15

A en Tlass li van fer figa les cames. El Sarraí el va agafar abans no es desplomés i el va mig arrossegar a collibè fins al cotxe, un tot terreny americà de color negre al qual havia netejat el parabrisa un munt de cops. A mig camí, però, es va aturar.

Li va girar la cara amb una forta bufetada i va observar com els ulls de l’ostatge refulgien de dolor i de ràbia.

Durant la planificació, una de les coses que més l’havia preocupat havia estat la possibilitat que els sedants intravenosos recuperats d’un cadàver continguessin alguna mena de marcador químic que permetés seguir-ne el rastre fins a obtenir un número de lot. Aquest número revelaria l’hospital regional del Líban on havia estat treballant, cosa que permetria a uns investigadors especialment diligents —un equip de la policia secreta siriana, sense anar més lluny— demanar la llista d’empleats i descobrir que, d’entre tot el personal, ell havia estat de vacances durant el període en què havien succeït els fets.

Amb tot, a Beirut hi havia prou carros tirats per ases perquè la ciutat hagués desenvolupat un important mercat negre de productes veterinaris. Gràcies a això, el que en aquells moments s’escampava pel cos d’en Tlass era una ampolleta de sedant per a cavalls impossible de rastrejar, i el Sarraí només esperava haver-ne calculat bé la dosi: suficient per inhibir qualsevol control muscular, però no tanta per fer-li perdre el coneixement. Si a en Tlass se li enterbolia la mirada, deixaria de fer-li servei. Havia de mantenir l’ostatge despert, fos com fos.

Pam! El Sarraí li va etzibar una altra bufetada per assegurar-se’n i va continuar arrossegant-lo cap al cotxe. A força de netejar-li el parabrisa, s’havia fixat que en Tlass desbloquejava les portes del tot terreny amb el botó de la clau, de manera que va obrir una de les portes del darrere i hi va fer entrar l’ostatge.

L’interior del vehicle era com una gruta. A tots els països que s’estenen des de la Mediterrània fins al golf d’Aràbia hi fa una calor tan sufocant que només hi ha una manera infal·lible de distingir un home amb wasta d’un altre sense: només cal fixar-se en el mahfí, és a dir, el tint o el recobriment que s’aplica a les finestretes dels cotxes per evitar que hi entri la llum del sol. Malgrat que la llei restringia aquesta tintura a un màxim d’un quinze per cent de saturació, a l’hora de la veritat, com més wasta tenies, més mahfí podies dur.

Efectivament, en Tlass tenia molt wasta, perquè les finestretes del seu Cadillac estaven tintades fins a un intimidant vuitanta per cent que garantia la privacitat del compartiment interior, una circumstància ideal per al que estava a punt de passar-hi. El Sarraí va entrar darrere el seu presoner, va tancar la porta, es va instal·lar al seient del conductor, va introduir la clau al contacte i va engegar el motor. No pensava anar enlloc, però necessitava que l’aire condicionat refredés l’habitacle tant com fos possible. Va prémer el botó que accionava els seients del darrere i va observar com es reclinaven fins a quedar horitzontals. En Tlass semblava una tonyina agitant-se sobre la coberta d’un vaixell.

Seguint el procediment que feia setmanes que planificava, es va treure de les butxaques uns rotlles de cinta aïllant i es va col·locar damunt de la plataforma. En Tlass va contemplar, amb terror mut, com el mestre li aferrava els canells i els hi lligava als agafadors de les portes, de manera que quedava estès de panxa enlaire, tal com el mateix Tlass havia fet una vegada amb una dona nua a qui havia volgut «interrogar» personalment, fins que ella havia quedat tan esgotada que no podia ni xisclar i ell, avorrit, l’havia executada amb el garrot.

A continuació, el mestre va lligar-li els peus, les cuixes i el pit a la plataforma per assegurar-se que no es podria bellugar gens. El que va passar després, però, va ser d’allò més estrany: el mestre li va col·locar la cinta sobre el front i la barbeta per immobilitzar-li el cap al reposacaps, de manera que li va quedar tan rígid com si l’hagués fixat amb una abraçadora. El subdirector intentava parlar, volia saber què dimonis feia aquell sonat: al capdavall, no podria escapar-se’n utilitzant només el cap. De la seva boca en va sortir un fil de bava, però ni una sola paraula.

El Sarraí va contemplar amb satisfacció serena els intents de parlar del subdirector, i es va fixar en com els ulls li anaven d’una banda a l’altra, presos del pànic: en aquell moment es va adonar que havia encertat de ple la dosi de sedant. Convençut que en Tlass no es mouria, el Sarraí va obrir la porta del darrere, es va assegurar que no hi havia ningú pels voltants, va sortir del cotxe i va anar corrents fins al seu campament.

Amb una estrebada contundent, va arrencar la lona dels punts d’ancoratge i hi va amuntegar el fogonet i la resta de pertinences, sense deixar res que pogués proporcionar ni la més mínima pista als analistes forenses. Va improvisar un farcell amb la lona, se la va carregar a l’espatlla i va recollir la nevera portàtil, que ja havia deixat llesta, com si s’hagués preparat per celebrar un pícnic estrafolari.

La darrera cosa que hi havia ficat, a la nevera, era el que més inquietud li havia provocat: una bossa gran de glaçons. Durant diverses setmanes havia estat pensant en el problema que suposava comprar-la, però finalment se li havia acudit una solució extremament simple: l’havia demanada al guàrdia de seguretat més simpàtic, el mateix que li havia explicat que els vigilants marxaven durant l’Id Al Fitr. Com a excusa, li havia dit que volia conservar unes begudes en fred per a la seva celebració íntima de la festivitat.

—No em podria pas donar una mica de gel de la cuina del personal per a la meva nevera portàtil? —li havia preguntat al guàrdia, i aquell bon musulmà li havia concedit el favor feia només unes hores.

«Eid Mubarak», s’havien desitjat mútuament mentre el Sarraí abocava el gel dins la nevera i cobria dos petits recipients de plàstic, unes quantes restes de menjar i diverses ampolles de refresc que en realitat només hi eren per despistar. El veritable contingut de la nevera, la resta de l’equipament especial que necessitava, estava amagat en un doble fons.

Amb la nevera sota el braç i el farcell a l’espatlla, va tornar corrents al tot terreny. En Tlass va sentir com s’obria la porta del darrere i va girar els ulls per veure com el palestí carregava les seves pertinences al cotxe, hi pujava altre cop i tancava la porta. El Sarraí es va inclinar endavant i l’altre va veure amb ulls aterrits com polsava el botó del tancament centralitzat, que els va aïllar de l’exterior.

Tot seguit, es va ajupir i va buidar les butxaques del subdirector: va descartar el telèfon mòbil i li va obrir la cartera. Amb tot, el que li interessava no eren ni els diners ni les targetes de crèdit, sinó una altra cosa: la targeta de seguretat personal. Cada cop més segur de si mateix, es va agenollar, es va posar ben a prop del cap d’en Tlass i va destapar la nevera. En va extreure el menjar i va accionar la palanca que obria el doble fons. D’allà en va treure una bossa de plàstic gruixut lligada amb un cordill, que va deixar a una banda. A continuació, va començar a omplir dos recipients de plàstic amb glaçons. En Tlass es va fixar en els seus gestos, tan calmats i meticulosos. «El molt malparit és metge!», va exclamar a dins del cap, l’únic lloc on podien sonar les seves paraules.

Els ulls se li movien frenèticament d’un costat a l’altre: aquell descobriment revelador l’havia espantat molt més del que hauria considerat possible. Quina mena de tarat fill de puta, amb estudis i tota una carrera per davant —sempre que no cometés cap error greu—, es dedicava a escombrar aparcaments?, va pensar.

Algú que tingués un pla al cap, va ser la resposta amb què va topar de seguida. I, per l’experiència que tenia, els homes que feien plans acostumaven a ser fanàtics, i no pas persones amb qui poguessis raonar, ni tan sols en cas que poguessis moure els músculs i articular les paraules que tant necessitaves.

El metge va treure un parell de guants de quiròfan del compartiment secret. En veure’ls, en Tlass va quedar encara més aterrit. «Per a què els vol?», va intentar cridar.

Com si hagués sentit la pregunta, el metge l’hi va respondre. En unes circumstàncies totalment diferents, molta gent li havia elogiat la manera tan amable que tenia de tractar els pacients.

—Ara et trauré els ulls —li va dir.