70

L’Ingrid va sortir de la part posterior de la comissaria acompanyada d’un policia jove que duia unes botes enllustradíssimes. Va lligar el gos a la barana de l’escala i va pujar cap al despatx de la Cumali.

Jo havia marxat del cafè abans que ella per estar a punt quan arribés i m’havia assegut en una taula de reunions que hi havia en un racó de la comissaria, des d’on la veia per la finestra. La Cumali s’havia excusat, al·legant que s’havia de dedicar a un assumpte més urgent: trobar l’assassí d’en Bob Esponja.

—Busco la inspectora Cumali —va dir l’Ingrid un cop dins, sense adonar-se de la meva presència. Això em va permetre tornar a sentir-li la veu, però tampoc aquesta vegada no vaig poder sortir de dubtes.

—Ho sento, la inspectora no hi és —va respondre la Hayrunnisa—. Però em penso que aquell senyor la podrà ajudar.

L’Ingrid es va girar i em va veure. Em vaig adonar que els seus ulls es fixaven de seguida en les meves penoses sabates d’estil FBI, que anaven pujant a poc a poc pels pantalons sense forma i que s’aturaven en la camisa barata i la corbata anodina que duia posada. Vaig tenir la sensació que només em faltaven unes ulleres arreglades amb esparadrap.

Com que ja l’havia vista a la cafeteria, no em va caldre repassar-la amb la mirada, i la freda indiferència amb què me la vaig quedar mirant em va concedir un cert avantatge.

Aleshores ella va somriure i l’avantatge es va esfumar.

—I vostè és…? —va preguntar. Vaig tenir la sensació que ja ho sabia.

—Em dic B. D. Wilson —vaig respondre—. Sóc de l’FBI.

La majoria de persones, fins i tot les que no tenen res a amagar, noten una mena d’esgarrifança quan senten aquestes paraules. Però si l’Ingrid Kohl va experimentar res per l’estil, no ho va demostrar gens.

—Aleshores no sé com em podrà ajudar. M’han dit que havia de venir a recollir el meu passaport.

Va fulminar la Hayrunnisa amb la mirada. Vaig entendre llavors que la secretària havia dit a la senyora Kohl la primera excusa que li havia passat pel cap per assegurar-se que es presentaria a comissaria. És possible que fos un procediment habitual de la policia turca.

—Estic segur que ho podrem resoldre —li vaig assegurar per no deixar la Hayrunnisa en evidència—. Però abans voldria que em contestés unes quantes preguntes.

L’Ingrid va deixar la bossa a terra i es va asseure.

—Endavant —va dir. No es posava nerviosa fàcilment.

Vaig deixar una petita càmera de vídeo damunt la taula, vaig prémer un botó, vaig comprovar que gravava tant el so com la imatge i vaig pronunciar el nom complet de l’Ingrid, llegint-lo de la còpia del passaport que tenia al davant, així com la data i l’hora.

Vaig veure que ella es fixava molt en l’aparell, però no hi vaig donar més importància. I n’hi hauria d’haver donat; en comptes d’això, me la vaig mirar i li vaig dir que era un agent dels cossos de seguretat que estava investigant la mort d’en Dodge.

—S’ha convertit en un cas d’homicidi —vaig dir.

—Sí, això diuen.

—Qui ho diu?

—Tothom. Entre els turistes de motxilla nord-americans no es parla de res més.

—On els va conèixer, a ell i la seva dona?

L’Ingrid va respondre que s’havien vist en diversos bars i discoteques, però que mai no havien parlat.

—Però una nit tot va canviar. Va ser a la sortida de la discoteca El Supositori.

—Hi ha una discoteca que es diu El Supositori? —vaig preguntar. Per més que ho hagués entès a la primera, la pregunta era obligada.

—En realitat, no. Es diu El Suplicatori. El porten una parella de hipsters de Los Angeles, però és tan tronat que tothom li diu El Supositori. En tot cas, jo acabava de sortir amb uns amics quan vaig veure un gos abandonat rere una pila d’escombraries. L’havien apallissat, i estava pensant la manera d’endur-me’l amb el ciclomotor quan van arribar en Dodge i la Cameron. Van trucar a un taxi i el vam dur al veterinari. A partir d’aleshores, quan ens vèiem pels locals, xerràvem, sobretot del gos.

—O sigui que es coneixien prou perquè en Dodge la reconegués si vostè entrava a casa seva amb alguna notícia alarmant, oi?

Ella va arronsar les espatlles, aparentment desconcertada.

—Suposo que sí.

—És aquell, el gos? —vaig preguntar, assenyalant cap a la finestra.

—Sí.

Vaig continuar xerrant mentre consultava les notes, encara que només fos per omplir el silenci.

—Com es diu, el gos?

—Gianfranco —va respondre.

No em vaig immutar.

—És italià, no?

—Sí, em recorda un tio que coneixia. Hi ha gossos que porten l’esperit de caça a la sang.

Vaig somriure i vaig alçar la mirada.

—Té família, senyoreta Kohl?

—En algun lloc, sí.

—A Chicago?

—Pertot arreu. Em vaig casar, em vaig divorciar, em vaig tornar a casar, em vaig separar… Ja sap com van, aquestes coses.

—Té germans?

—Tres germanastres, però no tinc cap interès a coneixe’ls.

—I va arribar aquí procedent de Chicago, oi?

—Primer vaig passar per Nova York, si és això el que vol dir. M’hi vaig estar vuit mesos, però no em va agradar, o sigui que em vaig fer el passaport i vaig venir cap aquí. Estic segura que tot això ja ho deu tenir en alguna base de dades.

Vaig ignorar el comentari i vaig continuar.

—Va venir a Europa tota sola?

—Sí.

—Que valenta, no?

Es va limitar a arronsar les espatlles, sense molestar-se a contestar. Era llesta, però, encara més que això, era autosuficient. Semblava que no necessités ningú.

—I com ha viscut, fins ara? Des del punt de vista econòmic, vull dir.

—Com tothom, suposo. Treballo en cafès i bars. Vaig passar quatre setmanes remenant el cul a l’entrada d’una discoteca de Berlín… El que guanyo em serveix tot just per anar tirant.

—I quins plans de futur té?

—Els típics: casar-me, tenir fills, una casa en una zona residencial dels afores. Amb un noi que sàpiga vestir bé, però. Algú com vostè, senyor Wilson. Està casat?

«Sí, podria provar de lligar-me-la —vaig pensar—. Amb una corda d’espart».

—Em referia al futur immediat.

—L’estiu quasi s’ha acabat. Potser me’n vaig a Perusa, a Itàlia. La gent parla molt d’una universitat per a estrangers que hi ha allà.

Vaig alçar la mirada de les meves notes, vaig comprovar que la càmera estigués funcionant i la vaig mirar.

—És homosexual o bisexual, senyora Kohl?

Ella va contraatacar el meu DEFCON 1 amb tota l’artilleria.

—I vostè? —va replicar—. De quina vorera és, senyor Wilson?

—Això no ve al cas —vaig contestar, sense alterar-me gens.

—Exacte, és el mateix que he pensat jo quan m’ho ha preguntat —va respondre.

—Hi ha una gran diferència. S’ha insinuat que la Cameron podria ser bisexual.

—I què? Potser hauria de sortir més. Hi ha un munt de noies modernes que ho són. Em sembla que estan tan fartes dels homes que decideixen provar a l’altra banda.

Abans no pogués respondre a aquella teoria, vaig sentir el so d’uns talons repicant damunt del terra de linòleum de l’entrada.

La Cameron acabava d’entrar.