13

Tot i oposar-s’hi amb vehemència, vint minuts després que jo hagués parlat amb el Confessor el subdirector del MIT va acabar fent la trucada que li exigíem.

Concretament, va trucar a la Leyla Cumali.

No vaig sentir la conversa, és clar, però al cap d’un temps vaig llegir-ne la transcripció traduïda a l’anglès. Fins i tot en aquell document mancat d’emoció i inflexions de veu, era evident que el paio del MIT era un expert en la matèria. Va fer que un dels seus assistents truqués a la Leyla i que fixés una hora per parlar per telèfon amb ell. Li van donar el número de la centraleta del MIT i la van fer passar per diversos assistents, de manera que a ella no li devia quedar cap dubte que parlava amb un home molt poderós.

Amb molta educació, el subdirector li va dir que necessitava la seva ajuda per a un assumpte de la màxima confidencialitat relacionat amb un visitant estranger. Ostres, quin alleujament devia sentir en assabentar-se que no la investigaven a ella.

—Què me’n pot dir, d’en Brodie David Wilson? —li va preguntar.

En aquest punt, la transcripció va enregistrar una pausa: la Cumali s’estava sobreposant a la sorpresa, i el nostre home va treure ferro a l’assumpte per no cohibir-la.

—Només vull saber quina impressió general en té, inspectora. No li demano proves de res —va dir rient. Collons, era un geni.

L’home va escoltar en silenci mentre ella parlava de mi, interrompent-la només de tant en tant per fer veure que les explicacions li interessaven.

—Gràcies, molt bé —va dir el subdirector quan finalment ella va haver acabat—. En algun moment ha tingut la sensació que potser no era membre de l’FBI? —va preguntar, començant el joc de debò.

—Doncs… no —va dir la Cumali. Com més voltes hi donava, però, menys clar ho tenia—. Em va sorprendre una cosa: és un home intel·ligent. Extraordinàriament intel·ligent, vull dir. Recordo que em vaig preguntar si tots els agents de l’FBI són tan bons com ell.

—Sí, això que sigui tan bo… ja encaixa —va dir el subdirector amb to de misteri—. I digui’m, alguna vegada va fer una trucada davant seu que la fes sospitar d’alguna manera?

—No… tot i que tenia un costum una mica estrany. Jo no ho vaig arribar a veure, va ser la meva secretària qui se’n va adonar: llevat que estigués fent una trucada, sempre treia la bateria del mòbil.

«Caram», vaig pensar. Malgrat el maquillatge i els talons d’agulla, la Hayrunnisa era més llesta del que em pensava.

—I per què creu que en treia la bateria? —va preguntar el nostre espia.

—No en tinc ni idea.

—Deixi’m que l’hi expliqui. Quan duem un mòbil a la butxaca, algú pot activar-lo per control remot sense que ens n’adonem. Un cop encès, pot activar-ne també el micròfon. Així doncs, la persona que hagi punxat el telèfon sentirà tot el que diguem, siguem on siguem. Si en traiem la bateria, en canvi, aquest risc desapareix.

—Primera notícia —va respondre la Cumali.

—Per tant, no sabia tampoc que els agents secrets sempre prenen aquesta precaució?

—Agents secrets? Em pot explicar de què va, tot això?

Seguint les pautes que li havia proporcionat el Confessor, aquella era justament la pregunta que volia que li fes la Cumali. L’home va demostrar ser tot un expert.

—Com a agent, vostè ha jurat defensar la llei. I he de dir que és una agent molt ben considerada. Ha d’entendre que tot això és altament confidencial.

—És clar.

—A la frontera amb Bulgària hi tenim unes càmeres que enregistren tothom que hi passa. Sabem el número de matrícula del cotxe que va llogar en Brodie Wilson i, gràcies a un sistema informatitzat, ens hem assabentat que ha entrat a Bulgària. Sap quin podria ser-ne el motiu?

Allò del sistema de reconeixement de matrícules era mentida. Existia, és clar, però Turquia encara estava a anys llum de poder-lo utilitzar. Però això la Cumali no tenia manera de saber-ho.

—No —va dir.

—Dos dels homes que treballen per a nosaltres a l’altra banda de la frontera el van localitzar en una ciutat anomenada Svilengrad, on es va comprar un mòbil barat i una targeta SIM i va fer una trucada. L’ha sentit mai esmentar aquesta ciutat?

—No, mai.

—Arran d’això ens vam interessar molt per l’agent Wilson. Per motius que no li puc revelar, creiem que té una altra identitat. Sospitem que en realitat es diu Michael John Spitz. Li sona d’alguna cosa, aquest nom?

—No, en absolut —va respondre la Cumali.

—L’Spitz forma part d’un grup d’elit de la CIA —va continuar dient el subdirector—. Això explicaria el fet que vostè trobés que era un investigador excepcional. Es dedica a caçar terroristes.

Em puc imaginar la por que, de cop i volta, es devia apoderar de la Cumali. Asseguda a la seva caseta blanca del port vell, li devien haver vingut al cap les trucades codificades que havia fet a l’Hindu Kush.

«Es dedica a caçar terroristes».

«Per Al·là!», devia pensar. A qui perseguia, la CIA? A ella? El seu germà? Sabia que era un home buscat, però en quin merder l’havia ficada?

—Creiem que la investigació de l’homicidi és una tapadora —va dir el subdirector—. I que ha vingut a Bodrum per un altre motiu. Té alguna idea del que podria estar investigant?

—No —va mentir. La transcripció deixava palès que la seva resposta havia estat «categòrica».

—Gràcies de totes maneres. Ens ha ajudat molt —va dir l’espia—. De moment no farem res. Ens limitarem a escoltar les trucades de l’Spitz i a esperar. Tot i això, li donaré un número, una línia directa. Si s’assabenta de res, truqui’m immediatament. D’acord? —va dir. A continuació va dictar-li el número i va penjar.

El Confessor i jo havíem trencat totes les normes revelant la nostra veritable missió a l’objectiu, però d’aquesta manera havíem parat una trampa a la Cumali: ella era inspectora, i jo m’havia jugat la camisa que el seu instint l’empenyeria a investigar. Voldria saber més coses, la por alimentaria la seva curiositat. Vaig pensar que només hi havia un lloc on podia buscar: la meva habitació d’hotel.

Ella no ho faria personalment, però, tenint en compte la seva feina, segur que coneixia molts delinqüents capaços de fer-ho. La meva tasca era assegurar-me que tot estigués preparat per quan hi arribessin.