34

Poc després que els nostres vuit agents haguessin baixat al moll, els assistents van començar a arribar-hi. Era una festa a la qual convenia no fer tard.

La majoria d’assistents aparcaven a prop del penyal i baixaven a través de les ruïnes gràcies a unes cordes i unes escales instal·lades expressament. Les noies duien les bosses de mà i els mòbils lligats al voltant del coll, i s’arromangaven les faldilles fins a mig cul mentre invertien tots els seus esforços a mantenir alhora l’equilibri i la dignitat. Per descomptat, més avall hi havia un home amb un focus que permetia gaudir d’unes vistes espectaculars de roba interior a tots aquells que ja eren a baix. I, pels crits salvatges que esclataven amb freqüència, sembla que un nombre sorprenent de dones havien sortit de festa sense calces.

Cada pocs minuts, un noi se separava d’aquella corrua lenta, s’aferrava a una corda i es llançava al buit. Vaig suposar que la majoria d’aquells aficionats del ràpel ja venien drogats de casa. L’experiència em deia que anaven massa fumats per preocupar-se de la seva integritat. Com a mínim sis vegades vaig veure’ls que relliscaven pel penya-segat, aterraven bruscament sobre les roques i xocaven les mans amb els seus col·legues abans d’encendre un altre porro. I després diuen que les drogues no perjudiquen el cervell.

L’ideòleg de la rave de Bodrum —que també s’enduia els elevadíssims beneficis que generava— havia estat un turista de motxilla alemany que temps enrere havia arribat a la ciutat i, després de sentir parlar de les ruïnes, s’havia acostat a aquell racó amb moto per fotografiar la lluna des de l’altra banda de la Porta a Enlloc. En algun moment del seu passat caòtic havia estat dos anys estudiant oceanografia als Estats Units i, malgrat que havia deixat la carrera penjada, recordava prou coses per adonar-se que un parell de cops a l’any les ruïnes devien perdre bona part del seu encant, perquè una marea de grans dimensions les submergia gairebé per complet.

Però allò significava que també es devia produir l’efecte contrari: una marea extraordinàriament baixa deixaria bona part de l’antiga ciutat al descobert. Per exemple, l’ampla plataforma de marbre devia quedar tota sencera fora de l’aigua. El noi se la va quedar mirant i va concloure que seria una pista de ball increïble.

La viabilitat d’aquella idea depenia de la mesura en què la marea fes variar el nivell del mar. A grans trets, es considera que a la Mediterrània i a l’Egeu no hi ha marees perquè el volum d’aigua és massa reduït, però ell havia estudiat prou sobre el tema per saber que aquella afirmació no era del tot certa: totes les masses d’aigua que hi ha a la Terra estan sotmeses a les mateixes forces gravitacionals, i el que de debò li calia saber era si allà la marea era prou perceptible per poder-la aprofitar.

Va anar a un cibercafè d’un dels carrerons de Bodrum, es va posar a navegar per Internet i, en una pàgina qualsevol sobre nàutica, va descobrir que a la costa de la Mediterrània que quedava entre Tunísia i Egipte hi havia com a mínim un punt on la marea baixava més de dos metres. Déu n’hi do, amb les «consideracions a grans trets»…

Pel que sembla, el grau d’intensitat de la marea depèn d’un conjunt de factors singulars i, en aquella zona, varia des d’una cota quasi imperceptible fins a més d’un metre. L’alemany, engrescat, va estudiar a fons les complicades cartes nàutiques nord-americanes que va trobar i les dades proporcionades pels satèl·lits, després es va enfundar un equip de busseig i es va submergir a les ruïnes per mesurar-ho ell mateix.

Dos mesos més tard, quan va haver comprovat que no s’havia equivocat, va anar fins a aquell emplaçament amb uns quants amics. Van aparcar al penyal uns camions equipats amb generadors, van fer baixar una sèrie de cables pel penya-segat per muntar la il·luminació, i van amarrar a la costa unes barcasses plenes d’altaveus apilonats. Van treure uns quants barrots de la tanca de protecció, van lligar escales de mà i cordes a uns trípodes de formigó per tal que els clients poguessin baixar sense dificultats, i van col·locar un goril·la al costat de cada accés per cobrar l’entrada.

La gent pagava, i amb molt de gust. En quin altre lloc del món es podia anar de festa enmig del mar, sota la llum de les estrelles, drogar-se envoltat de ruïnes de l’antiguitat i ballar damunt la tomba de vint mil persones? Els assistents deien que era la millor festa on havien estat mai.

La nit que hi vaig anar, la rave anual de Bodrum era plena de gom a gom, més impressionant que de costum. Ja hi havien arribat deu barcasses amb altaveus i havien ancorat dins l’arc que formaven les roques, a recer de les onades. Dret al damunt d’una bastida, a la barca més grossa de totes i com si fos un mestre de cerimònies d’un circ futurista, hi havia el discjòquei, conegut arreu del món pel nom de Chemical Ali. A les roques, uns paios amb unes màquines de fum fabricaven una boira sobrenatural que surava damunt de l’aigua. Era com si la Porta a Enlloc surés dalt d’un núvol. Tot d’una, van començar les ràfegues de làsers i llums estroboscòpics.

Enmig d’aquell remolí, un grup de guàrdies de seguretat van agafar una passarel·la d’acer i la van col·locar entre el peu del penya-segat i la plataforma de marbre, que acabava d’emergir de l’aigua amb les seves quatre columnes escrostonades. A mesura que la música anava pujant de volum i arribava a uns nivells tan alts que gairebé resultava palpable, els primers assistents a la festa van creuar la passarel·la, guiats per una desena de models molt altes, i finalment van trepitjar un lloc on ningú no havia posat els peus en els darrers dos mil anys. O, com a mínim, en l’any que havia transcorregut des de la celebració anterior.

Tenint en compte la música que sonava a tot drap, els focus de llum, els làsers, les siluetes que giraven a la pista de ball, el fum que envoltava les ruïnes d’un color pàl·lid i la Porta a Enlloc suspesa damunt de l’aigua, etèria i misteriosa, no era forassenyat pensar que si mai els morts es volien alçar de la tomba, triarien una nit com aquella.

Bé, en realitat sí que va aparèixer un mort vivent, tot i que ell encara no ho sabia. Va arribar a bord d’un dels nombrosos creuers de luxe que s’havien acostat a la festa, materialitzant-se entre la boira, i va amarrar just a fora de l’arc que formaven les barcasses.

Mentre aquell vaixell es balancejava entremig d’altres iots descomunals, els franctiradors, els falcons i els escuts de la Divisió van ocupar les seves posicions. Van baixar de la seva embarcació, més discreta, i van ordenar al pilot que s’esperés en un racó fosc de la costa. A continuació, es van ajustar els auriculars i els micròfons de solapa i van començar a examinar la multitud, cada cop més nombrosa i confusa. Contents que ningú no els hagués identificat, es van barrejar entre els assistents, es van dispersar i cadascú es va dirigir a la posició que s’havia acordat prèviament.

L’home clau de la missió era un negre de trenta-quatre anys, un dels paios més divertits i intel·ligents que havia conegut mai. Com tots en enrolar-nos a l’agència, havia adoptat un sobrenom i es feia dir McKinley Waters, en homenatge a Muddy Waters, el gran músic de blues del Mississipí. Qualsevol que veiés en Mack —així era com li dèiem nosaltres— tocant la guitarra i cantant Midnight Special no podia evitar pensar per què malgastava el temps en el món de la intel·ligència.

En Mack era el franctirador principal, i s’havia instal·lat en un forat a prop del caire del penya-segat amb el rifle a punt, amagat entre la foscor. Anava fent glops d’una ampolla de Jack Daniel’s que en realitat contenia te fred, però que feia que semblés un home emborratxant-se mentre esperava que la multitud escampés una mica abans de baixar ell.

Una mica més enllà, també al capdamunt del penya-segat, hi havia el segon franctirador, ocult entre les ombres que projectaven un grapat d’arbres raquítics. Era un imbècil que responia al nom de Greenburg, el típic paio que no s’estava de dir que s’acabaria casant amb una dona rica. En aquell moment parlava amb dues persones més, fingint que eren una colla d’amics que intentaven decidir si pagar l’entrada i baixar pel penya-segat o no. En realitat, els altres dos eren falcons: a part de localitzar en Finlay, la seva tasca consistia a avisar els franctiradors en cas que passés alguna cosa perillosa fora del seu camp de visió, ja que aquests tindrien tota l’atenció centrada a disparar.

Jo era al penyal, al costat de la furgoneta llogada. Per pura casualitat, tenia la millor panoràmica de tots i vaig veure com els membres de l’equip anaven ocupant les seves posicions. Es van posar en marxa tan bon punt en Finlay va fer acte de presència, puntual: al cap d’uns minuts travessaria la Porta a Enlloc, literalment.

El seu equip de seguretat, format per un grup d’antics agents del KGB, es va materialitzar a la popa recreativa del vaixell, amb els binocles alçats per escrutar el barranc del penya-segat, la petita platja i la pista de ball.

Tan bon punt es van haver assegurat que no hi havia cap perill, un grup de noies va sortir de dins el vaixell. Anaven vestides per triomfar, amb conjunts de Chanel i Gucci. Es van esperar a la coberta mentre els preparaven una llanxa motora que les duria fins a la pista.

Vaig veure que en Mack deixava a un costat la seva ampolla de Jack Daniel’s i submergia la mà en la foscor. Sabia que estava esperant que en Finlay sortís a fer un petó de comiat a les seves quatre acompanyants per acabar-se de preparar. Els dos falcons, amoïnats per un núvol de fum que avançava cap a ells, es van anar allunyant d’en Greenburg per assegurar-se que gaudien d’una bona visibilitat. Un dels nostres escuts va travessar l’aparcament i es va dirigir cap a la tanca, preparat per cobrir les espatlles de tothom. A través de l’auricular vaig sentir que els tres homes de l’equip que ballaven arran d’aigua —un tercer franctirador, un altre escut i un paio que també anava armat per si de cas començava un tiroteig amb els goril·les d’en Finlay— parlaven amb el comandament, que era dalt del vaixell que els havia dut fins allà i que rebia actualitzacions de tothom llevat de mi. Tots plegats teníem la sensació que ens trobàvem a la plataforma de llançament d’un coet a punt d’enlairar-se.

El que no sabia cap de nosaltres era que en un altre vaixell, amb els llums apagats, hi havia un grup d’homes que també observaven amb gran interès tot el que passava a la costa. Camuflada darrere els feixos de fum i els grans creuers, la seva modesta embarcació era invisible a ull nu. En canvi, els homes de bord gaudien d’una vista immillorable, perquè anaven equipats amb ulleres de visió nocturna com les que es fan servir a l’exèrcit.

Aquelles ulleres els les havia proporcionades el cap de seguretat d’en Finlay, que no es fiava ni un pèl de l’organització d’aquella festa. Per millorar-ne la protecció personal, havia reclutat un grup d’homes durs —que, tot i treballar per lliure, eren dels millors del seu ofici— i els havia demanat que es desplacessin a Bodrum per separat. Els homes van rebre les instruccions per telèfon i, quan hi van arribar, ja els esperava una caixa plena d’equipament. Van passar dos dies esperant el moment i, finalment, van rebre l’ordre d’embarcar en un vaixell noliejat pel mateix cap de seguretat. Era el vaixell que hi havia ancorat a la costa.

Des de la foscor, els homes van veure que en Finlay sortia de darrere el vidre antibales del saló i s’acostava a les noies. Nosaltres també ho vam veure, però des del penya-segat. En Mack va deixar que l’objectiu fes dues passes per assegurar-se que, en cas que hagués de tornar a disparar, els guardaespatlles no tindrien temps de tornar a empènyer en Finlay cap a dins. Ja tenia el dit al gallet quan el falcó més proper li va cridar l’alto.

Un altre núvol de fum estava a punt de cobrir-li l’objectiu. En Greenburg també ho havia vist i havia clavat un genoll a terra, preparat per si la tasca de disparar requeia en ell. Però en Mack va donar un cop d’ull al núvol, va calcular que tenia temps, va apuntar de pressa i va disparar. Ningú no va percebre el soroll sec del tret gràcies a l’estridència de la música. La bala va tocar en Finlay, però el tret havia estat precipitat. La intenció d’en Mack era obrir-li un bon forat al front i fer-li esclatar el cervell, però la bala va impactar més avall.

En Finlay es va desplomar al moll i un tros de la seva gola va esquitxar el vestit de Gucci de la noia que tenia al darrere. Encara era viu, retorcent-se, però la boira havia cobert el camp de visió d’en Mack, que no va poder tornar a disparar. Un dels falcons es va acostar el micròfon a la boca i va demanar, amb veu urgent, que en Greenburg el rematés.

Els guàrdies de seguretat del vaixell eren preses de la confusió, però els homes del vaixell de suport havien sentit el crit d’en Finlay a través dels auriculars i ja estaven examinant els penya-segats amb les ulleres de visió nocturna. Un va veure en Greenburg agenollat i amb l’arma a punt, i va cridar alguna cosa en croat.

El franctirador que tenia al seu costat va mirar de seguida en aquella direcció, va localitzar en Greenburg i va disparar. En Greenburg, que estava a punt de prémer el gallet, va rebre l’impacte de la bala al pit i va caure, entre convulsions. Jo era la persona que estava més a prop d’ell i, sabent que encara era viu, vaig córrer cap allà.

Estava infringint totes les normes, ja que la prioritat era la missió i no pas la seguretat de l’equip; a més, se suposava que jo havia d’esperar ordres del comandament. Però en Greenburg estava estirat a terra, exposat a qualsevol perill, i si ningú no anava a cobrir-lo, li tornarien a disparar i el matarien.

Ningú no sabia des d’on disparava l’enemic, però en Mack es va adonar del risc immediatament: si algú podia encertar en Greenburg des del mar, també em podia encertar a mi. Em va fer un crit d’alerta i, creient que encara estava protegit pel fum, es va acotar i va córrer a tota velocitat per interceptar-me i tirar-me a terra. Jo li queia bé perquè era un fanàtic del blues com ell, i crec que això va tenir alguna cosa a veure en el fet que em volgués salvar, tot i que la seva valentia també hi va tenir alguna cosa a veure.

Quan ja era a mig camí, la brisa va esquinçar el núvol de fum. Els homes del vaixell devien ser uns veritables experts, perquè dues bales van encertar en Mack just damunt dels ronyons. Si jo no vaig rebre va ser només per la gràcia de Déu.

En Mack va deixar caure el rifle i es va desplomar, bramant. Jo em vaig girar, m’hi vaig llançar al damunt i vaig fer rodolar el seu cos contra el meu mentre les bales impactaven al nostre voltant, sobre el terra sorrenc. Finalment, vam arribar a un petit sot, a recer del perill. Els assistents a la festa xisclaven; s’havien adonat que hi havia dos homes ferits de bala, però no tenien ni idea de què passava ni on eren els franctiradors, cosa que feia augmentar encara més la sensació de pànic.

El comandament no va tenir cap dificultat a localitzar-ne l’origen. Estava caminant amunt i avall per la coberta de l’embarcació, quan va entreveure l’esclat lluminós d’un tret a través del fum i les ombres. Aquell mateix matí, quan la Divisió havia salpat, havia tingut la previsió de posar a bord un joc de llums estroboscòpics blaus i vermells. Els va col·locar damunt del sostre de la cabina i va demanar al capità que donés gas a fons.

Els mercenaris del vaixell de suport van veure una embarcació que s’acostava a gran velocitat amb uns llums pampalluguejants, i de seguida van treure una conclusió tan lògica com errònia. En quatre idiomes diferents van cridar al timoner que s’esmunyís entre la munió de vaixells per fer-se fonedissos. Sabien que en una cursa de tu a tu no tenien res a pelar, i l’últim que volien era un tiroteig amb la policia turca.

El seu vaixell es va colar entre la resta de la flota i va passar tan a prop de dues embarcacions que els va escrostonar la pintura del buc. Pels crits dels seus ocupants, el comandament va saber que el vaixell no identificat havia fugit, de manera que va ordenar al capità que girés cua i enfilés cap a l’enorme creuer d’en Finlay.

Enmig de la confusió, els llums estroboscòpics li van permetre acostar-se prou a la popa per veure en Finlay ajagut damunt d’un bassal de sang. Un parell de dones i un tripulant consternat es van pensar que era de la policia, i li van demanar a crits que fes venir una ambulància o un helicòpter medicalitzat sense perdre temps. Però un cop va observar els espasmes i el forat del coll d’en Finlay, el comandament va saber immediatament que les bales havien fet la seva feina: aquell paio estava a punt de dessagnar-se. Es va tombar cap al capità i li va dir que s’allunyés d’allà. Tan bon punt el pretès vaixell de policia va haver tocat el dos, el cap de seguretat d’en Finlay va entendre que acabava de veure l’home que havia donat l’ordre de disparar. Però en aquell moment ja no li importava: estava veient com se li esmunyia la gallina dels ous d’or i ja rumiava com creuar la frontera abans que els turcs se l’enduguessin a una habitació i li diguessin que s’anés posant en remull, perquè la festa tot just començava.

El comandament havia estat escoltant els informes de tots els agents que hi havia a la costa i, satisfet d’haver completat la missió, mentre el seu vaixell bramulava per damunt de l’aigua, va ordenar als homes del peu del penya-segat que s’afanyessin a arribar al moll, on els aniria a buscar al cap de tres minuts. A mi em va encomanar que executés el pla B.

Els dos falcons, que ho havien sentit tot, havien agafat en Greenburg per les aixelles i l’havien arrossegat fins a la furgoneta. Ja era mort: la bala que li havia encertat el pit s’havia fet miques en tocar-li les costelles, i els fragments li havien destrossat el cor i els pulmons. No havia tingut cap possibilitat de sobreviure.

Dins el sot, jo havia fet tot el que havia pogut per aturar l’hemorràgia d’en Mack. Malgrat que ell era un paio corpulent, m’ho vaig manegar per carregar-me’l a l’esquena i asseure’l al seient del copilot de la furgoneta. Vaig reclinar el respatller, vaig agafar la meva jaqueta i l’hi vaig lligar a la cintura per intentar frenar la sagnia. Ell encara estava conscient i va veure l’etiqueta de l’interior de la jaqueta.

—És de Barneys? —va preguntar—. Collons, quin amant del blues de pacotilla compra a Barneys?

Vam riure, però tots dos sabíem que sense assistència mèdica immediata no ens en sortiríem, de manera que em vaig asseure darrere el volant i vaig prémer l’accelerador. Tot seguit vaig començar a traçar ziga-zagues per l’aparcament, fent apartar del mig tota la gent que hi havia. El falcó que seia al darrere ja tenia el mòbil a l’orella i parlava amb el comandament a través del que tots confiàvem que fos una línia prou segura.

Quan em vaig incorporar a l’asfalt, el falcó va penjar i em va dir que els havia de deixar, a ell i l’altre falcó, al port esportiu de Bodrum, tal com estava previst. Havien de fugir abans que es tanquessin totes les portes: Turquia era un país orgullós i els seus habitants no encaixarien gens bé que haguessin executat algú davant dels seus nassos. Els falcons s’endurien el cadàver d’en Greenburg amb vaixell mentre jo acompanyava en Mack a veure el metge que teníem en espera. Amb una mica de sort aconseguiria estabilitzar-li les ferides i guanyar temps fins que un helicòpter de la Flota Mediterrània dels Estats Units aterrés arran de costa i se’ns endugués a tots dos. L’helicòpter, on viatjaven un metge i dos especialistes mèdics, ja s’havia enlairat. Un cop ens hagués recollit, es dirigiria al portaavions de la flota, on hi havia els quiròfans i l’equip complet de cirurgians.

En Mack tenia possibilitats de sobreviure, de manera que vaig prémer l’accelerador encara més a fons. Va ser una cursa frenètica; no crec que mai ningú hagués agafat tanta velocitat amb una furgoneta en forma de totxana, ni hagués cobert aquella distància tan de pressa. Vam arribar al port i, afortunadament, el vam trobar gairebé desert. Era dissabte a la nit i tots els vaixells eren a la festa de les ruïnes o bé amarrats davant dels restaurants del passeig marítim.

Vaig entrar al moll fent marxa enrere, vaig ajudar els falcons a carregar el cos d’en Greenburg a bord i em vaig tornar a asseure darrere el volant. Teníem una carretera en mal estat al davant i un món de problemes a l’esquena.