65

Vaig trigar quaranta minuts a trobar-ne un rastre. Eren tot just unes paraules en la transcripció d’una entrevista, però en vaig tenir prou.

La Cumali i el seu equip havien demanat als amics d’en Dodge i de la Cameron que expliquessin com havien conegut aquella parella adinerada i que enumeressin els cops que s’havien trobat amb ells a Bodrum. Era el protocol de rigor, el que feien servir els polis per reconstruir les vides dels afectats. Per sort, la majoria de les transcripcions estaven en anglès.

Entre tots els interrogatoris, n’hi havia un amb un jove anomenat Nathanial Clunies-Ross, descendent d’una poderosa nissaga britànica de banquers que coneixia en Dodge des de feia molts anys.

Ell i la seva xicota havien baixat des de Saint-Tropez per passar una setmana amb en Dodge i la seva flamant esposa. Allò no tenia res de destacable, a banda del fet que ell tingués vint-i-sis anys i un iot de cent milions de dòlars per anar a fer un volt. Em vaig empassar mitja dotzena de pàgines en què enumerava un reguitzell de persones fastigosament riques que vivien malgastant les seves fortunes.

A la darrera pàgina, explicava breument el que havia passat durant una nit amenitzada amb vodka en una popular discoteca de la costa, anomenada Club Zulu. Sis d’ells hi havien arribat en helicòpter i, a última hora, la Cameron s’havia trobat una coneguda, una noia que es deia Ingrid i que hi havia anat amb un grup més nombrós.

Els dos grups havien acabat seient junts, però el més interessant de tot, segons en Clunies-Ross, havia estat que un dels nois del grup de l’Ingrid —no en recordava el nom, però estava bastant segur que era italià i que sortia amb l’Ingrid— els havia narrat les seves aventures sexuals amb turistes de mitjana edat. «Tenia un negoci de massatges a la platja», havia explicat en Clunies-Ross.

Jo llegia cada vegada més de pressa, l’esgotament s’havia esvaït i em sentia més i més concentrat. Vaig llegir la resta de l’entrevista, però no hi vaig trobar cap altra referència a en Gianfranco, ni tampoc, encara més important, a la tal Ingrid.

Vaig arribar al final de l’expedient i hi vaig trobar els documents que complementaven l’entrevista, entre els quals figuraven unes captures de les càmeres de vigilància del Club Zulu; les imatges, però, eren borroses i molt pixelades. La darrera mostrava un grup de gent que sortia del local amb una trompa més que evident. Vaig veure-hi la Cameron, en Dodge, un noi que vaig imaginar que devia ser en Clunies-Ross i la seva xicota, una noia que era tota escot i cames. Al darrere de tot, quasi a les fosques, hi apareixia en Gianfranco.

Amb un braç envoltava les espatlles d’una dona molt singular: cabells curtíssims, una faldilla encara més curta, pell bronzejada i figura esvelta. Era una d’aquelles noies que semblen absolutament còmodes amb el seu cos. Per una estranya coincidència, apareixia mirant a la càmera. Tenia els ulls grossos, una mica més enfonsats del que és normal, i semblava mirar directament l’observador. La meva intuïció, destil·lada i afilada a força d’àrdues i incomptables missions, i de mil nits sense dormir, em deia que es tractava de l’Ingrid.

Vaig regirar la resta de documents: en algun lloc hi havia un llistat amb el nom de tothom de qui s’havia esbrinat alguna cosa durant la investigació. Hi havia un munt de noms, però només una Ingrid.

Ingrid Kohl.

L’índex remetia a la informació que els inspectors havien reunit sobre ella. Vaig consultar el volum B, pàgina quaranta-sis, i vaig comprovar que l’apartat que parlava d’ella era pràcticament inexistent: era una coneguda tan llunyana i la seva interacció amb la Cameron i en Dodge resultava tan insignificant, que els polis ni tan sols s’havien dignat a interrogar-la. El que sí que havien fet, però, era fotocopiar-ne el passaport.

Vaig observar-ne la foto. Era la dona dels cabells curts del Club Zulu.

No l’havien interrogada, però algunes coses estaven clares: coneixia la Cameron, mantenia una relació amb en Gianfranco —d’amistat o d’alguna cosa més— i era nord-americana. Segons el passaport, havia nascut a Chicago, en ple Mitjà Oest.