4
L’interior del jet privat del comerciant d’armes era tan lleig que em va fer mal als ulls i al cor a parts iguals. Les parets estaven recobertes de vellut morat, i els seients del capità estaven entapissats amb un brocat granat amb les inicials brodades; els elements metàl·lics, xapats d’or, estaven tan brunyits que semblaven de llautó.
Però l’avió podia volar a gran altitud, on hi havia menys turbulències i l’aire era més lleuger. A la pràctica això significava que, sota el comandament de dos expilots de les Forces Aèries nord-americanes, arribaríem a Jiddah en un temps rècord. La nau tenia un altre avantatge: al fons de la cabina hi havia una porta que donava a un dormitori amb llit de matrimoni i lavabo, tot decorat amb una mescla de cromats, miralls i estampats de lleopard.
Vaig intentar ignorar la decoració i, després de dutxar-me, em vaig canviar de roba i em vaig ajeure al llit. No tinc ni idea de quanta estona vaig dormir, però quan em vaig despertar, vaig alçar la persiana i em vaig sorprendre de veure que s’havia fet de nit i que volàvem sota un cel esquitxat d’innumerables estels.
M’hi vaig tombar i, en la solitud del vol, vaig començar a rumiar el gran esforç que havia fet per intentar abandonar la vida dedicada als serveis secrets. Vaig recordar els meravellosos mesos que havia passat a París, quan tot just començava a fer vida normal, i vaig pensar en com m’hauria agradat trobar algú que m’estimés tant com jo estava disposat a estimar. També m’hauria agradat tenir fills, però veient que un cop més m’havia deixat arrossegar cap al món de l’espionatge, el qual m’obligava a perseguir ombres per carrerons foscos, vaig trobar que ja estava bé que les coses haguessin anat així. «Potser més endavant, un cop enllestida la missió…», vaig pensar, mig endormiscat.
Va ser amb aquesta idea al cap, en algun lloc indeterminat entre el cel i el desert, que em vaig tornar a adormir i, sense cap motiu aparent, em vaig tornar a imaginar al vell iot, navegant per la immensitat del mar cap allà on mor la llum.
De sobte vaig sentir una veu distant que no vaig saber reconèixer; de seguida em vaig adonar que no era Déu, sinó el pilot, que anunciava per megafonia que aterraríem al cap d’un quart d’hora.
Vaig posar els peus a terra i em vaig quedar assegut un moment, en silenci. El presagi de la mort m’havia afectat més que l’altra vegada. Havia estat més vívid i més insistent, com si la tingués cada vegada més a prop.