45

Una hora més tard, encara estava assegut tot sol davant d’una pantalla de l’any de la picor, en blanc i negre, amb un monitor una mica més gran que la meva mà i una definició d’imatge que deixava molt a desitjar.

Al meu costat hi havia una enorme muntanya de cintes VHS que ja havia revisat i una pila més petita de les que encara tenia pendents: era el dipòsit cada cop més ínfim de les meves esperances. Potser també les del món occidental, però en això m’estimava més no pensar-hi.

Aquella oficina era una cort de porcs. De fet, m’hauria sorprès molt que l’haguessin netejada algun cop durant la darrera dècada. Malgrat la calor —l’aire condicionat encara no havia arribat a la BP de Bodrum—, mai no m’hauria quedat adormit. La cadira on m’havia assegut era tan vella i incòmoda que m’havia d’alçar cada pocs minuts perquè la meva esquena i el meu cul tinguessin alguna opció de sobreviure.

Durant tota aquella estona, en què només m’aturava per afegir una altra cinta a la pila de les que ja havia descartat, el registre de temps transcorria a tota velocitat davant dels meus ulls, amenaçant de fer-me tornar guerxo abans que s’acabés el dia. Per evitar d’equivocar-me, havia apuntat la data, l’hora i el minut de cada trucada telefònica en un paper i havia deixat un marge d’un quart d’hora per davant i per darrere, a fi d’assegurar-me que la dona no hagués arribat més d’hora o hagués estat rondant per allà després.

No treia l’ull del damunt d’aquella anotació, i en un parell d’ocasions havia estat a punt d’arribar-hi: el registre de temps s’anava acostant a una d’aquelles dates, i jo notava com se m’accelerava el pols i la fatiga cedia. Però tot d’una la cinta s’aturava i em trobava mirant imatges d’una setmana completament diferent.

Una de les vegades havia vist, amb el cor encongit, com el cronòmetre s’acostava fins a cent quaranta segons abans de la primera trucada. Estava convençut que la dona no trigaria a aparèixer quan, de cop i volta, a la pantalla del televisor hi van aparèixer unes interferències que indicaven que la cinta s’havia esgotat. M’ho vaig quedar mirant sense poder-m’ho creure. L’Ahmut Pamuk parlava seriosament quan m’havia dit que el sistema era caòtic.

Ja només em faltaven tres cintes per revisar, quan en Pamuk va aparèixer a la porta.

—Vols un cafè? —va preguntar.

Vaig vacil·lar. Suposo que devia fer una expressió escèptica, perquè ell va esclafir a riure.

—Sé el que penses: «Ja n’he tingut prou, d’aquella gasòfia turca. És tan espessa que no sé si beure-me-la o mastegar-la». Però no és això, el que t’ofereixo, sinó una tassa de cafè americà de debò, aigualit com el pipí, d’aquell tan fluix que els turcs el servim en biberó.

—Em sembla perfecte —vaig dir.

—Amb una condició —va fer ell—. Jo l’aniré a buscar i passaré vergonya davant de l’amo de la cafeteria per fer-te el favor, però si algú s’atura a omplir el dipòsit l’hauràs d’atendre tu.

—D’acord —vaig dir. Amb només tres cintes pendents, sabia que les probabilitats de trobar la dona eren poc menys que nul·les i ja gairebé havia llançat la tovallola. A part d’un miracle, el que necessitava en aquell moment era precisament un cafè.

Ja havia acabat la cinta següent i estava a la meitat de la penúltima quan en Pamuk em va portar el cafè. Vaig treure la tapa del got, vaig mirar al meu voltant a la recerca d’una paperera on poder-la llençar i, tot seguit, vaig tornar a fixar-me en la pantalla: les imatges havien saltat nou dies endavant. Amb una sensació de perplexitat creixent vaig veure com el registre de la part inferior s’acostava de pressa a la data i l’hora de la segona trucada.

Vaig fer un cop d’ull a la nota per assegurar-me que no m’equivocava i, un cop ho vaig haver confirmat, vaig tornar a clavar els ulls a la pantalla. En Pamuk estava dret a la porta, darrere meu, assaborint el seu cafè amb textura de melassa. Sabia que si hi veia la dona hauria de reprimir la reacció, perquè ell es pensava que buscava algú que havia anat a omplir el dipòsit, i si s’adonava que li havia mentit començaria a interrogar-me. D’altra banda, també hi havia un risc molt menys probable: que en Pamuk conegués la dona. «Calma’t —em vaig dir—. Tu fes com si res».

—Allò que m’has dit abans anava de debò? —em va preguntar en Pamuk, aprofitant l’oportunitat per posar-se còmode i fer petar la xerrada.

—El què? —vaig dir sense apartar l’ull de les imatges per si de cas em perdia alguna cosa.

—Que sóc un dels millors que has sentit mai.

—Sí, és veritat —vaig contestar, veient com els segons es volatilitzaven i passaven al minut següent—. «No t’aturis —vaig demanar mentalment—. No t’aturis».

—Tu també tocaves? —va preguntar en Pamuk.

—De jove. Era tot just prou bo per saber que mai no arribaria a ser genial. Hauria donat el que fos per tenir el teu talent.

No va dir res. Jo hauria volgut veure com reaccionava, però no podia perdre pistonada: si de debò la càmera havia captat la dona, l’aparició seria imminent. Vaig donar un cop d’ull a la cinta VHS i vaig comprovar que encara li quedava molta filmació, però en el context del sistema de seguretat de la gasolinera allò no era garantia de res: en qualsevol moment les imatges podien saltar a un altre dia, una altra setmana o un altre mes. Em vaig concentrar en la pantalla, veient com els segons s’escolaven davant meu mentre notava la presència d’en Pamuk al darrere.

A poc a poc, vaig anar prenent consciència d’ell i em va envair una emoció estranya. Suposo que tots els meus sentits estaven desbordats, però tenia la impressió, la certesa, que jo havia aparegut a la seva vida per alguna raó. Vaig recordar el monjo que m’havia trobat a Tailàndia feia anys i que m’havia dit que potser els nostres camins s’havien creuat perquè ell em pogués explicar una cosa. Ara jo sentia que m’havia arribat el torn de passar el missatge.

Vaig seguir concentrat, sense apartar els ulls de la pantalla.

—Detestes la teva feina —vaig dir amb un fil de veu—. Detestes la música que et fan tocar, i amb això n’hi ha prou per destruir el cor d’un home. De qualsevol home.

A la pantalla no es veia ni rastre de cap vehicle ni de cap vianant. No res. Potser la dona ja s’anava acostant, o bé estava aparcant el cotxe i avançaria tan arrambada a la vorera que evitaria el camp de visió de les càmeres. I això suposant que la cinta no s’acabés ni fes un dels seus salts de temps sobtats. Vaig tornar a consultar el registre temporal, que s’anava acostant al moment de la trucada a marxes forçades.

Si no la veia aviat, la petita finestra d’esperança es tancaria per sempre més.

Vaig mantenir un to de veu neutre, impassible, intentant que res no delatés l’ansietat ni l’excitació que sentia.

—Una vegada vaig conèixer un home… Et parlo de fa molts anys —vaig fer—. Era monjo budista. Em va dir una cosa que no he oblidat mai: «Si vols ser lliure, l’únic que has de fer és desprendre’t de tot».

En Pamuk no va respondre i, evidentment, jo no tenia manera de veure-li la cara: tenia la vista clavada en el registre de temps, que engolia els segons a tota velocitat. On era, la dona?

On era?

—Interessant —va dir finalment en Pamuk abans de repetir-ho—: «…l’únic que has de fer és desprendre’t de tot». És això el que m’estàs dient? Que em desprengui de les meves feines de merda?

—Jo no t’estic dient res. Però potser sóc aquí per això: m’han posat en el teu camí perquè et passi el missatge, com si diguéssim. Pren-t’ho com un regal, si vols.

Tot d’una, vaig veure un cotxe a la pantalla: havia entrat a la imatge com si tingués intenció d’aparcar. «Un Fiat —vaig pensar—. Fosc», tot i que allò era difícil d’assegurar en un televisor en blanc i negre. A pesar que me’n moria de ganes, no em vaig inclinar cap a la pantalla, sinó que em vaig limitar a flexionar les espatlles com si estigués estirant la musculatura.

Vaig comprovar el registre temporal: gairebé coincidia a la perfecció. Pocs instants després, va aparèixer una dona procedent del lloc on devia haver aparcat. Es veia que era musulmana perquè duia el típic vestit llarg i un mocador que li cobria els cabells. Caminava amb el cap cot, afanyant-se cap al punt on hi havia la cabina de telèfon.

Un cop passades les mànegues de benzina, lluny de la vorera, va furgar la bossa de mà i en va treure un mòbil. Llavors es va aturar en sec i va mirar al seu voltant, com si es volgués assegurar que no l’observava ningú. Per primer cop, li vaig veure la cara.

Me la vaig quedar mirant durant el que em van semblar minuts, tot i que en realitat van ser poc més de dos segons. La dona va consultar l’hora al seu rellotge de polsera, es va dirigir cap a la cabina de telèfon i va desaparèixer de la pantalla.

Amb prou feines em vaig moure. Amb la vista fixa a la pantalla i el cervell funcionant-me a tot drap, vaig intentar adoptar el llenguatge corporal apropiat per convèncer en Pamuk que no havia vist res que m’interessés. Al cap de poca estona —potser uns quants minuts, tot i que m’era difícil saber-ho del cert—, la cinta es va acabar sense donar-me l’oportunitat de veure com la dona sortia de la cabina.

Vaig aprofitar que la pantalla s’havia tornat grisa per girar-me i comprovar si en Pamuk havia notat res d’estrany. No hi era.

M’havia quedat tan absort en les imatges que no havia sentit que un cotxe s’havia aturat a omplir el dipòsit i que ell havia sortit de l’oficina per atendre’l. Em vaig quedar assegut tot sol i en silenci durant una bona estona, pensant en la dona que havia vist. Finalment, em vaig posar dret i vaig sortir. Si més no, l’aire fresc m’aniria bé.

En Pamuk acabava d’atendre un altre client. Quan el vehicle es va haver allunyat, es va tombar cap a mi.

—Has trobat el que buscaves?

—No —vaig mentir.

—És per això que estàs tan pàl·lid?

—Hi estaria qualsevol que passés unes quantes hores en aquesta oficina, si és que se’n pot dir així —vaig replicar.

Ell va somriure.

—Et volia donar les gràcies pel que m’has dit. Sobre allò d’alliberar-me.

—No es mereixen. Perdona’m per haver-te clavat el punxó.

Ell va riure.

—Segurament m’ho mereixia. Ja era hora que algú em fes obrir els ulls.

Vam encaixar i jo vaig marxar. No ens vam tornar a veure mai més, però al cap d’uns quants anys vaig sentir que l’entrevistaven en una emissora de ràdio americana. Vaig descobrir que havia gravat una sèrie d’èxits interpretats amb instruments tradicionals i que s’havia convertit en una mena de Kenny G turc. El seu disc més famós es deia If You Want to be Free.

Tot sol, absort en els meus pensaments, em vaig allunyar avinguda enllà mentre la tarda s’anava apagant. No m’havia endut la cinta, l’única cosa que m’hauria ajudat a identificar la dona, perquè no la necessitava. L’havia reconeguda quan s’havia aturat a mirar al seu voltant.

Era la Leyla Cumali.