14

Vaig escriure una carta de renúncia aquella mateixa nit a l’Hôtel du Rhône, la vaig enviar l’endemà al matí a través d’un missatger diplomàtic i vaig agafar un vol a Londres sense perdre ni un moment.

Vaig passar les tres setmanes següents tancant els casos que encara tenia oberts i entregant tots els arxius a l’FBI: el primer dels nombrosos canvis que va experimentar la comunitat d’intel·ligència dels Estats Units havia consistit a tancar la Divisió i, després de dècades intentant-ho, delegar totes les responsabilitats als federals.

Per una ironia del destí, vaig passar el darrer dia de feina a Berlín, la ciutat on tot havia començat per a mi. Vaig tancar l’oficina per darrera vegada i vaig acompanyar el personal a Tempelhof, d’on sortia l’avió de tornada cap a casa. Els vaig donar la mà a tots i, com hauria fet qualsevol agent secret, els vaig dir que el meu vol sortia més tard.

Quan van haver embarcat, vaig sortir per la porta principal amb una identitat totalment nova i vaig agafar un taxi en direcció a un concessionari de cotxes, on em van entregar un Cayenne Turbo. Amb els seus cinc-cents cavalls de potència, estava totalment preparat per enfilar l’autopista.

Vaig llançar les meves bosses als seients del darrere; a la tarda ja havia passat Frankfurt i a primera hora del matí havia travessat la frontera. La tardor havia arribat tard i, encara que només els il·luminés la llum de la lluna, els camps francesos no m’havien semblat mai tan bonics com aquella nit. Vaig deixar enrere diversos poblets amb noms romàntics i finalment vaig trobar el peatge que buscava.

Arribant a París des del sud, hi ha un lloc, entre els gratacels on els francesos amunteguen els seus immigrants, des d’on s’albira una primera perspectiva de la ciutat, pràcticament oculta a excepció de la Torre Eiffel, que es perfila a l’horitzó.

Era primera hora del matí, i l’aire fred tenyia totes les coses d’una claredat fulgurant. Havia gaudit d’aquella vista moltes vegades, però, tot i això, em va tornar a deixar sense alè. La sensació d’alliberament, que havia anat creixent a dins meu al llarg de la nit, finalment es va desbordar i em vaig aturar al voral. Ser a París quan ets jove i lliure… En fi, en aquest món no hi ha gaires coses millors.

Vaig llogar un pis a la part del 8ème Arrondissement que els parisencs anomenen el Triangle d’Or, a tocar de la bonica rue François 1er. Un dia rere l’altre, i fins a altes hores de la nit, em vaig dedicar a escriure un llibre que acabaria arribant a molt pocs lectors, entre els quals una dona jove de Nova York que, anys més tard, em faria desitjar amb totes les forces que no s’hi hagués acostat.

Al cap de sis mesos ja l’havia acabat: centenars de milers de paraules en un document revisat i ple de notes. Vaig sentir que finalment m’havia desprès del tot de la meva vida prèvia, havia escrit el darrer capítol d’aquella etapa i l’havia enviat riu avall en una barcassa funerària amb rumb al passat. Em sentia orgullós del llibre: ho podríem denominar un servei públic, o un acte d’ingenuïtat si es vol, però en aquell moment pensava que si la meva experiència servia per derrotar encara que només fos un altre Christos Nikolaides, hauria valgut la pena.

Després d’un minuciós procés d’escrutini dut a terme per un equip d’analistes que treballaven per al director dels Serveis d’Intel·ligència, vaig publicar el llibre en una petita editorial especialitzada en les memòries punyents de fugitius de la Cuba de Castro i en execucions per qüestions d’honor en el món àrab. Ras i curt, el segell era una filial secreta de la CIA.

No cal dir que era la mena d’editorial que està acostumada a treballar amb autors que volen ocultar la seva identitat, però, tot i així, el meu cas era més complex: en el moment de retornar la placa, algú va decidir que sabia massa coses sobre seguretat nacional i que ningú no podia esbrinar res sobre qui era ni sobre la feina que havia fet. Sense voler-ho, el món de l’espionatge m’havia arrabassat la identitat i la història.

Així doncs, no només vam publicar el llibre sota el nom de Jude Garrett, sinó que vam crear tot un perfil personal de l’autor. Si algú escrivia a l’editorial demanant-ne informació, rebia la resposta següent:

Jude Garrett, llicenciat per la Universitat de Michigan, va passar més de catorze anys treballant als cossos de seguretat, primer al Departament del Xèrif de Miami i més tard d’investigador especial de l’FBI. Va morir durant una missió a Chicago. El manuscrit, en el qual va estar treballant diversos anys, va ser recuperat del seu estudi poc després de la seva mort i representa el testament d’un dels millors investigadors del món.

I era cert, com a mínim en part. Hi havia hagut un agent de l’FBI anomenat Jude Garrett que havia mort en un accident de cotxe mentre tornava a casa des de la feina. Era solter, un paio solitari sense interessos més enllà del seu ofici, i els editors es van apropiar de la seva identitat i li van concedir un reconeixement literari pòstum del qual mai no va gaudir en vida.

He d’admetre que m’agradava la seva biografia, i també el fet que fos mort. Perquè, qui es dedica a buscar un home mort?

Doncs algú ho va fer.

Amb el llibre publicat, i quan la barcassa fúnebre de la meva altra vida ja s’havia perdut pràcticament de vista, vaig començar a viure per primera vegada en un món sense secrets. Vaig començar a fixar-me en totes les dones que reien i passejaven remenant els malucs per les amples avingudes de París i, a mesura que la primavera anava deixant pas a l’estiu, vaig començar a creure que tot era possible.

El problema amb la feina d’espia és que, per més que pleguis, mai no ho acabes de fer del tot. Suposo que en el seu moment jo no ho volia reconèixer, però una vida com la meva deixa un solc de brutícia al seu pas: les persones a qui has fet mal no ho obliden. I al fons del cap et ressona la lliçó que et van repetir una vegada i una altra quan encara eres jove i tenies tota la carrera per endavant: en aquesta feina no pots aprendre dels teus errors. No gaudeixes d’aquest luxe. Comet-ne només un i ets home mort.

L’únic que et pot salvar és la intuïció i la perícia. T’ho has de gravar al cervell. Suposo que jo devia estar atent, perquè quan només feia nou mesos que m’havia retirat em vaig adonar que hi havia un taxi amb un passatger a bord que es dedicava a fer tombs a l’illa de cases. A París no ho fa ningú, això. Amb el caos circulatori que hi ha, hi podries passar hores.

Eren les vuit tocades del vespre d’un divendres molt bulliciós i jo era a la terrassa d’una cafeteria de la Place de la Madeleine, esperant un metge veterà, un sibarita a qui li agradava sortir amb jovenetes russes que normalment li costaven més diners que els sumptuosos sopars a què les convidava, i que per tant sempre anava curt de calés. Des del meu punt de vista, la pobresa refinada en un metge suposava un gran avantatge: significava que, quan oferia un diagnòstic o escrivia una recepta, estava obert a escoltar els suggeriments del pacient. No sé si m’explico.

No em vaig fixar en el taxi blanc el primer cop que va passar —com a mínim, no de manera conscient—, però alguna part del meu instint devia estar atenta al trànsit, sempre canviant. La segona vegada que va passar vaig saber que ja l’havia vist abans.

El cor se’m va accelerar, però no vaig reaccionar; l’entrenament rebut encara feia efecte. Vaig seguir el cotxe amb la vista dissimulant com vaig poder, i vaig maleir la combinació de fanals i trànsit que m’impedia veure clarament qui hi anava al darrere. Suposo que en el fons això només era un petit detall, però penso que quan algú ve a matar-te està bé saber de qui es tracta.

La marea de vehicles es va endur el taxi, i vaig saber que no disposava de gaire temps: la primera vegada que passen et localitzen, la segona planifiquen els angles i la tercera disparen. Vaig deixar deu euros sobre la taula i em vaig allunyar ràpidament per la vorera.

Vaig sentir una veu darrere meu que em cridava: era el metge, però jo no tenia temps d’explicar-li que aquella nit no podríem alimentar els nostres vicis. Vaig girar bruscament a l’esquerra i em vaig ficar a Hédiard, la millor botiga de delicatessen de la ciutat. Esquivant piràmides perfectes de fruita, vaig arribar fins a la concorreguda secció de vins.

Tot passava a gran velocitat, com sempre en aquesta mena de situacions, i, tot i que no en tenia cap prova, l’instint em deia que eren els grecs. El pare d’en Christos no només disposava dels recursos econòmics per fer-ho, sinó que també tenia un profund mòbil emocional per voler buscar venjança, la mena d’incentiu que s’enforteix amb cada Nadal i cada aniversari que es perd la persona que ja no hi és. També tenia accés fàcil a personal. Els informes dels serveis d’intel·ligència criminal de qualsevol cos de policia europeu expliquen que la meitat de la població albanesa està formada per sicaris a sou.

La secció de vins d’Hédiard tenia una porta que donava a un carreró lateral: la vaig travessar sense aturar-me i vaig girar cap a l’esquerra. Era un carrer de direcció única i jo caminava a pas lleuger en el sentit contrari al trànsit, l’única estratègia vàlida en aquestes circumstàncies. Així, com a mínim, veus venir l’assassí.

Mentre examinava el carrer, em vaig adonar que en realitat estava seguint un pla ben organitzat. Llavors encara no ho sabia, però anés on anés hi havia una part del meu cervell que buscava la millor ruta per escapar, un programa de fuga invisible que funcionava sempre en segon pla dins del meu cap. El que més lamentava era no haver-me endut la pistola.

Una tassa de cafè, una trobada breu amb el metge i un taxi cap a casa: mitja hora com a molt, havia calculat. Per això havia deixat la pistola en un lloc segur del meu apartament. Suposo que, en part, m’havia tornat descuidat. Encara que els veiés venir, no hi podria fer gran cosa.

Em dirigia cap a casa, bàsicament per obrir la maleïda caixa forta i recuperar la pistola. Vaig girar a la dreta, vaig caminar de pressa fins a la cantonada següent, vaig girar cap a l’esquerra i vaig desembocar a la rue de Faubourg Saint-Honoré, just al punt on volia anar, una mica més avall del carrer que duia fins al Palau de l’Elisi. Fos qui fos el grec o l’albanès del taxi, devia saber que aquell era el lloc més segur de tot París, amb franctiradors als terrats i vigilància antiterrorista permanent d’una punta a l’altra del carrer. Només llavors em vaig sentir prou segur per agafar un taxi.

Vaig aconseguir que el taxista s’aturés a tocar de l’entrada de servei del meu edifici. Obriria la porta del vehicle només quatre dits, faria girar la clau al pany des de dins del cotxe i entraria mig acotat perquè no em veiés ningú. El conductor es devia pensar que em faltava un bull, però, ben mirat, la seva religió creu que és raonable matar a pedrades una dona que comet adulteri, o sigui que suposo que estàvem empatats.

Vaig tancar la porta de cop darrere meu i vaig travessar corrents l’aparcament subterrani. En el seu dia, aquell edifici de pedra havia estat una mansió magnífica, construïda durant la dècada de 1840 per al comte Du Crissier i convertida més tard en un bloc de pisos com el que jo havia llogat a la primera planta. Tot i que era petit, algú en la meva situació no se l’hauria pogut permetre, però les meves circumstàncies materials havien canviat: en Bill Murdoch havia mort tres anys enrere, mentre jo era a Itàlia encarregant-me d’una petita missió.

No em van convidar al funeral, i em va saber greu. Només vaig rebre una nota de la Grace, que m’explicava que en Bill havia mort sobtadament i que ja l’havien enterrat. Així era la meva mare adoptiva: gelosa fins a l’extrem. Uns mesos més tard vaig rebre la carta d’un advocat que em comunicava que en Bill havia deixat el seu conglomerat d’empreses —controlades per un fideïcomís amb seu en un paradís fiscal— a la Grace. No va ser cap gran sorpresa, havien estat casats durant quaranta anys. La carta deia que, si bé el testament no em llegava res, la Grace havia decidit apartar una suma de diners considerable que em garantiria uns ingressos de vuitanta mil dòlars anuals durant la resta de la meva vida. No ho especificava amb totes les lletres, però el to era inconfusible: considerava que d’aquesta manera quedava exempta de qualsevol responsabilitat cap a mi.

Just dos anys després que se’m comuniqués aquesta disposició va morir la Grace, pràcticament en la mateixa data que el seu marit. Em va semblar que la seva actitud m’alliberava de qualsevol obligació envers ella i no vaig tornar a casa per assistir al concorregut funeral, que va tenir lloc a la vella església episcopal de Greenwich.

Un cop més m’havia quedat sol al món, i no vaig poder evitar somriure en pensar en la diferència que poden marcar dos anys. Si l’ordre de les seves morts s’hagués invertit, sé que en Bill m’hauria deixat una herència substancial. La Grace, en canvi, ho va donar tot al Metropolitan Museum of Art per restaurar la galeria dels grans mestres de la pintura en nom seu.

Me’n vaig assabentar a través d’una carta del mateix advocat, que també esmentava que hi havia un assumpte menor relacionat amb l’herència d’en Bill que s’havia d’acabar de resoldre. Li vaig contestar que passaria a veure’l pel seu despatx de Nova York quan tornés a casa, però llavors em va fugir del cap. Els xecs del llegat de la Grace arribaven regularment i em permetien dur una existència molt més folgada de la que el govern havia previst amb la pensió que m’havia assignat.

L’avantatge més tangible d’aquella vida era el meu pis de París. De sobte em trobava corrent pel que havia estat la cuina de la mansió, convertida en la sala de calderes, i pujant a tota velocitat per l’escala cap a casa meva. Vaig obrir una porta oculta que hi havia al costat de l’ascensor i vaig anar a petar al petit vestíbul.

Allà hi havia una dona. Era madame Danuta Furer, la meva veïna de setanta anys, que vivia a l’apartament més luxós de la mansió. La dona, vídua d’algun industrial aristòcrata, sempre anava perfectament abillada i tenia una habilitat especial per fer sentir la gent com si fossin habitants del Tercer Món.

Va veure com em passava la llengua pels llavis ressecs, la camisa per fora dels pantalons…

—Que passa res, senyor Campbell? —va preguntar amb el seu inescrutable francès de classe alta.

Em coneixia amb el nom de Peter Campbell, jo li havia explicat que ara estava d’any sabàtic, però que era l’administrador d’un fons d’inversió, l’única feina que se’m va acudir perquè algú de la meva edat es pogués permetre viure en aquell apartament sense treballar.

—No, no res, senyora; és que no sé si m’he deixat el forn engegat —vaig dir.

Quan l’ascensor va arribar, ella hi va pujar i jo vaig obrir la porta blindada del meu pis. Vaig arrencar a córrer sense encendre els llums i vaig creuar la sala d’estar, amb aquells finestrals immensos i la meva col·lecció d’obres d’art contemporani, petita però creixent. A en Bill li hauria agradat.

En la penombra, vaig obrir l’armari del vestidor i vaig introduir el número secret d’una petita caixa forta. A dins hi havia una gran quantitat de diners en efectiu, una pila de documents, vuit passaports amb noms diferents i tres pistoles. Vaig treure’n la Glock de nou mil·límetres i canó llarg, la més precisa de totes, vaig comprovar el mecanisme i vaig agafar un carregador extra.

Mentre me la falcava a la cintura dels pantalons, em vaig fer la pregunta que m’havia rondat pel cap durant tot el camí cap a casa: si de debò eren els grecs, com collons m’havien trobat?

Una de les teories que se’m van acudir va ser que els russos m’havien descobert i havien xerrat la informació als seus antics socis, pels vells temps. I a canvi d’una pila de bitllets impossibles de rastrejar, naturalment.

O potser havia deixat algun petit rastre a Richeloud i en Markus Bucher l’havia passat als seus clients, que havien aconseguit descobrir la meva identitat. En qualsevol dels dos casos, què havia dut els grecs fins a París? Per l’amor de Déu, però si havia adoptat una identitat completament diferent!

Van trucar a la porta amb un cop sec.

No vaig reaccionar. Sempre havia sabut que algú que vingués amb males intencions no tindria gaires problemes per accedir a l’edifici. En François, el conserge de mitjana edat que sempre s’estava queixant de tot, deixava les portes del carrer obertes mentre explorava els límits del servilisme. Segur que tan bon punt havia sentit que madame Furer baixava amb l’ascensor, havia sortit al carrer a avisar el xofer de la limusina per assegurar-se que el seu nom constava de manera encara més clara a la llista de regals de Nadal de la vídua.

Sense pensar-m’hi dos cops, vaig fer exactament el que havia après durant l’entrenament: em vaig dirigir a corre-cuita i sense fer soroll al fons de l’apartament. L’estratègia d’alguns assassins consisteix a enganxar cent grams de Semtex, un explosiu plàstic amb consistència d’argila, al marc de la porta abans de trucar al timbre. El criminal s’amaga, en aquest cas a l’ascensor, i detona l’explosiu amb una trucada de mòbil. Dos-cents grams de Semtex van fer caure el vol 103 de Pan Am quan sobrevolava Lockerbie; no cal gaire imaginació per fer-se una idea de l’efecte que tindria la meitat d’aquesta càrrega explosiva en una porta blindada i en qualsevol persona que decidís mirar per l’espiell.

Vaig retrocedir pel menjador, vaig agafar una jaqueta per ocultar la Glock i em vaig ficar a l’habitació de convidats. Quan l’edifici era la mansió del comte Du Crissier, el personal feia pujar els plats fins al menjador amb un elevador manual. Amb el temps, la sala on rebien la teca s’havia acabat convertint en el rebost del majordom i ara era la meva habitació de convidats.

Durant la restauració de l’edifici, havien aprofitat l’elevador per passar-hi cables. Amb l’excusa d’instal·lar uns cables de dades d’alta velocitat que necessitava per fer el seguiment de les activitats del meu fons d’inversió inexistent, havia aconseguit que em donessin permís per fer venir un operari. Havia trucat a un home que s’havia dedicat a instal·lar sistemes de vigilància per a la Divisió i li vaig demanar que obrís un accés al forat de l’elevador. En el seu moment em va semblar que l’escala de mà que hi havia fet instal·lar, i que donava accés al soterrani, justificava el preu desorbitat del lloguer. En la situació que em trobava, viure allà no tenia preu.

Vaig obrir la porta d’un armari, vaig extreure el plafó que hi donava accés i en menys d’un minut ja estava baixant per l’estret conducte que desembocava a la part posterior de l’edifici. Esperava sentir en qualsevol moment com la façana del segle XIX i els finestrals, que eren patrimoni històric, saltaven pels aires i quedaven escampats al mig dels Camps Elisis.

No res. Què esperaven? Vaig suposar que, després de perdre’m a la plaça de la Madeleine, devien haver tornat de seguida al meu apartament. Com que no sabien si jo ja hi havia arribat, havien decidit trucar a la porta per esbrinar-ho.

Encara bo que no havia contestat. Estava pràcticament segur que eren dos —si més no, dos són els que jo hauria enviat—, i que en aquell precís instant estaven amagats a prop de l’ascensor, esperant que tornés. Allò em donava un cert avantatge: si tornava a entrar per la porta principal i pujava per l’escala, estava convençut que me’ls podria carregar. No havia estat el que disparava més bé de la meva promoció, però era perfectament capaç de polir-me’ls tots dos.

Quan vaig sortir del carreró vaig alentir el pas i vaig examinar els vianants amb ull expert per assegurar-me que els de dins no tinguessin reforços a fora. Hi havia dones que tornaven cap a casa després d’haver anat a comprar a les botigues de luxe de l’avinguda Montaigne, parelles que passejaven el gos i un paio amb pinta de turista, amb una gorra dels Mets, que em donava l’esquena mentre mirava l’aparador de la pastisseria del costat de casa meva. Amb tot, no vaig veure ningú que encaixés amb el perfil que tenia al cap. Vaig examinar els vehicles, però no vaig veure ni el taxi blanc ni cap sicari esperant-me en cap dels cotxes aparcats.

Vaig col·locar-me darrere d’una dona d’uns cinquanta anys amb sabates de taló alt i el seu company, vint anys més jove que ella. No em protegirien totalment d’un franctirador, però sens dubte li dificultarien la feina. Darrere la seva protecció parcial, vaig començar a acostar-me al meu edifici: vuitanta metres, quaranta, vint…

Vaig deixar enrere la pastisseria i, en aquell moment, el paio de la gorra dels Mets va dir a la meva esquena:

—Redéu, no hauria estat molt més fàcil obrir la porta, senyor Campbell?

Se’m va glaçar el cor. Totes les meves pors es van precipitar al buit que s’havia format on feia un moment havia tingut l’estómac. Immediatament, dues idees contradictòries van començar a competir per sobreposar-se. La primera va ser: o sigui que així és com s’acaba tot? ¿L’agent retirat queia a la trampa i era abatut en un carrer de París d’un tret al cap, segurament disparat per algú des de dins de la pastisseria? Vysshaya mera per a un servidor: em dessagnaria a la vorera mentre un home que no coneixia es guardava la pistola abans de tornar amb el paio de la gorra dels Mets i marxar, evidentment, en un taxi blanc.

L’altre pensament, però, era que no em matarien. Si hi hagués hagut un franctirador en algun terrat o en una habitació de l’hotel Plaza Athenée, el de la gorra simplement li hauria fet un gest i l’altre hauria passat a l’acció. En el món real no et diuen res; només els dolents de les pel·lícules tenen aquesta necessitat patològica d’explicar-te la seva vida abans de prémer el gallet. El món real és massa perillós, i el cervell ens funciona massa de pressa per fer qualsevol cosa que no sigui enllestir la feina. Com a Santorini, per exemple.

Però sempre hi havia una primera vegada, i jo continuava sense saber si pixar-me a sobre de por o d’alleujament. Em vaig fixar en l’home: era negre, d’uns cinquanta anys, prim i atractiu, malgrat que estava una mica demacrat. «Més aviat ceràmica escantonada que no pas porcellana de Llemotges», vaig pensar. Aquesta idea es va confirmar quan se’m va acostar i vaig veure que coixejava considerablement de la cama dreta.

—Crec que m’ha dit senyor Campbell. Hi deu haver algun error —li vaig contestar en francès, carregant cada síl·laba amb la millor imitació del desdeny autòcton de què vaig ser capaç—. Jo no em dic Campbell.

Només volia guanyar temps mentre intentava esbrinar què passava.

—Sí, crec que en això ens podem posar d’acord —va fer ell, en anglès—, sobretot tenint en compte que no hi ha cap llicència d’operador de Wall Street a nom de Peter Campbell i que el fons d’inversió que administra no existeix.

Com coi ho sabia, això? Em vaig moure com qui no vol la cosa i el vaig col·locar entre jo i l’aparador de la pastisseria.

—I si no es diu Campbell, com es diu? —va continuar ell—. Jude Garrett, agent de l’FBI i escriptor? Això també és difícil, sobretot perquè va morir. De fet, en això d’en Garrett hi ha una altra cosa que no quadra —va afegir, molt tranquil—. Vaig parlar amb el seu cosí, que viu a Nova Orleans i que, en assabentar-se de l’èxit literari, es va mostrar francament sorprès: dubtava molt que hagués llegit cap llibre a la seva vida, i menys encara que n’hagués escrit un.

Aquell tipus sabia totes aquelles coses sobre mi i jo continuava viu! Allò era el més important, i semblava que li havia passat per alt. Vaig repassar els terrats amb els ulls, buscant algun franctirador. Ell em va seguir la mirada, conscient del que estava fent, però no es va ni immutar.

—El que penso, senyor Campbell, o com es digui, és que, tot i viure sota una identitat falsa, va signar el llibre amb el nom d’un mort per seguretat. Penso que ha treballat per al govern i que la gent que coneix el seu nom autèntic es pot comptar amb els dits d’una mà. Potser ni això. Per tant, sospito que segurament no seria gaire bona idea preguntar-li a què es va dedicar en el passat, però la veritat és que se me’n fot. El seu llibre és la millor obra sobre tècniques d’investigació que he llegit mai, i voldria parlar-ne amb vostè.

Me’l vaig quedar mirant.

—Vol parlar d’un llibre?! —li vaig etzibar finalment, en anglès—. He estat a punt de matar-lo!

—No ben bé —va respondre ell—. Amb quin nom m’hauria d’adreçar a vostè? —va afegir, abaixant el to de veu—. Senyor Garrett?

—Campbell —vaig fer jo, serrant les dents—. Campbell.

—No ben bé, senyor Campbell. Si algú havia de matar algú, aquí, crec que hauria estat jo.

Tenia raó, naturalment, i no cal dir que allò em va posar encara de més mala lluna. Em va oferir la mà sense somriure. Jo encara trigaria a descobrir que era un home que no somreia quasi mai.

—Ben Bradley —va dir amb veu tranquil·la—. Tinent d’homicidis de la policia de Nova York.

Sense saber com procedir, li vaig agafar la mà i vam encaixar: un policia que estava tornant a aprendre a caminar de nou i un agent secret jubilat.

Sé que aquella tarda, quan ens vam conèixer, tots dos crèiem que havíem arribat al final del nostre camí, que les nostres respectives trajectòries professionals s’havien esgotat, però el més estrany de tot és que aquella trobada va tenir una gran repercussió en les nostres vides.

Va ser molt important, moltíssim. Va resultar que cada detall havia estat rellevant, que tot plegat estava connectat d’una manera o altra: l’assassinat a l’Eastside Inn, en Christos Nikolaides tirotejat en un bar de Santorini, l’operació secreta fracassada a Bodrum, la meva amistat amb en Ben Bradley, fins i tot un monjo budista que anava a peu per un camí de muntanya a Tailàndia. Si cregués en el destí, hauria dit que hi havia una mà que ho dirigia tot.

Ben aviat havia de descobrir la tasca crucial que tenia al davant, allò que havia de definir la meva vida més que cap altra cosa. Faltava poc perquè, un vespre qualsevol, em veiés arrossegat un cop més al món de l’espionatge i qualsevol esperança de fer vida normal desaparegués, segurament per sempre. Com se sol dir, si vols fer riure Déu, digues-li que tens plans.

Amb molt poca informació i encara menys temps, em van encarregar la tasca que qualsevol agent secret tem en aquesta vida: localitzar un home sense cap afiliació radical, que no figura en cap base de dades i que no té cap mena d’historial criminal. Un paio «amb la pell neta», com se sol dir. Un fantasma.

El que ve a continuació no és gens agradable. Si voleu dormir tranquils a la nit, mirar els vostres fills i pensar que hi ha alguna possibilitat de deixar-los un món millor que el que nosaltres vam trobar, segurament és millor que no conegueu aquest home.