48

Primer vaig llegir la carta d’en Bradley. Deia que, tan bon punt havia sortit de casa la cangur, ella havia telefonat a la policia local per denunciar els fets.

Com que la dona treballava per a la Cumali, no li va costar gaire convence’ls que, per estrafolari que semblés, el que els explicava era cert. A Turquia un americà negre no era precisament difícil de localitzar i, després que la centraleta n’informés tots els agents de la ciutat, un cotxe patrulla l’havia capturat abans fins i tot que pogués arribar a l’hotel. El van amorrar al capó, el van desarmar i se’l van endur a comissaria. Ell temia el pitjor —l’equivalent turc de la tècnica d’interrogatori perfeccionada—, però en aquell moment ja havia començat el festival al Teatre de la Mort.

Els avions americans de la Flota Mediterrània ja havien rebut l’ordre del president d’enlairar-se, no pas per venir-me a buscar a mi, sinó per enxampar el Sarraí i recollir proves. En Grosvenor havia telefonat al president de Turquia per advertir-lo de l’arribada dels helicòpters i per comunicar-li que havien localitzat l’home que intentava comprar el detonador nuclear. Arran d’això, els agents del MIT i l’exèrcit turc també van acudir a les ruïnes. Amb dos destructors de la Marina turca a la costa, mitja dotzena d’helicòpters a la platja i dos-cents soldats i agents a les ruïnes, es va donar l’ordre de deixar en Bradley en espera fins que s’aclarís la situació.

Després de passar cinc dies en una cel·la —i gràcies a una petició directa d’en Grosvenor al seu homòleg turc—, en Bradley va quedar en llibertat i va recuperar el passaport. Llavors va tornar a l’hotel i, entre llàgrimes, va poder parlar amb la Marcie; un cop es va haver refet, la seva dona li va preguntar que quan tornaria a casa.

«D’aquí a uns quants dies».

«Com?!», va cridar ella.

En Bradley era un policia de soca-rel i no tenia cap intenció d’abandonar el país sense encarregar-se primer de l’extradició de la Cameron i l’Ingrid per l’assassinat d’en Dodge i la dona de l’Eastside Inn. L’endemà al matí, quan feia menys de dotze hores que havia sortit de la garjola, en Bradley va tornar a la comissaria i va entrar al despatx de la Cumali. La Hayrunnisa li va explicar, mig xiuxiuejant, que encara estaven interrogant la seva cap —segons semblava, s’havia cenyit a la versió que jo li havia recomanat d’explicar—, de manera que en Bradley li va demanar de veure la persona que estava al càrrec de la investigació de l’assassinat. Després d’un reguitzell de trucades, el xaval de les botes lluents el va acompanyar al luxós despatx del cap de policia de Bodrum.

Jo recordava aquell home, l’havia vist quan la meitat del seu equip em perseguia per les drassanes la nit que vaig deixar en Bob Esponja literalment planxat. El paio devia rondar els cinquanta anys, era robust i tenia la pell rosada, un cutis impecable, un mostatxo retallat i un uniforme espectacular de botons daurats que semblaven a punt de rebentar en qualsevol moment. Malgrat la quantitat de colònia que duia, desprenia una olor estranya. No puc dir que la descripció que me’n va fer en Ben em sorprengués gens ni mica.

La carta deia que el cap de policia li havia assegurat que havia rebut moltíssima documentació de part dels advocats de la Cameron i l’Ingrid: tal com jo havia previst, tan bon punt les dues dones van sortir de l’entrevista amb mi van córrer a buscar suport legal. El cap de policia li va dir que la documentació l’havia instat a revisar totes les proves.

«Naturalment, vaig haver de descartar tot el que suposadament havia descobert aquell tal Brodie David Wilson. Ni tan sols era membre de l’FBI, i havia entrat al país amb propòsits falsos. Pel que ens consta, tenia la intenció d’embolicar la troca per allargar el cas. El meu informe demostrava que la tasca dels inspectors turcs havia estat impecable, com de costum. Quedava clar que el veredicte era correcte: el senyor Dodge havia mort accidentalment. La seva caiguda s’havia produït per circumstàncies desafortunades».

En Ben se’l va quedar mirant amb incredulitat; semblava que aquell turc immens no entenia res, perquè es va limitar a somriure, va encendre un cigarret i va obrir les mans.

«Per descomptat, no volia prendre aquesta decisió tot sol, de manera que vaig presentar les proves i la documentació dels advocats a un dels nostres jutges locals més reputats. Ell també va considerar que no hi havia cap raó per retenir les dues dones i els altres testimonis materials a Bodrum durant més temps, de manera que va proposar, i jo hi vaig estar d’acord, que els tornéssim els passaports i els deixéssim en llibertat sota fiança, a l’espera de futures investigacions».

«Que les ha deixat en llibertat?!», va preguntar en Ben. S’ho havia pres molt a pit: un cop més, tornava a exercir de defensor dels morts. «De quina fiança estem parlant?».

El cap de policia va intentar treure ferro a l’assumpte.

«Eren deu persones… però no n’estic segur… Hi ha un informe, l’hauria de…».

«De quina fiança estem parlant?», va insistir en Ben sense molestar-se a dissimular la ira.

El cap de policia va abandonar el seu posat educat.

«Dos-cents mil dòlars cadascú», va remugar.

Això, multiplicat per deu persones, eren… dos milions de dòlars! Una veritable fortuna… però no pas per a la Cameron. A en Ben no li va caldre preguntar què havia fet la dona: per descomptat, havia pagat aquell suborn per quedar lliure.

«Quan van marxar?», va preguntar desesperat.

«Fa tres dies. Van pujar a bord d’aquell iot tan gros i al cap d’una hora ja havien salpat».

«I què passarà si les seves “futures investigacions” acaben descobrint alguna cosa? —va preguntar en Ben, amb veu amarga—. Què pensa fer, llavors?».

«Els escriurem i els demanarem que tornin. Però, com ja li he dit, estic convençut que això no serà necessari».

En Ben em va assegurar que l’home gairebé havia apuntat un somriure. Un cop més, no em va sorprendre. Amb l’FBI fora de joc, i malgrat tota la feina que jo havia fet, el cap de policia de Bodrum i un jutge corrupte s’havien adonat que tenien la Cameron acorralada i havien decidit actuar com havien fet innombrables generacions d’otomans abans que ells: estenent la mà.

En Ben em deia que no tenia gaires opcions: les dues criminals havien fugit de Bodrum i, com que la Cameron havia pagat la fiança, els testimonis materials havien quedat escampats pel món. Es pensava que potser podria recuperar el cas a Nova York, però era prou realista per saber que hi havia poques esperances, tenint en compte els recursos limitats de què disposava i el fet que el nom de l’assassina constava oficialment a la llista de morts del World Trade Center… llevat que les dones tornessin als Estats Units. Amb tants diners, però, era evident que no els calia tornar: podien voltar pel món la resta de la seva vida.

Em vaig quedar assegut en silenci una bona estona, pensant en les dues dones i en els crims que havien comès, però ni tan sols llavors me’n vaig recordar. L’Ingrid havia dit que jo no sabia ni la meitat del que estava passant, però aleshores el seu comentari ni em va passar pel cap.