15

A la carretera, els quilòmetres anaven quedant enrere. Vaig passar pel costat de camps d’oliveres i de pobles minúsculs formats per cases cubistes de color blanc. Als turons que s’albiraven a la llunyania hi havia molins de vent abandonats que en el seu dia els pagesos havien fet servir per moldre blat. El que jo necessitava, però, no es veia per enlloc.

Estava buscant algun racó on aturar-me sense aixecar sospites, la mena d’indret on un agent de l’FBI acabat d’arribar al país aniria a gaudir del sol i consultar els seus missatges de mòbil. Al cap d’uns quilòmetres, després de deixar enrere un poble més extens amb una petita mesquita i un animat mercat de pagesos que, pel seu aspecte, semblava que no hagués canviat des de feia segles, vaig agafar un revolt i, a mà dreta, vaig veure un cafè amb una vista privilegiada. Havia arribat a la costa.

Vaig entrar a l’aparcament del cafè, vaig deixar el cotxe ben lluny de la terrassa i vaig ignorar completament la vista. Vaig sortir del cotxe, vaig encendre el mòbil i, mentre mirava la pantalla fingint que repassava els missatges, vaig començar a donar voltes al Fiat. En realitat, estava dissimulant per si m’havia seguit algun vehicle. Ja sabia que no tindria missatges nous, i el que feia era obrir un programa que els tècnics de Langley m’havien instal·lat al mòbil. Quan vaig ser prop de la part posterior del vehicle, el mòbil va deixar anar uns xiulets que van anar augmentant de volum a mesura que m’hi acostava. En algun lloc del parafang de la roda posterior dreta, al qual vaig suposar que havien accedit a través del maleter, hi havia un transmissor de rastreig que, sens dubte, m’havien instal·lat els meus col·legues del MIT. Volien saber on era en tot moment, cosa que no em va sorprendre. Tot i això, em va agradar força com ho havien dut a terme. Tal com diria qualsevol agent experimentat, és molt més fàcil desempallegar-se d’un cotxe que d’algú que et segueix.

Satisfet de saber que finalment viatjava tot sol, vaig apagar el mòbil, li vaig treure la bateria, vaig entaforar-me totes dues peces a la butxaca i, ara sí, em vaig tombar a contemplar el paisatge. No m’estranyava gens que al cafè no hi cabés ni una agulla: els turons irregulars descendien fins a les aigües de l’Egeu i tot Bodrum s’estenia sota els meus peus. Els rajos de sol del capvespre tenyien els ports esportius i les dues badies que abraçaven la ciutat, i feien ressaltar les muralles d’un majestuós castell del segle XV construït pels croats al penya-segat que quedava entremig. Vaig recordar que era el castell de Sant Pere.

Feia uns deu anys que havia vist aquella ciutat per última vegada. Em va semblar més gran i hi vaig detectar canvis, però, tot i això, em va venir una allau de records. Per un moment vaig tornar a ser aquell agent jove que mirava les llums dels hotels de luxe ballant a l’aigua i escoltava la música d’una infinitat de discoteques que impregnava l’aire. Com podia ser que una missió que havia començat d’una manera tan prometedora hagués acabat fracassant estrepitosament?

Vaig intentar foragitar aquell record i em vaig acostar a un dels múltiples binocles fixats a terra amb un trípode, destinats als turistes amb unes quantes lires per gastar. Vaig introduir-hi un grapat de monedes i vaig veure, amb un detall sorprenent, uns xalets luxosos que s’aferraven als penya-segats i una flota de vaixells impressionants ancorats al litoral, tots massa grans per a qualsevol port esportiu del Mediterrani o de l’Egeu. Vaig inclinar lleugerament els binocles i em vaig aturar en una mansió que s’erigia en solitari damunt de tot, al bell mig d’un ampli terreny enjardinat.

Construïda feia uns cinquanta anys, tenia columnates altes, galeries cobertes de plantes enfiladisses i terrasses esglaonades; guardava certa retirada amb les vil·les romanes. Les persianes abaixades i el dèbil sol del capvespre donaven a l’edifici un aire ombrívol i pertorbador. Per més espectacular que fos, aquella mansió em feia mala espina; fins i tot des de la distància, em va semblar intuir-hi alguna cosa sinistra. No en podia estar segur, però hauria posat la mà al foc que es tractava de la Casa Francesa, on en Dodge havia perdut la vida després de precipitar-se pel penya-segat.

Vaig tornar al cotxe i em vaig dirigir al centre de Bodrum per retrobar-me amb el meu passat.