14

El Sarraí va arribar a la frontera siriana just abans de l’hora de dinar. Va baixar de l’autobús procedent de Beirut amb un maletí de metge en una mà, una maleta normal i corrent a l’altra i un pla extraordinari al cap.

Havien passat cinc anys des que s’havia tret la carrera de Medicina amb matrícula d’honor. Aquells havien estat anys perduts, anys d’avidesa. Vaig trigar força temps a fer encaixar els seus moviments durant aquella època, però d’una cosa no en tenia cap dubte: quan es va trobar davant del funcionari sirià del control d’immigració, ja havia resolt l’enigma que tant l’havia obsessionat. Ja sabia com atacaria els Estats Units.

Fent-se passar per un metge que es dirigia als immensos camps de refugiats, no va trobar cap obstacle perquè li segellessin el passaport libanès. Va esquivar els taxistes i una multitud d’estafadors professionals, va girar a l’esquerra en arribar a un aparcament ple de deixalles, i va agafar un autobús de línia que el va dur fins a Damasc.

Un cop va arribar a l’estació principal de la capital, va entregar les dues maletes al taulell de la consigna, va sortir per una porta lateral i va marxar a peu. Estava decidit a minimitzar el rastre que poguessin deixar els seus moviments, fins al punt que ni tan sols va voler agafar un taxi.

Durant més d’una hora va recórrer carrers polsegosos i barris cada cop més sòrdids: a Damasc hi viuen gairebé dos milions de persones, cinc-centes mil de les quals són refugiats palestins sense recursos.

Al final, a la intersecció de dues autopistes, va trobar el que buscava. Sota les vies elevades hi havia un fragment de terra de ningú, tot un bosc de pedra fet de pilons de formigó ennegrits pels fums de dièsel. La zona estava decorada amb llums de coloraines, banderes lànguides i citacions de l’Alcorà que donaven fe de com els seus propietaris valoraven l’honestedat. Era un mercat de cotxes de segona mà.

Allà, a l’últim esglaó de la cadena tròfica dels vehicles de motor, el Sarraí va triar un vell Nissan Sunny. Mentre el venedor elogiava la capacitat d’un home capaç de veure-hi més enllà del rovell i de trobar un diamant entre el fang, el Sarraí va pagar en efectiu. Va afegir-hi cinc lliures sirianes més per estalviar-se haver de signar els papers de traspàs i es va endinsar en la foscor. El cotxe cremava més oli que benzina, però això al Sarraí no li importava gens: servir de mitjà de transport seria només una funció secundària per a aquell vehicle. La principal era proporcionar-li allotjament: sabia que fins i tot als hotels més barats la gent tenia l’antena posada. Va passar tres hores conduint per la ciutat fins que, finalment, va trobar una zona apartada al fons de l’aparcament d’un supermercat, on va establir la seva residència.

Durant les setmanes següents, es va dedicar a recopilar el material que necessitava per a la tasca que volia dur a terme, va descuidar la seva higiene personal i va començar a vestir-se amb roba cada cop més bruta; allò era contrari als seus estàndards, però no tenia més remei que assumir-ho: el seu pla consistia a semblar un autèntic rodamón sense sostre. Un dia, després de passar molta estona observant amb deteniment el camp de batalla, va decidir que finalment estava preparat.

Als afores de Damasc hi havia un edifici de vidre i formigó de quatre plantes, pràcticament aïllat. Al rètol de l’entrada hi posava «Institut Sirià de Medicina Avançada», però la seva veritable funció no era aigua clara: ningú no recordava el darrer cop que els líders del país havien buscat assistència mèdica en un lloc que no fos una clínica privada de Londres o de París.

Com que als serveis secrets occidentals els amoïnava la possibilitat que l’edifici s’estigués utilitzant per a la recerca nuclear o biològica, un dels vuit satèl·lits nord-americans que sobrevolaven l’Orient Mitjà tenia aquella institució constantment vigilada: fotografiava les cares que es veien per les finestres, mantenia un registre de tots els lliuraments i feia un seguiment de les seves emissions químiques. Per desgràcia, però, no retratava l’entorn més immediat. Per això mai no es van arribar a obtenir imatges d’aquell rodamón que, segons l’informe elaborat posteriorment per la policia secreta siriana, hi havia arribat fet una desferra.

Un divendres al vespre, un guàrdia de seguretat va passar per un jardí que hi havia darrere l’edifici i va veure que algú havia tensat una lona rònega entre dues palmeres. Sota l’ombra que projectava hi havia una mànega per regar plantes. Uns dies més tard, s’hi van afegir un fogonet de gas, una bombona vella i una nevera portàtil i atrotinada. Amb tot, la gentada que passava pel costat en direcció a l’aparcament de l’institut no havia vist mai l’ocupant d’aquell petit campament, ni tan sols després que hi apareguessin un exemplar de l’Alcorà amb enquadernació antiga i dues mantes esfilagarsades.

En aquell moment ja era massa tard per fer-hi res: el ramadà, el novè mes del calendari islàmic i el més sagrat de tots, ja havia començat. Damunt la manta, l’Alcorà recordava en silenci a tot aquell que el veia que els pidolaires, els viatgers i els pobres mereixien rebre caritat segons l’islam. Quin veritable creient hauria fet fora un sense sostre durant el ramadà?

Va ser aleshores quan, emparat per la seva religió, el Sarraí es va deixar veure; va abandonar el Nissan a l’aparcament del supermercat i va sortir a peu entre els matolls ressecs per instal·lar-se sota la lona com si sempre hi hagués viscut, que segurament era l’efecte que volia produir. Barbut, deixat i vestit amb una túnica llarga i un turbant —com els incomptables milers de refugiats palestins que hi havia al país—, va obrir la boca de la mànega per beure aigua i es va posar a llegir l’Alcorà.

A les hores decretades, omplia el seu cassó i practicava les ablucions rituals, abans de les cinc pregàries diàries. A continuació, col·locava l’estora mirant cap a la Meca, o mirant cap al lavabo del guàrdia de seguretat, segons es miri, suposo.

Com que ningú no es va queixar de la seva presència, va considerar que havia aconseguit superar el primer obstacle. L’endemà al matí va començar a fer feines, rentant els parabrises dels cotxes aparcats, escombrant la brossa acumulada i comportant-se com ho hauria fet el guàrdia de l’aparcament Al-Abà Número Tres. Com la majoria de refugiats, no demanava mai diners a canvi, però deixava un platet a terra per si algú sentia l’impuls sobtat de complir les seves obligacions caritatives.

En qualsevol cas, era un pla brillant. Diverses setmanes més tard, quan va aparèixer prop d’un abocador el cos mutilat d’un dels funcionaris més veterans de l’institut, la policia i els agents secrets sirians van inundar els edificis circumdants i ben aviat totes les seves investigacions es van acabar centrant en la figura d’aquell sense sostre, de qui van intentar fer un retrat robot. Tothom amb qui van parlar coincidia en la descripció de l’individu: més o menys un metre vuitanta, barba llarga i… bé, poca cosa més.

En el món dels serveis secrets, d’una disfressa i una biografia inventades per tal d’ocultar una identitat real en diem «llegenda». El desastrat guarda de l’aparcament Al-Abà Número Tres, un saudita graduat en Medicina a la Universitat de Beirut i heroi de la guerra de l’Afganistan, s’havia creat una llegenda tan efectiva com a refugiat palestí que era pràcticament invisible. I això, que per a un professional ja es podria haver considerat tot un èxit, per a un aficionat sense recursos ni formació era excepcional.

Una setmana després de la seva arribada, el Sarraí va agafar el costum de passar les hores més càlides del dia amb el seu Alcorà, ajupit en un bosquet de palmeres que hi havia a prop de l’entrada principal de l’edifici. D’aquesta manera aprofitava la brisa fresca procedent d’una conducció defectuosa del sistema d’aire condicionat. La gent somreia en veure aquella mostra d’enginy, però la veritat era que a ell no li feia res passar calor: havia viscut a la perifèria de l’infern durant uns estius abrasadors a l’Afganistan, o sigui que la tardor de Damasc no el feia patir gens. No, en realitat la zona que quedava sota el conducte de l’aire condicionat li permetia observar, a través d’una paret de vidre, els sistemes de seguretat amb què es trobava qualsevol persona que volia entrar a l’edifici. Quan es va haver assegurat que havia entès el protocol, es va dedicar a analitzar quin pes tenia, tant en el sentit figurat com en el literal, cada treballador del centre.

El subdirector de l’institut quasi sempre era un dels últims de marxar. Tenia uns cinquanta anys, es deia Bashar Tlass i era membre d’una família de les elits que governaven Síria; havia format part de la policia secreta del país i, les coses com són, era un malparit com n’hi ha pocs.

Amb tot, ni la seva posició de privilegi, ni la seva qualificació com a enginyer químic, ni tampoc la seva afició per la lentitud del garrot durant l’època en què va treballar per a la policia secreta no van influir en l’elecció del Sarraí. Hauria estat una sorpresa per a tothom, també per al mateix Tlass, descobrir que el motiu pel qual el van matar fos que pesava uns noranta quilos, o, si més no, això és el que el metge va calcular a ull, des del seu lloc de guàrdia entre les palmeres.

Un cop identificat l’objectiu, el Sarraí s’havia limitat a esperar. A tot el món musulmà, els trenta dies del ramadà, dedicats al dejú, l’oració i l’abstinència, culminen en una explosió de banquets, obsequis i hospitalitat anomenada Id Al Fitr. La vigília d’aquest dia, pràcticament tothom surt de la feina ben d’hora per preparar el ritual de l’oració de l’alba, que precedeix una jornada de celebracions fastuoses.

En aquest sentit, Damasc no era cap excepció i, cap a les quatre de la tarda, els bancs, les oficines i les botigues ja havien tancat. Els carrers estaven cada cop més deserts. En Tlass va sortir per la porta principal de l’institut i va sentir com, darrere seu, els guàrdies de seguretat activaven els panys electrònics des del taulell de comandament. Això significava que l’edifici estava completament buit. L’home sabia, com tothom, que així que els guàrdies el perdessin de vista activarien la resta del sistema i marxarien a casa per enllestir els preparatius de les festes.

Anys enrere, el subdirector havia intentat que els guàrdies treballessin també durant l’Id Al Fitr, però havia topat amb tantes veus contràries, incloses les de les mesquites dels treballadors, que havia decidit desdir-se’n i tornar al procediment previ. Al capdavall, ningú no sabia més bé que en Tlass que el país era un règim policial: qui seria tan imbècil d’intentar entrar en un edifici del govern?

Va obtenir la resposta uns minuts més tard, mentre avançava per un caminet que travessava els jardins en direcció al seu cotxe. Els pocs edificis i els aparcaments del voltant estaven deserts, i per això es va alarmar una mica quan va tombar una cantonada i va sentir una lleu fressa darrere seu, entre els matolls i les palmeres. Es va girar de sobte i quasi va somriure en adonar-se que era aquell idiota palestí, el paio que insistia a netejar-li el parabrisa del cotxe malgrat que ell mai no li deixava ni una sola piastra per recompensar-lo.

El pidolaire va pensar que el tenia acorralat i se li va acostar entre reverències, amb el platet a la mà i murmurant la salutació tradicional, «Eid Mubarak». En Tlass li va tornar la salutació tal com dictava la tradició, però no pensava oferir-li res més que allò: va apartar el platet i es va tombar un altre cop per reprendre el camí.

El braç del Sarraí va saltar com una molla per salvar la curta distància que els separava i, en un moment de confusió, va envoltar el coll d’en Tlass amb força, en un moviment sobtat que el va espantar i ofegar a parts iguals. La primera cosa que va passar pel cap del subdirector, fruit de la ràbia, va ser no deixar que li robés els diners, que el refugiat l’hauria de matar per aconseguir-los. I la segona va ser una pregunta: com podia ser que un cony de pidolaire que vivia d’escorrialles tingués tanta força?

A en Tlass ja li costava respirar i, mentre buscava dins la memòria el moviment de contraatac d’una clau d’asfíxia per intentar aplicar-lo, va notar un dolor agudíssim a la base del coll. Encegat per l’escalfor sobtada, hauria deixat anar un crit si hagués trobat l’aire per fer-ho. Va saber de seguida que no era un ganivet: un ganivet li hauria seccionat la gola, i ell hauria notat l’escalfor de la sang regalimant-li pel pit. Tot just va acabar de donar forma a aquell pensament quan una bola de foc va esclatar-li dins el múscul del coll i va començar a estendre-se-li pel torrent sanguini.

El dolor el va fer trontollar, però ja sabia de què es tractava: era una xeringa, li acabaven de clavar l’agulla amb força. Ateses les circumstàncies, va demostrar una capacitat de raonament impressionant i del tot encertada. Confús i aterrit, en Tlass es va adonar que havia de cridar per demanar ajuda de seguida, però la substància química que li acabaven d’inocular, fos el que fos, va impedir que els músculs de la boca emetessin els crits que li sonaven dins el cervell.

Aquella substància química se li va estendre a les extremitats, i el subdirector, embogit de ràbia, va arribar a la conclusió que ja no podia fer res per aturar-ho. Va veure com les claus del cotxe li queien de la mà, que en aquells moments semblava més aviat un tros de gelatina. Els dits del seu agressor van sortir disparats i les van caçar al vol, abans no toquessin a terra. Aquell detall, més que cap altra cosa, va indicar a en Tlass que havia caigut en mans d’un veritable mestre.