49

Dues trucades. El primer rastreig de l’Echelon havia localitzat dues trucades via satèl·lit, i totes dues encaixaven amb els criteris de cerca molt millor del que ningú no hauria pogut imaginar.

Fetes amb tres dies de diferència, totes dues s’ajustaven a la perfecció a la franja de temps establerta i, malgrat les nombroses interferències atmosfèriques —probablement una altra tempesta que havia escombrat l’Hindu Kush o aquell vent maleït que arribava fins a la Xina—, els analistes de l’Agència Nacional de Seguretat que s’havien encarregat de la recerca prioritària ordenada per la Casa Blanca estaven segurs que totes dues trucades havien tingut lloc a pocs quilòmetres del poble en ruïnes.

Hi havia la possibilitat que s’haguessin fet des del mateix poble, però per arribar a aquell nivell de precisió caldria esperar que els ordinadors IBM Roadrunner aïllessin totes les interferències per determinar-ne les coordenades exactes.

A més a més, les dues persones que havien fet servir la línia —un home des de l’Hindu Kush i una dona des d’un telèfon públic al sud de Turquia— parlaven anglès, si bé aquella no era la seva llengua materna.

Mentre escoltaven el cap de gabinet llegint l’informe, el president i el Confessor es van mirar amb una cara que reflectia els pensaments de tots tres secretaris: «Què més podíem demanar?».

Però llavors la sort es va esgotar.

Potser sí que la conversa era en anglès, però allò no canviava gaire les coses. A la primera trucada, l’home no deia pràcticament res i es limitava a escoltar el que deia la seva interlocutora. D’altra banda, la dona xerrava gairebé tota l’estona, però feia una cosa que demostrava la seva intel·ligència: havia enregistrat prèviament el seu discurs, potser amb un telèfon mòbil, i s’expressava amb frases extretes de la BBC, la CNN, la MSNBC i d’altres canals de telenotícies angloparlants. Malgrat que interrompia l’enregistrament un parell de vegades per afegir informació addicional, era impossible fer-se una idea de la seva edat, del seu nivell d’estudis o de qualsevol altra dada que els analitzadors de l’FBI poguessin utilitzar.

El contingut d’aquella conversa tan estranya era encara més misteriós. La meitat consistia en paraules clau inconnexes. Els experts que havien analitzat la trucada opinaven que la dona deia alguna cosa sobre un problema mèdic, però semblava que en realitat es tractava d’un codi per referir-se a alguna altra cosa.

La segona trucada encara era més breu. La dona tornava a utilitzar enregistraments, però el missatge semblava una mena d’actualització. L’home li donava les gràcies i, malgrat la poca durada i els quilòmetres que els separaven, la seva veu transmetia una sensació d’alleujament. L’home parlava ininterrompudament durant sis segons i tot seguit penjava.

Els presents al Despatx Oval no se’n sabien avenir. El que uns minuts abans havia semblat tan prometedor els havia conduït a un laberint ple de problemes.

El cap de gabinet va tornar a fer un cop d’ull a l’informe que els havia arribat per correu electrònic, i va dir que l’Echelon havia rastrejat tota la base de dades dels darrers sis anys per comprovar si algú havia fet servir aquell telèfon via satèl·lit per trucar o rebre trucades, però no hi havia trobat res a banda del que ja havien sentit. Eren dues trucades com dos àtoms bellugant-se a la deriva pel ciberespai. Semblava incomprensible.

Però malgrat l’embolic de codis i veus recuperades de les notícies de la televisió, els missatges contenien algunes pistes. En un moment donat, la dona havia pronunciat per error quatre paraules en àrab, i l’home l’havia feta callar bruscament en la mateixa llengua. Per tant, eren àrabs. És clar que també podia ser que tot allò estigués assajat i que l’error fos deliberat, per aconseguir que qualsevol persona que els escoltés en tragués una conclusió immediata però equivocada.

Hi havia una altra pista: el soroll de fons que se sentia a la banda de Turquia. El bramul del trànsit gairebé ofegava el so d’una música ambiental, o d’una emissora de ràdio, o el que fos. Però per més que calgués parar l’orella, se sentia alguna cosa. Sí, semblava música. Els analistes havien conclòs que l’havia captada el micròfon del telèfon mentre la dona reproduïa la seva gravació. Amb tot, no havien sabut concretar de què es tractava. L’informe deia que haurien d’examinar el document a fons per intentar esbrinar alguna cosa sobre el que havien recuperat.

En la majoria de casos, aquell soroll de fons no hauria tingut cap importància, ja que l’Echelon hauria estat capaç d’identificar la ubicació de la cabina telefònica en poca estona, però resultava que el sistema de telefonia turc era totalment inusual: els treballadors de l’Echelon que havien dissenyat el programari per infiltrar-se a les centraletes telefòniques del país no comptaven amb les barroeres manipulacions, les connexions il·legals, les reparacions no registrades, les misterioses connexions pirates al cablejat per evitar pagar la línia, la corrupció endèmica i els errors tècnics constants. L’únic que podia assegurar l’Echelon era que la cabina de telèfon es trobava al centre d’una ciutat petita: l’informe deia que, dins d’un radi de vuit quilòmetres, una dona havia rebut dues trucades mentre passaven cotxes i, de fons, sonava una música indeterminada.

—I què me’n diuen, de la identificació de veu? —va preguntar el president, referint-se a l’habilitat més desconeguda de l’Echelon. El seu to transmetia encara més fatiga que el seu aspecte.

—La dona no parla prou estona seguida per aconseguir-ne una mostra —va dir el cap de gabinet, llegint l’informe. Tot seguit, es va girar cap als tres secretaris, conscient que no coneixien els secrets més ben guardats de l’Echelon—. El sistema necessita una mostra que duri un mínim de sis segons. Llavors compara els elements de la veu en qüestió amb dos-cents milions de veus de terroristes, criminals i guerrillers, gràcies a la informació emmagatzemada a les bases de dades de tot el món —va explicar, amb un entusiasme creixent; sempre havia sentit debilitat per la tecnologia—. Però això només és el principi. El més revolucionari és que pot seccionar cada vocal i cada so en una…

—Ja ens en fem una idea —el va interrompre el Confessor, que amb una sola mirada va dir al cap de gabinet que, si deia una paraula més, la Llei de seguretat nacional l’autoritzava a alçar-se i estrangular-lo—. Què me’n diu, de l’home? Va parlar durant sis segons?

—Sí, d’ell en tenen una mostra suficient —va dir el cap de gabinet, encara dolgut per la mirada del director d’Intel·ligència Nacional—. Però no han trobat cap coincidència, ni tan sols una subcategoria de veus que encaixés amb la seva, ni en anglès ni en àrab. Aquí hi diu: «No n’existeix constància en cap base de dades d’intel·ligència o dels cossos de seguretat».

Aquella dada va atemorir profundament el Confessor. No ho va verbalitzar al president ni als altres, però si hi havia una cosa contra la qual cap agència d’intel·ligència mundial no tenia res a pelar era un terrorista no fitxat. Per on es començava a buscar una persona sense historial, perfil ni antecedents? El Confessor no se n’havia trobat mai cap, com a mínim cap d’autèntic. Ni ganes.

Els altres van copsar la desesperació de la seva expressió seriosa i, en el breu silenci incòmode que es va produir a continuació, es van adonar que la sort ja no els tornaria a somriure.

El president va ser el primer de recompondre’s i adoptar el paper del líder que necessitaven en aquell moment. Els va dir que, malgrat les hores de frustració i desesperança, encara quedava una certesa: hi havia una dona al sud de Turquia que coneixia la identitat de l’home i que hi havia parlat. Li havia proporcionat una informació que, pel que semblava, era molt valuosa. Per quin altre motiu es devia haver pres la molèstia de trucar-li, aquell home, si es trobava en ple experiment amb el virus que ell mateix havia sintetitzat de manera admirable? I no havia contactat amb ella una vegada, sinó dues. Qualsevol persona prou intel·ligent per manipular un virus letal havia de saber que corria el risc que algú l’estigués escoltant. Per què ho havia fet, llavors? Per què era tan important? I el més rellevant de tot… qui era, la dona?

—Resumint… anirem a Turquia —va concloure—. La pregunta és: com?

Per descomptat, els secretaris d’Estat, Defensa i Seguretat Nacional —o la «Banda dels Tres», tal com el Confessor va començar a anomenar-los en privat a partir d’aquell dia— eren totalment favorables a enviar-hi el Cinquè Exèrcit i la Flota Mediterrània per envair les platges de la zona. Però per al que tenien al cap no n’hi hauria hagut prou ni amb cent mil agents, i el president els va parar els peus.

—Hem aconseguit trobar algú —va dir—. Si entrem en tromba, si inundem el territori, la dona s’espantarà i fugirà a Síria, l’Aràbia Saudita, el Iemen o algun d’aquests països. S’amagarà en un forat d’on és possible que no l’aconseguim treure mai més.

El nombre d’agents sobre el terreny, combinat amb la intensitat de la lluita interna entre agències, havia acabat debilitant del tot l’operació.

—Què me’n diu, Confessor?

—Hi estic d’acord. L’eficiència de qualsevol operació és inversament proporcional al nombre de persones que hi participen —va dir, preparat per enfrontar-se a la Banda dels Tres si era necessari—. És la feina idònia per a un agent secret. El millor. Hem d’enviar-hi un sol explorador i, si és prou bo i tornem a tenir sort, descobrirà prou coses per il·luminar el camí a la resta.

La Banda dels Tres no va dir res. Segurament encara somiaven bombardejos massius i les primeres escenes de Salveu el soldat Ryan.

—I qui hi enviem? —va preguntar el president.

—No ho sé —va contestar el Confessor. Era per això que el president el respectava tant: aquell home era una de les poques persones de Washington que estava disposada a admetre que desconeixia alguna cosa—. Ja els ho diré més endavant.

Aquell mateix pensament corria pel cervell de la resta d’assistents. Un sol home. Un sol explorador en un país estranger. Era una feina per a algú que no tingués por de prendre mal, per a algú que hi tingués els collons pelats.

Les sis persones del Despatx Oval van decidir que no podien fer gaire més mentre esperaven la resposta del Confessor. Aquest es va aixecar i, amb un gest destre, va agafar la còpia de l’informe de l’Echelon que el cap de gabinet havia deixat damunt de la taula del cafè. No volia que es quedés per allà.

Mentre els guardians del gran secret es dirigien a la porta, al president se li va acudir una última idea i va cridar el Confessor.

—De quina part de Turquia estem parlant, exactament?

L’altre home va fullejar les pàgines de l’informe de l’Echelon.

—D’una província anomenada Mugla —va respondre—. La ciutat en concret es diu Bodrum.