63

Les caixes van arribar al cap de cinc dies.

La documentació demostrava que el missatger les havia transportades fins al port de Trípoli, on les havien carregades dins un contenidor isotèrmic. Un petit buc de càrrega de la línia Cedars les havia dut fins a l’altra punta de la Mediterrània i, uns dies més tard, havien arribat a la duana europea, a Nàpols.

Com ho podria dir perquè no sonés malament? Resulta que Itàlia, ni tan sols en les seves millors èpoques, no s’ha caracteritzat mai per disposar d’una burocràcia eficaç. Per acabar-ho d’adobar, les caixes van arribar a aquell país en el pitjor moment possible: les contínues retallades de pressupost havien passat factura als serveis duaners, que estaven col·lapsats a causa de la gran afluència de contenidors carregats d’immigrants il·legals que havien decidit jugar-se la vida en el breu trajecte que hi havia des del nord de l’Àfrica.

Malgrat que, en realitat, les caixes contenien un agent biològic de nivell quatre, no en van obrir ni una per inspeccionar-les, i menys encara per analitzar-les. Els agents, desbordats de feina, van considerar que la documentació aportada i l’historial de trànsit ja suposaven una garantia prou fiable: es tractava d’una devolució de vacunes caducades que tornaven a l’empresa alemanya que les havia fabricades.

A Nàpols, les caixes van anar a parar a l’interior d’una furgoneta que se les va endur cap al nord sense que ningú no en comprovés el contingut. Més endavant, van creuar la frontera d’Àustria i, des d’allà, van entrar a Alemanya.

Van arribar a la porta de seguretat de Chyron Chemicals com si fossin uns més dels centenars de paquets que hi entraven i en sortien cada dia. En concret, aquell va arribar a les onze i sis minuts de la nit, segons el registre electrònic dels guàrdies. Un d’ells va veure el número de contacte a la documentació, va comprovar que coincidia amb el d’un treballador del magatzem i li va trucar per informar-lo que l’enviament havia arribat. La barrera es va alçar, el guàrdia va saludar el conductor i, tres minuts més tard, el Sarraí va recollir els deu mil vials d’holocaust líquid. El viatge que havia començat feia tant de temps, amb una informació que en el seu moment havia estat secreta però que s’havia acabat filtrant a Internet, estava a punt de finalitzar.

El Sarraí va emmagatzemar les caixes en una zona poc transitada que estava reservada al rebuig d’embalatges, i hi va enganxar un rètol escrit en turc i en alemany: «NO HO CANVIEU DE LLOC. ESPERANT INSTRUCCIONS».

El pla original consistia a desviar els vials d’un medicament que tinguessin com a destinació les quaranta ciutats més grans dels Estats Units, buidar-ne el contingut i substituir-lo pel que ell havia creat, un procés que, tanmateix, hauria resultat lent i perillós. El primer dia de feina, però, s’havia adonat que no caldria córrer aquell risc. Els vials de vidre que havia utilitzat al Líban s’assemblaven tant als de l’empresa Chyron que fins i tot a un expert li hauria costat diferenciar-los. L’única cosa que havia de fer era etiquetar-los.

De seguida havia començat a experimentar amb dissolvents per desenganxar les etiquetes dels medicaments autèntics sense fer-les malbé: necessitava que estiguessin intactes. Va trobar el que buscava en una gran botiga de material de belles arts: un producte que neutralitzava la majoria d’adhesius comercials.

Ja n’havia guardat deu recipients de dos litres al seu armari, i l’única cosa que li quedava per fer era treure les etiquetes dels medicaments i tornar-les a enganxar als vials que contenien el virus de la verola.

A continuació les enviaria als Estats Units perfectament camuflades, i des d’allà arribarien a les quaranta ciutats més importants del país. Confiava que el sistema sanitari nord-americà s’encarregaria de la resta.

Era conscient que canviar les etiquetes seria un procés llarg i laboriós, però per sort durant el torn de nit estava sol i no hi havia gaire feina. Ho havia repassat mentalment tantes vegades —fins i tot havia passat una nit sencera calculant quant de temps trigava—, que sabia que ho tindria a punt a temps.

Només faltaven nou dies.