc web de cites.

»Gairebé a l’instant, el Sarraí rebrà un missatge de text del mateix lloc web, que l’informarà que algú que comparteix els seus interessos acaba de penjar-hi una entrada. Interpretarà el missatge correctament i sabrà que s’hi ha de posar en contacte amb urgència, probablement a alguna hora preestablerta.

»Mentrestant, la Cumali haurà d’enregistrar fragments de telenotícies en anglès per elaborar un missatge codificat, però l’angoixa alentirà els seus moviments. Després haurà d’anar en cotxe fins a la cabina telefònica i esperar que ell li truqui. Suposo que l’Echelon haurà detectat alguna cosa abans de mitjanit. Aquest és el nostre termini màxim. Si no és així, voldrà dir que ha endevinat les nostres intencions i que estem acabats.

—Posem que l’Echelon capta alguna cosa. En McKinley et trucarà per dir-te que el paio ve cap aquí? —va preguntar en Bradley.

—Sí. El missatge d’en McKinley serà breu, alguna cosa com: «Nano, et toca a tu».

—A mitjanit —va dir en Ben en veu baixa mentre consultava el rellotge que hi havia damunt de la llar de foc—. Falten tres hores. —Va estar a punt de riure—. Serà una nit molt llarga.

—Sí —vaig respondre sense immutar-me. Amb els anys n’havia passat moltes, de nits llargues, i havia après certes coses sobre la paciència—. Tenim dues opcions: vols jugar a cartes o t’estimes més sentir una història?

—No ho sé —va respondre—. És bona, la història?

—Ja m’ho diràs —vaig fer—. És sobre una dona anomenada Ingrid Kohl.