32

En els anys transcorreguts d’ençà del darrer cop que s’havien vist, l’Abdul Mohammad Khan havia passat a assemblar-se més a una pintura medieval que a un senyor de la guerra. La textura de la seva pell recordava la del cuir adobat. Duia un chapin, el típic vestit llarg afganès, d’un teixit de gran qualitat, a més d’una daga daurada com a símbol d’autoritat i unes botes enllustrades de pell de vedell. Malauradament, l’efecte de la seva vestimenta quedava esguerrat per un Rolex daurat de la mida d’un microones.

Els anys no l’havien tractat bé, però és que a l’Afganistan els anys no tractaven bé ningú. Amb tot, com a mínim ell podia dir una cosa de la qual pocs contemporanis podien presumir: encara era viu. Devia tenir uns seixanta anys, quasi setanta, i era el patriarca guerrer del seu clan. Tant els soldats com els visitants s’apartaven en senyal de respecte quan ranquejava per aquells carrers empedrats. Aquell dia, tothom es preguntava qui devia ser aquell home musculós que havia arribat a la porta de la residència perquè el senyor Khan s’hagués afanyat tant per sortir a rebre’l.

Alguns comentaven que potser era un antic camarada o un heroi mujahidí; d’altres afirmaven que era un metge que havia arribat fins allà per tractar en Khan d’una terrible malaltia. Fos com fos, el desconegut gaudia d’un honor insòlit: el gran Khan li havia passat un braç per les espatlles mentre l’acompanyava personalment fins a la seva sala d’audiències.

La sala, que havia albergat el despatx d’un comandant britànic de la frontera nord-oest, era un espai de sostres alts equipat amb una llar de foc importada d’Anglaterra i una tarima on hi havia hagut l’escriptori del comandant. L’havien decorada amb catifes antigues, més pròpies d’un museu, i coixins de seda que havien creuat la frontera procedents de palaus de l’Iran i la Xina. En un racó hi havia un braser daurat on cremava encens, i a la llar de foc es veia tot l’instrumental necessari per preparar te. No obstant això, entre tots els objectes preciosos i exòtics de la sala, era la paret que quedava davant de la xemeneia la que solia monopolitzar l’atenció dels visitants.

En Khan es va adonar que el Sarraí es fixava en els enormes blocs de formigó incrustats a la paret. El visitant es va aturar i va contemplar el baix relleu dels braços, les cames i els rostres dels dos homes que havien traït en Khan i que havien quedat capturats per sempre, petrificats, en el moment de la mort. Per algun motiu, sempre havia imaginat que els homes devien ser molt joves, però es va adonar que es tractava de veritables guerrers, uns paios alts i armats fins a les dents, cosa que feia augmentar encara més la magnitud del terror que havia quedat plasmat al formigó.

El Sarraí s’hi va acostar. El temps i el fum havien revestit els blocs d’una pàtina de color de mel. El va sorprendre comprovar fins a quin punt semblaven fets de fosa de bronze. En Khan se li va posar al costat.

—T’agrada la meva escultura, oi? Saps com es diu?

El Sarraí va fer que no amb el cap. Li havien explicat la història un munt de cops, però allò encara no ho sabia.

—Dos que no en fan un —va dir el senyor de la guerra, que acte seguit va esclafir a riure—. Això és el que va dir un paio de la CIA quan els va veure, fa uns anys. Ara tothom els anomena així.

El Sarraí es va posar una mica tens.

—Els de la CIA passen per aquí gaire sovint?

—De tant en tant —va dir en Khan arronsant les espatlles—. Sempre intenten comprar-me perquè ajudi la facció que estiguin impulsant en aquell moment. —Va acostar-se a la llar de foc—. No accepto mai els diners que m’ofereixen, però he d’admetre que el seu sentit de l’humor m’agrada.

Un ancià amb els ulls velats per les cataractes que estava assegut a les fosques, amb les cames encreuades, es va incorporar i va començar a preparar un te per al seu amo i el convidat. En Khan el va aturar i es va tombar cap al Sarraí, assenyalant els dotze guardaespatlles i la resta dels seus homes presents a la sala.

—Vols que marxin?

El Sarraí va assentir: precisament el que buscava era intimitat.

En Khan va somriure.

—Ja m’ho pensava —va dir—. Ningú no ve a l’Afganistan només per fer una visita de cortesia.

Mentre la sala s’anava buidant, va agafar una cullera i va començar a omplir una tetera amb fulles de te.

—Te’n recordes, del darrer cop que et vaig servir un te?

—Tot just s’havia acabat la guerra —va respondre el Sarraí—. Estàvem recollint el campament i ens vam asseure a la cuina per fumar unes cigarretes.

L’expressió d’en Khan es va carregar de nostàlgia: havien estat bons temps, plens de camaraderia i de coratge. Li agradava recordar-los.

—Jo tornava a casa i tu començaves un camí molt més llarg.

El Sarraí no va dir res. Es va limitar a agafar dues delicades tasses d’una lleixa i les va deixar al costat del foc perquè s’escalfessin.

—Que jo sàpiga —va prosseguir en Khan en veu baixa—, la dinastia saudita encara conserva els palaus i el poder.

—Però per quant de temps? —va preguntar el Sarraí, també amb un fil de veu—. Potser aviat comprovarem si són capaços de sobreviure sense l’ajuda de l’enemic llunyà.

Els dos homes es van mirar.

—Quan em van explicar que eres un metge itinerant —va dir en Khan—, em vaig preguntar si devies haver canviat, si amb el temps et devies haver estovat. Així doncs, segueixes fidel a l’obra d’Al·là, oi?

—Sempre. Necessito tres persones, Abdul, tres persones de qui puguis prescindir. Si em pots ajudar, estic segur que complauràs Al·là.

—Què vols dir? Com de prescindibles?

El Sarraí no va respondre, però es va tombar per mirar els Dos que no en fan un.

—Vaja —va exclamar en Khan—. Molt prescindibles.

S’ho havia de rumiar. Va anar fins a un balcó que quedava davant del fortí i va començar a cridar ordres als soldats que s’aplegaven a sota. Va entendre que, malgrat tots els riscos, no tenia elecció: el Sarraí ja havia demostrat que era capaç de jugar-se la vida per ell i la seva gent, i aquell era un deute que mai no li podria recompensar prou. Va tornar a dins per acabar de preparar el te.

—Tens alguna preferència pel que fa als presoners? —va preguntar.

—Si fossin jueus seria perfecte —va respondre el Sarraí.

En Khan va riure de l’acudit.

—És clar —va respondre—. Aniré a veure si en trobo algun a la sinagoga local.

El Sarraí també va somriure. Tots dos sabien que a l’Afganistan no hi havia jueus des de feia dècades, d’ençà que aquella comunitat pròspera havia estat obligada a fugir cames ajudeu-me.

—Ara de debò —va prosseguir el Sarraí—, cal que siguin joves i que tinguin bona salut. I que no siguin musulmans.

—Ni nord-americans —va afegir en Khan—. Només que en trobessin a faltar un, rebríem tots, i de valent.

El Sarraí va assentir.

—Si no poden ser musulmans, això vol dir que per força han de ser estrangers. Ja serà prou difícil, més val que no ens busquem més problemes.

En Khan va donar-hi unes quantes voltes i va concloure que probablement trobarien algú. L’Afganistan era ple de víctimes potencials: treballadors humanitaris europeus, missioners cristians, obrers anglesos que havien vingut a reconstruir edificis, periodistes internacionals…

Tot i que no ho va dir, en Khan coneixia diversos homes que des de feia anys es dedicaven a segrestar gent a canvi de diners. Pertanyien a una banda de dotze membres, germans i cosins entre ells, que en el seu dia havien lluitat sota les seves ordres; ara vivien a l’altra banda de la frontera amb l’Iran. I el que era més important: estaven disposats a morir per l’Abdul Mohammad Khan si ell els ho demanava. En una ocasió havia salvat la vida de la mare del clan.

—Hi ha un altre criteri que cal tenir en compte —va dir el Sarraí—. No cal que els presoners siguin homes.

Allò va complaure en Khan: si també podien ser dones, la tasca es tornava més senzilla. Eren més difícils de segrestar, però més fàcils de controlar i d’amagar: a cap soldat estranger se li acudiria atrevir-se a mirar què hi havia darrere d’un vel negre o d’una túnica llarga fins als peus.

—Em pots concedir tres setmanes? —va preguntar en Khan. El Sarraí no se’n sabia avenir: hauria esperat tres mesos, si hagués estat necessari. Com que no creia poder expressar amb paraules la gratitud que sentia, va allargar els braços i va respondre al vell guerrer amb una sentida abraçada.

Un cop van haver acabat de parlar de negocis, en Khan va tibar una corda que va fer sonar una campana i els seus ajudants van tornar a la sala. No ho va dir, però com menys temps passés tot sol amb el Sarraí, més probabilitats tindria que el creguessin quan al·legués que en no sabia res, del que pogués passar en el futur.

—I tu què m’expliques, amic meu? —va dir així que es va obrir la porta i van començar a entrar els seus guàrdies—. Has rebut la benedicció d’una esposa?

En Khan volia iniciar una conversa informal per esvair les suspicàcies dels seus criats, però en veure l’ombra de dolor que creuava el rostre del seu convidat, es va adonar que havia ficat la pota.

—La vaig rebre —va contestar el Sarraí, a mitja veu—. Just després de llicenciar-me en Medicina, vaig anar a Gaza, al camp de refugiats de Jabaliya. Sabia que era allà on es necessitava més ajuda.

Diversos guàrdies i criats van intercanviar mirades: Gaza no era un lloc que es pogués prendre a la valenta. Probablement era l’únic indret del món que feia que l’Afganistan semblés un país segur.

—Quan estudiava Medicina a Beirut, vaig assistir a la xerrada d’una dona que parlava del tema; va ser ella la que em va obrir els ulls sobre l’enemic llunyà —va prosseguir el Sarraí—. Quan vaig arribar a Gaza, me la vaig tornar a trobar. Dos anys més tard ens vam casar i després…

Va tancar els punys i va arronsar les espatlles. Aquell gest expressava més bé el dolor de la pèrdua que totes les paraules que hagués pogut trobar.

—Com va morir? —va preguntar en Khan. Tots els ulls de la sala estaven fixos en el convidat.

—Un coet israelià. Anava en cotxe, al seient de l’acompanyant.

Es va fer un llarg silenci. Cap dels que l’estaven escoltant no va obrir la boca. Ja feia temps que s’havien dit tot el que sentien pels israelians i no calia repetir-ho un cop més.

—Era l’objectiu de l’atac? —va preguntar finalment en Khan.

—Van dir que no, que havien estat danys col·laterals. Però ja saps com els agrada mentir, als sionistes.

En Khan va assentir i, tot seguit, va pronunciar unes paraules amb gran solemnitat.

—Que la pau sigui amb ella. Com es deia? Resaré per la seva ànima.

—La majoria de la gent l’anomenava Amina. Amina Ebadi —va dir el Sarraí—. La meva esposa i la mare del meu únic fill.