8

Londres mai no m’havia semblat tan bonic com el vespre que hi vaig aterrar: la catedral de Saint Paul, les Cases del Parlament i la resta d’antics edificis de poder i esplendor s’alçaven com escultures sota un cel roig cada vegada més fosc.

No havien passat ni vint hores des de la meva promoció i havia viatjat sense descansar ni un instant. M’havia equivocat respecte a la ubicació del ranxo: es trobava als Black Hills de Dakota del Sud, un lloc encara més recòndit del que jo m’havia imaginat. Des d’allà havia fet un vol de dues hores fins a l’aeroport públic més proper, on un jet privat m’esperava per dur-me a Nova York i enllaçar amb un vol transatlàntic de British Airways.

Un quatre per quatre Ford de tres anys d’antiguitat, tacat de fang per no cridar l’atenció, em va recollir a Heathrow i em va dur fins a Mayfair. Era una nit de diumenge i no hi havia gaire trànsit, però, tot i això, avançàvem amb lentitud: el vehicle estava blindat i aquell pes extra en dificultava molt la conducció.

Finalment, el paio que es barallava amb el volant es va ficar en un carrer sense sortida a prop de South Audley Street, i davant nostre es va obrir la porta del garatge d’una mansió elegant. Vam entrar a l’aparcament subterrani d’un edifici que, segons la placa que hi havia al costat de la porta principal, era el quarter general a Europa del Fons d’Inversió de les Illes Balears.

A sota, un altre rètol informava el públic que el fons d’inversió només concertava cites per telèfon. No hi havia cap número i, si algú el buscava, descobria que no constava al directori telefònic de Londres. No cal dir que no hi trucava mai ningú.

Vaig agafar l’ascensor des del soterrani, vaig pujar fins a la planta superior i vaig entrar a la que des de sempre havia estat l’oficina del Genet de l’Oceà: una sala immensa, plena de mobles de fusta i sofàs blancs, però sense una sola finestra ni llum natural.

L’edifici tenia un nucli central de formigó, i des d’aquella cel·la dins d’una altra cel·la vaig començar a treballar per desembullar la xarxa de mentides del meu predecessor. Aquella primera matinada me la vaig passar trucant a números secrets que les companyies telefòniques ni tan sols sabien que existien i vaig reunir un equip especial de criptògrafs, analistes, arxivistes i agents de camp.

Per més que diguin els governs, no totes les guerres tenen lloc sota l’atenta mirada dels periodistes o de les càmeres de les cadenes de notícies de vint-i-quatre hores. L’endemà, el nou Genet i el seu petit grup de partisans van iniciar una campanya a tot Europa per combatre el que va resultar ser la infiltració més greu a la comunitat dels serveis d’intel·ligència dels Estats Units des de la guerra freda.

Vam aconseguir alguns èxits sonats, però, tot i que amb el pas del temps els cadàvers enemics es van començar a apilonar com si fossin llenya, jo continuava sense poder aclucar l’ull. Una nit, a Praga, mentre perseguíem una pista de feia temps, em vaig passar diverses hores caminant pel barri antic de la ciutat i em vaig obligar a fer balanç de la situació. Segons el meu punt de vista, i deixant de banda les complicacions, havia fracassat: després de vint mesos investigant de manera infatigable, encara no havia aconseguit descobrir com s’ho feien els russos per pagar als nostres agents que havien aconseguit corrompre. Els traïdors, en altres paraules.

El rastre dels diners continuava sent un misteri, i sabíem que, si no aconseguíem resoldre’l, no sabríem mai fins on s’estenia la infecció. Així que vaig decidir posar tota la carn a la graella, però, al final, tot va ser en va perquè el que ens va rescatar va ser un comptable forense tímid i una sèrie de caramboles.

Revisant una vegada més la muntanya de material que havíem aconseguit recopilar a la casa londinenca del meu predecessor abans que desaparegués als arxius de la Divisió, el comptable va trobar una llista de la compra escrita a mà, entaforada al final d’un talonari de xecs. Ja estava a punt de llençar-la quan es va adonar que el paper sobre el qual estava escrita era una etiqueta en blanc de l’empresa de missatgeria FedEx, cosa estranya, perquè les nostres investigacions no havien trobat cap compte de FedEx. Intrigat, va trucar a l’empresa i va descobrir que hi havia una llista d’enviaments efectuats des d’aquella adreça, tots ells abonats en efectiu.

Només en vam poder aprofitar un: el d’una capsa de puros cubans caríssims que s’havia enviat al luxós hotel Burj Al-Arab de Dubai. Immediatament vam descobrir que el nom del destinatari era fals. Aquí s’hauria acabat la història si no fos per la carambola que va venir a continuació: una dona que treballava amb el comptable havia estat agent de viatges i sabia que tots els hotels dels Emirats Àrabs Units tenien l’obligació de fer una còpia del passaport de tots els hostes.

Vaig trucar a l’hotel i, fent-me passar per un agent especial de l’FBI adjunt a la Interpol, vaig convèncer el gerent perquè comprovés els seus arxius i em proporcionés els detalls del passaport de l’hoste que s’havia allotjat a la suite 1608 aquell dia en qüestió.

Va resultar que era un home anomenat Christos Nikolaides. Era un nom molt elegant. Llàstima que el paio no ho fos gens.