58

Al final ni una cosa ni l’altra, si bé, en sentir-lo estossegar mentre encenia una cigarreta rere l’altra, vaig pensar que la segona possibilitat semblava més imminent del que a ell li hauria agradat.

M’havia despertat abans que es fes de dia, havia arrossegat la cama ferida fins al portàtil, hi havia introduït la memòria USB i havia començat a revisar els arxius que havia copiat de l’ordinador de la Cumali. Hauria estat una feinada si no hagués estat perquè la majoria dels documents estaven escrits en turc, i això m’obligava a descartar-los. Malgrat tot, aviat et fas una idea de què conté un ordinador, i no em va semblar tampoc que aquelles cartes i arxius de feina tinguessin res de sospitós: l’error que sol cometre la gent que vol ocultar un determinat material consisteix precisament a encriptar-lo, de manera que algú com jo sap on ha de buscar.

Tal com havia sospitat mentre era a la sala d’estar de casa seva, no vaig trobar res codificat, i si ella havia estat prou llesta d’amagar algun document inculpatori, no vaig ser capaç d’identificar-lo. Tampoc no hi vaig trobar res en àrab, tot i que teníem motius per sospitar que parlava l’idioma.

Com que els documents no em proporcionaven cap pista, vaig començar a mirar-me els correus electrònics. Per sort, n’hi havia molts escrits en anglès, i vaig veure que tenia un ampli cercle d’amics i coneguts, molts dels quals eren mares de nens amb síndrome de Down. Entre els centenars de missatges que hi havia, només en vaig trobar dos que em cridessin l’atenció: eren d’una fundació benèfica palestina associada amb les Brigades dels Màrtirs d’Al-Aqsa, un grup que sovint llançava atacs suïcides contra els israelians. Tenint en compte que els correus electrònics certificaven donacions a un orfenat de la franja de Gaza, la meva primera reacció va ser pensar per què, si el que realment volia la Cumali era ajudar els nens, no havia donat aquells diners a Unicef. D’altra banda, la caritat era un dels cinc pilars de l’islam, i si fer donacions a organitzacions associades amb grups radicals fos realment un delicte, acabaríem inculpant la meitat dels musulmans que hi ha al món; més i tot, segurament.

Vaig marcar els dos correus electrònics amb una bandereta vermella, vaig ficar la memòria USB dins un sobre i hi vaig escriure l’adreça d’en Bradley a Nova York. Tan bon punt obrissin l’oficina de FedEx, enviaria el paquet perquè el Confessor pogués analitzar la informació a fons. Vaig consultar el rellotge: eren les set del matí. Per més d’hora que fos, em moria de ganes de descobrir si el fotògraf era viu o mort.

Vaig marcar el número, vaig esperar el que em van semblar diversos minuts i, quan ja estava a punt de deixar-ho per a més endavant, vaig sentir que un home amb veu irritada em saludava en turc. Em vaig disculpar per haver de dirigir-m’hi en anglès i vaig començar a parlar a poc a poc amb l’esperança que em pogués seguir el fil.

—Perdoni, podria anar una mica més de pressa? M’estic adormint altre cop —va respondre la veu, amb un accent que indicava que havia vist massa pel·lícules de l’Oest.

Content de saber que com a mínim ens podríem comunicar, li vaig preguntar si era fotògraf, cosa que em va confirmar. Llavors li vaig dir que tenia previst fer un regal d’aniversari de noces a uns amics meus, que volia fer-los un collage del dia del seu casament i que em calia comprar diverses còpies de fotos d’aquell dia.

—Té el número del codi? —em va preguntar en un to més educat, ara que s’havia adonat que hi havia diners en joc.

—Sí —vaig respondre. Li vaig llegir el número que hi havia al revers de la instantània robada.

Em va demanar que m’esperés mentre comprovava l’arxiu i, al cap d’un minut o dos, va tornar i em va dir que no hi havia cap problema, que tenia el dossier al davant.

—Per assegurar-me que no ens confonem —vaig dir—, em podria confirmar els noms de la núvia i del nuvi?

—No problem, col·lega. El nuvi és l’Ali-Reza Cumali… —Tot seguit me’n va donar l’adreça, però aquella informació ja no m’interessava: acabava de descobrir que ella no havia recuperat el cognom de soltera.

—I la núvia? —vaig preguntar, intentant que no se’m notés l’entusiasme a la veu—. Té el nom de la núvia?

—I tant —va respondre—. Leyla al-Nassouri. És aquesta parella?

—Sí, són ells, xèrif. —Va riure—. Però sempre he dubtat de com s’escriu el seu nom de soltera —vaig prosseguir—. Me’l pot lletrejar?

Ell ho va fer, i jo li vaig agrair l’ajuda. Li vaig dir que em tornaria a posar en contacte amb ell tan bon punt tingués la llista completa de les fotografies que necessitava i vaig penjar.

El cognom Al-Nassouri no era turc. Havia de ser del Iemen, de l’Aràbia Saudita o d’algun dels estats del Golf. En qualsevol cas, era un cognom àrab. Igual que el de l’home de l’Hindu Kush.

Vaig agafar el passaport, vaig sortir per la porta i mentre em dirigia cap a l’ascensor em va faltar poc per posar-me a córrer.