37

La Cumali havia arribat a la part posterior del temple, havia passat entre vestigis d’uns gruixuts murs de pedra i havia entrat en un espai subterrani anomenat spoliarium, el lloc on es llençaven els cadàvers dels gladiadors després d’haver-los llevat les armes.

Es va preguntar què devia estar passant més amunt i va pensar que el seu germà no trigaria gaire a cridar-la per dir-li que tot s’havia acabat i que ja podien marxar.

Era una llàstima, va pensar: l’Spitz era un investigador brillant. Sens dubte, el millor que havia conegut mai. La idea dels miralls a la Casa Francesa ho havia demostrat amb escreix. Fins i tot hauria aconseguit enganyar-la amb la seva identitat falsa si no hagués estat perquè havia creuat la frontera amb un cotxe de lloguer que s’havia pogut rastrejar. Que potser no tenien càmeres amb reconeixement de matrícula, als Estats Units? Segurament les havien inventades ells. Es feia creus que un home tan intel·ligent hagués comès un error com aquell.

És clar que no hauria arribat a saber mai qui era realment aquell home si no hagués estat per l’agent del MIT. Quina història més estranya. Una trucada i, després, res més: ni preguntes de seguiment, ni cap intent d’esbrinar més coses sobre els moviments o les dades de l’Spitz… Gràcies als contactes que tenia en el món de les drogues, ella havia descobert més coses sobre ell amb un simple assalt a la seva habitació que no pas la intel·ligència turca amb tots els recursos de què disposava. De fet, tenia la impressió que l’Spitz no els interessava gens ni mica.

Li va venir al cap una idea terrible: i si el nord-americà no havia comès cap error terrible travessant la frontera? I si el subdirector del MIT treballava per a ells? I si algú havia redirigit la trucada i havia parlat amb algú que no pertanyia al servei d’intel·ligència turc? I si totes les pistes que s’havia dedicat a seguir eren falses? I si havia caigut en una trampa? Això significava que havien donat per fet que ella compartiria aquella informació amb el seu germà, el qual, d’aquesta manera, sortiria de les ombres.

—Per Al·là! —va exclamar just abans d’arrencar a córrer.

Va passar per les cambres on es guardaven les armes i armadures dels gladiadors i va pujar corrents per una rampa cap a la Porta Libitinensis, la Porta de la Mort, que era per on es treien els cadàvers dels gladiadors morts.

Quasi havia arribat a l’arc en ruïnes i ja veia l’arena davant seu. De sobte, el seu telèfon mòbil va entrar en una zona amb cobertura i va començar a sonar. En treure’l, va veure que tenia com a mínim dotze trucades perdudes. Totes elles, com aquella mateixa, eren de la cangur. Va respondre, espantada.

—Què passa? —va preguntar en turc, angoixada.

Però no va respondre la veu de la cangur, sinó la d’un nord-americà que li parlava en anglès.

—Leyla Cumali? —va preguntar.

—Qui és vostè? —va cridar aterrida.

Amb tot, l’home no va contestar a la pregunta. Tal com havien quedat, es va limitar a pronunciar les paraules que havien acordat a l’habitació de l’hotel:

—Li he enviat un arxiu de vídeo. Miri-se’l.

Semblava que no el sentia, de confosa i aterrida com estava, perquè li va preguntar un altre cop qui era.

—Si vol salvar el seu nebot, miri’s el vídeo —va dir en Ben—. L’acabo de fer ara, en temps real.

«Nebot»?, va pensar la Cumali. Ho sabien tot! Amb les mans tremoloses, quasi plorant, va trobar un arxiu de vídeo i el va obrir. En veure’l, va estar a punt de desmaiar-se.

—Oh, no… sisplau… No.