26

En realitat la casa no es deia així; o, com a mínim, no se’n deia des de sempre. Quan la van construir, just passada la guerra, l’havien anomenada La Salle d’Attente, «La Sala d’Espera». «I què devien esperar?», vaig pensar.

Estava assegut amb el director i els seus amics als graons que duien de la terrassa al pati. El mar Egeu s’estenia davant nostre, i la brisa càlida agitava les fulles de les palmeres. Els homes s’havien dut dinar i van insistir que volien compartir amb mi les olives, el formatge i el pa de llenya. De fet, els vaig haver d’ensenyar la placa de l’FBI per demostrar-los que tenia prohibit beure alcohol i que deixessin d’oferir-me el vi i el raki amb què semblava que acompanyaven cada mos. Encara bo que havien despenjat els miralls abans de dinar!

Ens vam embrancar en una conversa caòtica —per dir-ho de la manera més suau possible—, però no pas per culpa de la beguda: tots els homes, inclòs el director, tenien la seva pròpia versió sobre la història de la casa. Cap no era prou gran per recordar el moment en què l’havien construïda, de manera que es basaven en el que els seus avis els havien transmès pel boca-orella.

L’única dada en què tothom coincidia era que la casa l’havia feta construir una dona alemanya. Pel que deien, això havia passat el 1946, just un any després de la fi de la guerra, quan Alemanya, amb set milions de morts a les espatlles, havia quedat reduïda a runes. La història deia que la família de la dona havia traslladat tots els seus béns a Suïssa abans que comencessin les hostilitats, de manera que la fortuna havia quedat intacta. Allò devia ser veritat: jo ja sabia que alguns alemanys havien fet el mateix. I, si no, que ho preguntin als paios de Richeloud’s.

També hi havia consens entre els homes que la dona havia arribat amb avió a la pista d’aterratge de gespa de Milas, on un cotxe l’havia anat a trobar. A l’hora de dinar s’havia posat a inspeccionar el terreny i al cap de dues hores havia tornat a agafar un avió. Uns mesos més tard va arribar l’equip de manobres.

En aquella època amb prou feines hi havia carreteres, de manera que els operaris, els enginyers i també els materials de construcció havien d’arribar en barcasses. Uns homes demacrats, tots alemanys, van construir barracons i una cuina de camp. Per raons que només ells coneixien, no van establir cap mena de contacte amb la gent del poble.

Al cap de dos anys, amb la casa enllestida, l’últim manobre va demolir aquelles barraques austeres, va enjardinar els patis i va tocar el dos. L’únic testimoni de la seva estada és el nom de la platgeta que hi ha al peu del penya-segat, a la qual no es pot accedir si no és amb barca. Aquell era el punt on amarraven les barcasses i anaven a nedar cada vespre.

—Aquesta sorra de l’aigua —va dir el director— és el que les gents de Bodrum diuen…

—La Platja Alemanya —vaig tallar-lo jo.

Els homes em van dir que, malgrat l’esforç i el que havia costat la mansió, no hi havia viscut mai ningú; si més no, de manera permanent. Durant les primeres èpoques, els llums de la casa s’encenien cada certs mesos i es quedaven així durant una setmana, fins que es tornaven a apagar. Tothom va donar per fet que es tractava d’una segona residència, però la densitat de la vegetació, plantada amb tota la meticulositat del món, i la privacitat del terreny feien impossible veure ni tan sols la gent que s’hostatjava temporalment a la Sala d’Espera.

«La Sala d’Espera —vaig tornar a pensar—. Quin nom tan estrany».

—I com és que ara en diuen d’una altra manera? —els vaig preguntar.

El director va riure. Per contestar-me no li va caldre consultar els seus col·legues.

—Va ser de naturalesa molt simple —va dir—. La Salle d’Attente feia una complicació massa alta de pronúncia dels pescadors. Sabien l’idioma del nom, o sigui que el van encongir i van dir la Casa Francesa. Del pas del temps va quedar, i la gent tothom li van dir així.

Els homes em van explicar que a mesura que anaven passant les estacions el fullatge s’havia anat tornant cada cop més frondós, fins que va semblar que la mansió sucumbia a un son profund. En aquella època podien passar anys sense que ningú no la visités.

Però al cap d’un temps el turisme va anar canviant la costa de Bodrum, primer a poc a poc i després més de pressa, i van anar apareixent ports esportius arran de mar i xalets preciosos al penya-segat. I llavors, feia aproximadament vuit anys, havia arribat un home desconegut que havia tornat a obrir la casa. Al cap d’unes setmanes, uns equips de restauradors procedents de l’altra banda de l’oceà s’havien disposat a reformar la casa. Fins i tot hi havien instal·lat un sistema de seguretat d’última generació. Finalment, el segle XXI havia arribat a la Casa Francesa.

Uns quants mesos abans que comencés aquella temporada d’estiu, un agent immobiliari local va rebre una trucada d’algú que li va comunicar que havia arribat el moment de treure rendiment a la casa: la mansió estava disponible per a estades temporals, a dos-cents mil dòlars la setmana.

En sentir aquella xifra astronòmica, els homes van somriure i van arronsar les espatlles.

—Qui era, la dona que la va fer construir? —vaig trencar el silenci, pensant en les esvàstiques.

Els homes van brandar el cap: era un misteri. Llavors el director va consultar el rellotge i va dir als seus homes que, si volien arribar a temps a l’aeroport, més valia que acabessin de carregar els miralls als camions. Els membres de l’equip van tapar les ampolles, es van alçar i es van dirigir cap a la terrassa.

Vaig girar cua i vaig començar a travessar el jardí. A mig camí, em vaig tombar i vaig mirar a la casa. Efectivament, era ben sinistra. La impressió que m’havia causat la primera vegada, des del caminet de l’entrada, havia estat d’allò més precisa: l’havien construïda per preservar la privacitat. Però… la Sala d’Espera? Per què en devien dir així? I què els passava, a aquella gent que arribava i s’hi allotjava tan poc temps? Qui eren?

No sé com em va venir la idea —potser pel balanceig del mar, o pel buc de càrrega que solcava l’horitzó—, però ja feia anys que havia après a confiar en la intuïció: «Un vaixell —vaig pensar—. Vet aquí el que esperaven, un vaixell».

El director era a la terrassa, fent-me gestos amb la mà per atreure la meva atenció.

—Les càrregues dels miralls ja estan llestes i enllestides —va dir—. Ara només falta la persona de vostè.

Vaig somriure i vaig reprendre la marxa per unir-me al comboi, rumb a l’aeroport de Milas.