40

La nit anterior, a l’hotel, havia passat hores i hores despert al llit, rumiant com interrogaria en Zakaria al-Nassouri si mai se me’n presentava l’oportunitat.

Finalment havia decidit que la meva única esperança era cosir-lo a preguntes, sense donar-li ocasió d’esbrinar de quines ja coneixia la resposta i de quines no. Havia de barrejar coneixement i ignorància d’una manera prou efectiva perquè ell no gosés arriscar-se a mentir ni una sola vegada. I havia d’actuar de pressa, per evitar que ell tingués temps de pensar i sortir-se’n.

Feia unes hores ja m’havia imaginat que allò seria difícil, però ara, amb el cos i el cervell trinxats, no tenia ni idea de si en seria capaç. Al primer error, amb una sola vegada que em deixés enganyar, tot hauria estat en va.

—Si em dius una sola mentida o em dónes una sola resposta incorrecta —li vaig dir—, et clavaré un tret i apagaré el telèfon. Ja saps que l’home de Bodrum té instruccions sobre què ha de fer amb el teu fill. Ha quedat clar? —No vaig esperar la resposta—. Qui va reclutar en Patros Nikolaides? —vaig preguntar, amoïnat per si la gola destrossada em traïa.

La pregunta el va agafar a contrapeu: ningú no havia esmentat el nom del toro vell, i vaig veure que es preguntava com collons en podia estar al corrent. Immediatament, es va posar a la defensiva.

—La meva germana —va contestar intentant mostrar-se impassible.

—Quan tenia dotze anys, la teva germana va guanyar un concurs de redacció. De què era, exactament?

—D’anglès… Comprensió d’anglès.

«Amb qui cony deuen haver parlat? —devia pensar—. Qui podria saber aquesta mena de detalls? La mare…?».

—Quin hospital et va tractar dels fragments de metralla que se’t van quedar incrustats a la columna?

—Una infermeria de Gaza.

Jo anava d’una banda a l’altra del món, saltant de dècada en dècada.

—La teva germana ha fet mai submarinisme?

—El pare n’hi va ensenyar… de petita.

Aquella resposta devia ser correcta, considerant que el seu pare havia treballat al Departament de Biologia Marina del Mar Roig.

—Quants helicòpters Hind vas abatre?

Vaig comprovar que el micròfon del telèfon estigués activat i vaig confiar amb totes les meves forces que en Bradley estigués prenent notes. En el meu estat, no em podia refiar de recordar-me de totes les respostes.

El Sarraí estava perplex: ara parlàvem de l’Afganistan.

—Tres. Alguna gent diu que van ser quatre —va contestar. Per la cara que feia, jo sabia el que pensava: «Qui és, aquest paio?».

—Després de la guerra contra els soviètics, on vas comprar el teu certificat de defunció?

—A Quetta, al Pakistan.

—A qui el vas comprar?

—Com vols que ho sàpiga?! Era un basar!

—Qui et va subministrar una nova identitat? —li vaig preguntar mirant-lo directament als ulls.

—L’Abdul Mohammad Khan —va respondre abaixant la veu fins a un punt quasi imperceptible. Vaig suposar que l’estava traint. Fantàstic.

—Parla més alt —vaig dir—. L’adreça de la casa de Jiddah on vas passar la infantesa?

—Ja ho saps, n’has vist una foto.

—Deus voler dir que hi he estat; la foto la vaig fer jo mateix —vaig contestar—. On era la base d’operacions mentre lluitaves a l’Afganistan?

—A l’Hindu Kush, en un poble que es deia…

Jo mateix vaig dir la resposta en veu alta per fer-li veure que ja la sabia i per no alentir el ritme de l’interrogatori.

—Quina nacionalitat constava a la teva nova identitat?

—Libanesa.

Ja li havia colat la primera: li havia fet revelar una nacionalitat i, per tant, sabia com el podíem començar a rastrejar, en cas que fos necessari. Cada cop anàvem més ben encarrilats.

A la casa de Bodrum, en Bradley tenia el telèfon enganxat a l’orella, intentant no perdre’s ni un detall, amb un munt de papers escampats sobre el marbre de la cuina, prenent apunts com un boig per la velocitat amb què conduïa l’interrogatori.

Més tard em va confessar que, en sentir la meva veu, hauria posat la mà al foc que m’estava morint allà mateix.