25

Havia arribat a Turquia com a explorador i havia acabat servint d’esquer. Com que no m’havia molestat a deixar-ho tot ben lligat abans de marxar, ara em tocava fer-ho a corre-cuita.

Així que en Bradley va haver sortit de la meva habitació per trucar al Confessor, em vaig asseure darrere de l’escriptori, vaig treure un full de paper i, malgrat que era molt tard, vaig començar a escriure el meu testament. En circumstàncies normals —tenint en compte que només tenia una pensió del govern, la renda de la Grace i una petita col·lecció de pintures—, ni tan sols m’hauria molestat a fer-ho.

Però les coses s’havien anat complicant. Quan en Ben i la Marcie van descobrir la meva tapadora i vaig haver de marxar de París, unes de les poques coses que m’havia guardat a la bossa havien estat les dues cartes de l’advocat de Nova York relacionades amb les defuncions d’en Bill i la Grace.

Aquell vell advocat es deia Finbar Hanrahan i era fill d’uns immigrants irlandesos que havien arribat amb una mà al davant i l’altra al darrere, un home tan íntegre que, tot sol, hauria pogut netejar la mala reputació del món de l’advocacia. Havia estat l’assessor legal d’en Bill des que s’havia casat amb la Grace i, amb els anys, havíem coincidit moltes vegades.

Un cop a Nova York, amb les dues cartes a mà, li havia demanat una cita, i un capvespre es va alçar de darrere l’escriptori del seu espectacular despatx per saludar-me afectuosament. Em va demanar que m’acomodés en un sofà des del qual es veia tot Central Park i em va presentar dos homes: un el vaig reconèixer perquè havia estat secretari de Comerç del govern. En Finbar em va dir que eren advocats, però que cap dels dos no estava associat amb el seu bufet.

—Han llegit certs documents i els he demanat que assistissin a la trobada com a observadors imparcials. S’encarregaran de garantir que jo actuï a dreta llei, perquè no hi pugui haver males interpretacions i no es qüestioni res més endavant. Vull ser tan escrupolós com sigui possible.

Tot allò em va estranyar una mica, però hi vaig confiar: suposava que en Finbar sabia el que es feia.

—A la carta em deies que quedava per resoldre un petit assumpte relacionat amb el patrimoni d’en Bill —vaig dir jo—. És això el que t’amoïna?

—Sí —va respondre en Finbar—, però primer hem d’aclarir un assumpte important. —Llavors va dirigir una mirada als dos homes, que van assentir, com dient «endavant»—. Potser no ho saps, però en Bill n’estava molt, de tu. Encara més, creia que eres especial i que estaves destinat a fer alguna cosa molt important.

—Sí, una de les amigues de la Grace m’ho va comentar —vaig dir jo, amb un somriure—. És evident que en Bill va perdre la xaveta.

En Finbar va somriure.

—No, no va perdre la xaveta. Però sí que és cert que s’amoïnava cada cop més per tu. Sobretot des que vas deixar Harvard i vas marxar a viure a Europa. Si t’he de ser sincer, no es va creure mai que et dediquessis al món de l’art.

Aquella notícia no em va sorprendre gens: en Bill no era només una persona intel·ligent, sinó que també era molt intuïtiu. Em vaig limitar a mirar l’advocat amb cara de pòquer, sense contestar.

—En Bill no tenia ni idea de com et guanyaves la vida —va continuar en Finbar—, i l’amoïnava que estiguessis involucrat en negocis il·legals o, si més no, immorals.

En aquell moment l’advocat va fer una pausa per si volia respondre res, però em vaig limitar a assentir sense fer cap comentari.

—Va dir que havia intentat parlar-ne amb tu moltes vegades, però que no t’havies mostrat gaire «obert».

Jo vaig assentir un cop més.

—Així doncs, Scott, la meva pregunta és: a què et dediques, exactament?

—Ara mateix, a res —vaig respondre—. He tornat a Nova York per veure si puc trobar alguna cosa que encaixi amb els meus interessos.

No em va semblar una bona idea explicar-li que buscava una tapadora per fugir del meu passat.

—Sí, d’acord, però abans què feies?

—Treballava per al govern —vaig dir després d’una pausa.

—Bé, com la meitat del país, pel que sembla. En alguns casos, però, el terme treballar potser és una mica generós. —El vell Finbar tenia una ironia molt fina—. Què feies, exactament, per al govern?

—Ho sento —em vaig disculpar jo—, però tinc prohibit parlar-ne.

Els dos homes es van mirar: era evident que no em creien.

—Què t’ho prohibeix? —va insistir en Finbar, ignorant-los. Em va saber greu, era evident que ell volia aclarir el tema.

—Una ordre presidencial —vaig respondre jo en veu baixa.

L’antic secretari de Comerç va alçar la mirada: ja se’n començava a atipar, d’aquell joc.

—Treballava a Europa però la Casa Blanca no li permet parlar-ne. És això?

—Correcte, secretari.

—Hi ha d’haver alguna persona, un superior o algú per l’estil, amb qui en puguem parlar, encara que sigui en termes generals —va dir en Finbar.

—No crec que això sigui possible —vaig respondre jo—. Segurament ja he xerrat massa i tot.

En qualsevol cas, la Divisió, que oficialment no havia existit mai, ja era morta i enterrada.

En Finbar va sospirar.

—En Bill ho va deixar molt clar, Scott. No podem continuar si no tinc garanties de la teva integritat i honestedat. Hauries de posar-hi alguna cosa de la teva part…

—No puc. He donat la meva paraula que no en parlaria amb ningú. Vaig signar compromisos de confidencialitat.

Crec que als assistents els va sorprendre la duresa i la determinació de les meves paraules.

—Aleshores em sap greu, però… —L’advocat va mirar amb tristesa els dos homes, buscant una confirmació, i ells van assentir—… haurem de donar per acabada aquesta reunió.

Llavors em vaig aixecar i els altres van fer el mateix. Estava decebut perquè mai no arribaria a esbrinar les intencions d’en Bill, i no se m’acudia com aconseguir-ho. Just quan l’exsecretari de Comerç em va allargar la mà per acomiadar-se, se’m va encendre la bombeta.

—Tinc una carta de recomanació que potser podria servir. Fa referència a un esdeveniment en què em vaig veure implicat fa uns anys.

—Un esdeveniment? De quina mena d’esdeveniment estem parlant? Una obra benèfica o alguna cosa per l’estil? —va preguntar l’exsecretari.

—No ben bé —vaig respondre jo—. Algunes parts de la carta s’haurien de censurar, però em penso que la podrien llegir.

—De qui és? —va preguntar en Finbar amb impaciència.

—Del president. Està escrita a mà sobre paper de carta de la Casa Blanca.

Cap dels tres homes no va dir res. A en Finbar li va quedar una boca tan oberta que semblava que fos a la consulta del dentista. L’exsecretari va ser el primer de recuperar-se de la sorpresa, encara escèptic.

—Quin president? —va preguntar.

—El mateix que li va donar feina a vostè —vaig respondre jo, impassible; no em queia gaire bé, aquell paio—. Truqui-li, si de cas. Segur que en té el número. Demani-li permís per llegir la carta. Digui-li que està relacionada amb un jove i un lamentable incident a la plaça Roja. Estic segur que no se n’haurà oblidat.

L’exsecretari no va saber com replicar-me i en Finbar va intervenir per trencar el silenci.

—Hauríem de deixar-ho aquí —va dir—. Em sembla que hem topat amb un assumpte de seguretat nacional.

—Sens dubte —vaig respondre.

En Finbar es va tombar cap als dos advocats i es va dirigir a l’exsecretari.

—Jim, si no et sap greu… podries fer aquesta trucada, més tard? Com una mera formalitat…

L’al·ludit va assentir.

—Mentrestant, estem d’acord, oi? —va prosseguir en Finbar—. Sí? Podem continuar?

Els dos homes van assentir. Per la manera com em mirava l’exsecretari, però, em vaig adonar que havia estat present a la reunió del gabinet quan havien tractat la mort del Genet de l’Oceà. Probablement no havia pensat mai que arribaria a trobar-se cara a cara amb l’home que el va matar.