10

En Bradley em va atrapar davant de les portes que comunicaven el preciós pati de l’hotel amb la luxosa galeria, avançant amb una rapidesa sorprenent tot i la coixesa.

M’havia acomiadat amb un succint «adéu» i m’havia posat en marxa sense esperar resposta, però ell em va agafar pel braç abans que jo m’adonés que em seguia.

—Li he de demanar un favor —va dir—. Per això hem vingut a París, la Marcie i jo.

Vaig fer que no amb el cap.

—He de marxar —vaig dir jo.

—Escolti’m, sisplau…

Va respirar fondo, preparant-se per al que m’havia de dir, però jo no n’hi vaig donar ocasió. Em vaig desempallegar de la seva mà i vaig girar cua.

—No —va insistir ell amb fermesa.

Vaig mirar al nostre voltant i em vaig adonar que la gent de les altres taules ens mirava. No volia provocar un número, i allò li va concedir uns segons.

—Quan t’endinses a la foscor, després res no torna a ser igual —va dir en veu baixa—. Caure ferit em va fer replantejar-me moltes coses, la meva relació amb la Marcie, la feina… Sobretot la feina. I si he tret alguna cosa positiva de…

Ja n’havia tingut prou.

—Ho sento —vaig dir—. Segur que l’accident va ser terrible, i m’alegro que se n’hagi sortit, però tinc coses a fer.

No tenia temps per a una història lacrimògena, ni per sentir les reflexions sobre la vida d’un home a qui no tornaria a veure mai més. Havia de marxar de París, córrer per amagar-me i potser per salvar la vida. No tenia temps per perdre.

—Només un minut —va demanar—. Només un.

Després d’un instant vaig sospirar i vaig fer que sí amb el cap: segurament li devia un petit gest de cortesia per mostrar-me com n’era, de fàcil, deixar la meva vida anterior al descobert. Però no em vaig moure i tot el meu llenguatge corporal li feia saber que el Mur de les Lamentacions era a Jerusalem i li demanava que anés al gra.

—No m’ha preguntat com em vaig fer les ferides i l’hi vull agrair. Els professionals no solen preguntar-m’ho, naturalment. La majoria ens hem trobat en situacions compromeses, o sigui que no té gaire sentit parlar-ne.

«Que sí, que sí»: ja m’estava cansant de tanta correcció professional. «Què em vol demanar?», vaig pensar.

—Li he dit que vaig quedar atrapat en un edifici. En realitat va ser alguna cosa més: em trobava dins de la Torre Nord del World Trade Center quan es va enfonsar.